1914 - 2014

L'any que vé està cridat a tenir una especial significació per als catalans, tant per la commemoració dels tres-cents anys de la desfeta de l'Onze de Setembre, com pel procés de transició nacional en què, esperem, estarem immersos. Però aquí voldria recordar un altre esdeveniment que marcarà de ben segur l'any 2014 a escala planetària: el centenari de la Gran Guerra o Primera Guerra Mundial.

Temps hi haurà per a reflexionar sobre la història i les conseqüències del primer conflicte bèlic global de la humanitat. Un conflicte que s'inicià amb un simple tret a Sarajevo però que a la seva finalització, quatre anys més tard, deixà un món radicalment diferent al de 1914. Precisament, la seva mala resolució comportaria aviat una Segona Guerra mundial encara més devastadora, instaurant tot plegat una realitat geopolígica que gairebé ha arribat fins als nostres dies. 

La Gran Guerra acabà amb grans imperis que es creien eterns -el món d'ahir de Zweig-. Però també  liquidà sobretot una certa inocència de la humanitat, socialitzant d'alguna manera el camp de batalla, que fins aleshores havia estat reservat a una minoria.  

Hi haurà temps per a parlar-ne, i sobretot, per a aprendre d'un episodi fonamental de la història de la humanitat que redefiní el concert de les nacions en gairebé tots els continents. 

Mentre, proclamem amb George Brassens (pocs com ell saben ironitzar sobre una guerra) que de totes les guerres de la història, ens quedem amb la del catorze-divuit.

Carolina Rahola Auguet

Fa pocs dies morí a Girona Carolina Rahola, filla de l'escriptor, historiador, periodista i activista cultural republicà Carles Rahola. Poc queda a comentar sobre el vil assassinat de Carles Rahola comès pels feixistes l'any 39. En alguna altra ocasió he escrit sobre algun episodi de la vida de Rahola, com ara la seva incorporació com a funcionari a la Delegació de la Generalitat a Girona presidida pel Comissari Josep Irla. També vaig tenir la gosadia, gens reeixida per cert, de suggerir a diversos empresaris gironins que dediquéssin a Rahola una ara principesca Fundació. En qualsevol cas no em considero la persona més adequada per escriure sobre la significació de la trajectòria de Rahola, ni sobre el digne i sovint callat esforç de la seva filla Carolina per a preservar-ne el llegat. Si que m'ha sorprès però que la notícia de la desaparició de la filla de Carles Rahola hagi ocupat poc més que un breu als periòdics locals.

Afortunadament però, avui he descobert, amb retard, un excel·lent article de Narcís-Jordi Aragó sobre Carolina Rahola a El Punt. Us el deixo enllaçat amb la viva recomanació que el llegiu i el divulgueu. Afortunadament Carolina Rahola va poder comprobar com la història reconeixia finalment la figura del seu pare. Ara el seu exemple ens ha d'ajudar contra les maltempsades d'intolerància que novament el futur ens pugui tenir previstes. Descansi en pau Carolina Rahola.

Tren d'Alta Velocitat. Elogi de la lentitud perduda.

Arribava ahir per fi el TAV, en un matí càlid per ser hivern i davant d'una ciutadania freda per ser una inauguració. Enmig de l’adulació o la indignació minoritàries i la indiferència de la majoria, m'adono que aquest tren asèptic de velocitat glacial certificarà la liquidació d’una certa manera de viatjar en ferrocarril. El flamant TAV que transita entre estacions zen encapsulades fora de l’espai i del temps, fulminarà de ben segur l'encant de la vella lentitud associada a l’anar amb tren. Aleshores recordarem amb nostàlgia els grans trens expressos de les nostres vides, com el mític Costa Brava que des de fa decenis s’arrossega entre Portbou i Madrid, amb les seves tremolors, els seus compartiments mal climatitzats i aquells passadissos d'aventura que evoquen l'encant de l'època daurada del ferrocarril europeu. Des d'aquests vagons sí que un pot empendre qualsevol gran aventura, acomiadar amors eterns o fins i tot fugir dignament... Digueu-me qui ho farà des d'un AVE!

I què serà de Portbou -la porta dels trens que com la cançò de Sabina ens portaven cap al nord quan erem més joves-?. Interail en mà, la preceptiva aturada portbouenca per al canvi de via fou el pròleg dels nostres somnis cosmopolites que sovint culminaven a la Gare d’Austerlitz.  Paris sempre mereixia suportar llargues hores d’expressos atrotinats, des de la finestra dels quals els paisatges desfilaven  encara il·lusos. D'atra banda, ¿què se’n farà dels Talgos del dessarrollisme franquista, obsolets per culpa del nou tren de rapiditat insípida?. Diguem-ho clar: res de tot això sobreviurà a la nova religió del TAV. 

Abans empràvem gairebé tota una jornada per viatjar uns quants centenars de quilòmetres sobre les vies. Ara grises màquines ultraveloces ens traslladen a la mateixa distància en el temps d'una migdiada. Fins no fa tant erem viatgers ferroviaris, avui simplement ens deixem teletransportar. Hi hagué un temps en què  Kundera o Honoré elogiaven la lentitud. I a Barcelona hi ha una llibreria que diu que es transformarà en local de menjar ràpid. 

Tot esperant el TAV, cinc interrogants.

Ara que ja hi ha data per a l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Girona (que no a les comarques gironines; en aquest sentit, l'Empordà, com en moltes altres ocasions a la història, ha estat pioner), se'm plantegen algunes reflexions per al conjunt de la ciutadania, classe política i món econòmic gironí. Les concreto en 5 preguntes:

1.- Com es gestionarà la complementarietat amb els serveis ferroviaris actuals? A partir de la setmana que ve es podrà viatjar des de Girona fins a Barcelona amb trens regionals per 7,85 EUR,  de mitja distància per 10,5 EUR i en TAV (opció AVANT) per 15,7 EUR. La fixació dels preus correspondrà a administracions diferents. ¿Hi haurà una política de preus coordinada i coherent en interès de l'usuari, o bé els diversos serveis acabaran competint sense optimitzar costos?. Cal tenir en compte que l'entrada en funcionament de la via del TAV alleujarà el corredor ferroviari tradicional Girona-Barcelona i l'històric coll d'ampolla de l'entrada a aquesta darrera ciutat. Per tant, els serveis regionals actuals poden millorar en velocitat i de ben segur en puntualitat (un cop acabades -a la fi!- les obres del TAV). 

2.- A partir del proper 8 de gener, però sobretot en els propers mesos quan es posin en funcionament els combois d'alta velocitat directes amb França, les actuals connexions transfronteres a través de Portbou perdran part de la seva raó de ser. Els trajectes actuals a Montpeller, o el tren nocturn a Paris, per exemple, no seran massa competitius amb el TAV, si no és pels romàntics del ferrocarril (entre els quals m'hi compto).  ¿Podran reconvertir-se les infraestructures ferroviàries de Portbou i Cervera en un potent servei de mobilitat transfronterera de rodalies? O serà el TAV un nou cop, qui sap si definitu, a l'activitat econòmica d'ambdues poblacions?

3.- Què hi ha de les oportunitats que pot oferir la línia d'Alta Velocitat per a les mercaderies? Un cop superat el tradicional aïllament ibèric per la diferència d'amplada de via ferroviària, i la pèrdua de competitivitat que això representa, semblaria arribat el moment que el tren deixi de ser la ventafocs del transport de mercaderies. Aquesta hauria de ser l'ocasió definitiva per minoritzar el trànsit de camions, contribuint així a millorar la seguretat viària i la qualitat de l'aire. D'altra banda, mai el port de Barcelona ni el centre d'Europa havien estat tan ben connectats per a les empreses gironines. Quines estratègies s'estan seguint per tal que la nostra economia se'n puguin beneficar?.

4.- La principal raó per a la que s'invocava la necessitat d'una línia elèctrica de Molt Alta Tensió era el seu caràcter d'imprescindible per a alimentar el Tren d'Alta Velocitat. Tenint en compte que la interconnexió fronterera de la MAT no es completarà com a mínim fins al 2014 ¿com afectarà la posada en funcionament del TAV a les tradicionalment precàries infraestructures elèctriques gironines?

5.- Impacte?. Encara està per veure. Molt s'ha debatut sobre l'impacte estratègic del TAV a les nostres comarques i a la ciutat de Girona. No han faltat els estudis de tota mena amb resultats ben diversos, i les comparacions amb d'altres experiències similars deixen un regust agredolç. En qualsevol cas, m'atreviria a dir que el pas del temps ha anat rebaixant expectatives. És normal, tenint en compte que ja fa més de dues dècades dels primers estudis del TAV. Un moment, aleshores, en què ni tan sols es coneixia l'abast del fenòmen de les  línies aèries de baix cost, avui dominant a Europa i clarament competidor amb el tren en distàncies properes al miler de quilòmetres. A banda d'això, crec que es pot ratificar l'encert de situar l'estació de Girona al centre de la ciutat, malgrat la problemàtica que comporta pels  fluxes de circulació urbana i les molèsties pels veïns de la zona. 

Xile al cor.

Ho confesso: Sempre m'ha agradat Xile. Un país que és tota una col·lecció de paisatges concentrats en una estreta franja de territori: des de la costa d'un infinit Pacífic gairebé es poden tocar els gegantins Andes; però també és el país d'Atacama, un dels deserts més càlids del món, i dels gèlids territoris antàrtics. I de la Illa de Pasqua. De l'altiplà i l'Araucanía. La illa Chiloé i el Canal Beagle. Però sobretot, unes terres que contenen també una altra immensitat: la de la seva cultura.

Efectivament, la gran cultura xilena. La dels seus escriptors, per exemple.  Amb els dos "nobels" Gabriela Mistral i Pablo Neruda, però també molts d'altres fins a l'actual Jorge Edwards, ara ambaixador xilè a Paris, càrrec que també ocupà Neruda en el seu moment (ja diu molt de sí un país que es fa representar a l'exterior pels seus millors poetes i novel·listes!).  I permeteu-me esmentar també l'apassionant i encara desconegut per aquí Francisco Coloane, el gran narrador de les sol·lituds australs, de la vida extrema als confins del món.

Un país, d'altra banda, que poc a poc intenta digerir les atrocitats que s'iniciaren aquell 11 de setembre de 1973, amb el violent derrocament de Salvador Allende. Ho hem vist aquests dies amb el processament de set exmilitars per l'assassinat del cantautor Víctor Jara. La història és coneguda: L'autor del Te recuerdo Amanda fou detingut l'endemà del cop de Pinochet junt a centenars d'alumnes i professors de la Universitat. Després de ser traslladats tots plegats a l'Estadi Xile, Víctor Jara fou reconegut pels militars i separat dels altres presoners. Després de dies de tortures, fou acribillat amb 44 impactes de bala als soterranis del mateix estadi el dia 16 de setembre. 

Vet-ho aquí doncs: la notícia del processament dels pressumptes autors de la mort de Jara constitueix una nova lliçò de democràcia, de justícia i de defensa dels drets humans, que se suma a moltes altres empreses al seu moment sota el mandat de la presidenta Bachelet, filla d'un militar també assassinat per Pinochet. Mentre, a l'altre costat de l'Atlàntic, antics càrrecs franquistes són gratificats amb llocs de designació governamental (Martín Villa) o acomiadats amb grans honors d'estat (Manuel Fraga). Ai… la "modèlica" transició espanyola!

A la foto, la meva visita a la tomba de Neruda, a Isla Negra, prop de Valparaíso, davant la immensitat del Pacífic.

ABS de l'Escala. Privatització o despropòsit?

Aquestes setmanes ha estat objecte de polèmica l'adjudicació, de moment amb caràcter provisional, de la gestió de l'Àrea Bàsica de Salut de l'Escala i dels seus consultoris d'influència, a l'empresa EULEN. Una empresa dedicada bàsicament a la prestació de serveis a les empreses, i sense experiència en la provisió de serveis assistencials al Servei Català de la Salut. Des del territori s'ha criticat unànimament una suposada privatització del servei públic de la salut.

Deixeu-me dir d'entrada que em costa, a nivell conceptual, considerar privatització la gestió indirecta d'un servei públic. També cal recordar que en la nostra història recent, la sanitat catalana ha destacat no només per la qualitat en la prestació dels serveis assistencials als usaris, sinò també per ser pionera en la incorporació de les tècniques de la gestió pública més avançada. Potser precisament aquest és el motiu d'aquella qualitat. Les polítiques de desburocratització, la gestió gerencial, l'avaluació de resultats, les cartes de serveis, ...han comportat, malgrat tot, una sanitat catalana eficaç i eficient, que ja voldrien molts països del nostre entorn.

En el marc d'aquestes polítiques de modernització organitzativa i de gestió, també cal destacar la utilització de la competència interna com a generadora d'eficiència. Convertir l'Institut Català de la Salut en un proveïdor més del sistema, al costat dels operadors de titularitat privada, ha incorporat més competitivitat en el conjunt del sector. Així com també ho ha fet possible l'important paper  d'associacions, consorcis i entitats religioses en la configuració del nostre sistema de salut.

La gestió de l'ABS de l'Escala per part d'una empresa privada aliena al sector potser no és una privatització, però si un despropòsit. La Fundació Salut Empordà, que no té afany de lucre i que és el proveïdor més conegut i prestigiat a la zona, amb una trajectòria de gestió impecable, ha quedat desplaçada per EULEN. Cal tenir en compte, a més, que Salut Empordà gestiona l'hospital de referència de la comarca, generant així economies d'escala que ara es veuen amenaçades.

En moments com els actuals cal ser molt vigilants per garantir la continuïtat del nostre sistema de salut. Continuïtat, que en temps de migradesa de recursos, passa per seguir innovant imaginativament en la gestió que l'ha caracteritzat en els darrers decenis. Una gestió moderna i de qualitat que poc té a veure amb l'aplicació dogmàtica d'ideologies neoliberals o amb despropòsits com el cas de l'Escala. Als empordanesos ens queda esperar que els Reis Mags de l'Orient ens portin una revisió d'aquesta adjudicació tan raonadament qüestionada.

Un acord conseqüent

Podem analitzar l'acord entre CiU i ERC presentat avui per Artur Mas i Oriol Junqueras, des de moltes òptiques diferents. Permeteu-me també dir-hi la meva, aplaudint l'acord des d'un punt de vista estrictament de qualitat democràtica. 

I és que si busquem un mínim comú denominador als programes electorals de les forces majoritàriament votades el passat 25 de novembre, ens hi apareix d'una manera nítida i destacada l'oferta programàtica d'una consulta sobre el futur de Catalunya. Un element programàtic, la consulta, que també va estar molt present a la campanya electoral, protagonitzant la majoria dels debats públics i privats.

Són comptades les ocasions en què l'electorat dóna un missatge tan potent i diàfan com el dels electors catalans recolzant la proposta de consulta, un missatge que no precisa de massa exercicis interpretatius. Per això, de cap manera s'entendria que sota qualsevol excusa deixés de prioritzar-se una proposta que figurava a  la capçalera dels programes de les formacions més amplament votades pels catalans (CiU, ERC, IC, i les CUP, com a mínim, així com també, amb matisos, el PSC). 

Dit això també està clar que mai els pronunciaments dels ciutadans són unívocs. En aquest sentit és evident que els votants catalans també van donar d'altres missatges, tot i que no pas amb el grau de contundència i claredat com el relatiu a la consulta. Podriem parlar per exemple de la contestació a les retallades als serveis públics, tot i que si sumem els suports de PP i CiU (formacions que no plantejaven un discurs "anti retallades"), aquests continuen assolint la majoria absoluta. En sentit contrari, els catalans no recolzaren, per exemple,  propostes com el federalisme. I només de manera minoritària els cos electoral donà suport al manteniment de l'statu quo en la relació Catalunya-Espanya.

En moments en què tant es parla de crisi de representativitat i de distanciament entre ciutadania i classe política, resulta saludable i exemplificador traslladar a la realitat les voluntats clarament manifestades pels  ciutadans en un procés d'eleccions. I per contra, no concretar ni calendaritzar la consulta sobre el futur de Catalunya, o condicionar-la genèricament a difosos objectius intermitjos, constituiria un frau electoral en tota regla. Per aquest motiu, i per molts d'altres, crec positiu l'acord formalitzat avui per Junqueras i Mas. 

ps: Posats a dir buscar quelcom no estrictament positiu en aquest acord, potser n'objectaria la seva pròpia denominació, Acord per la Llibertat. A voltes aquest títol m'ha semblat excessivament carregat d'èpica, en un moment en què calen més que mai moltes dosis d'humilitat i realisme. Però potser m'equivoco, i efectivament necessitem lèxic il·lusionant i engrescador en la nostra vida política...