Referendum al país del Riesling.

Ara que la questió del dret a decidir ocupa les agendes polítiques i mediàtiques catalanes, sorprèn que per la majoria dels nostres opinadors i polítics, atents sempre al que s’esdevé a les naciones europees sense estat, hagi passat desapercebut el referendum celebrat a Alsàcia el passat 7 d’abril.  En aquesta data, els alsacians foren convocats a les urnes per a pronunciar-se sobre l’enfortiment de les institucions regionals i l’eliminació de les seves estructures provincials (els actuals departaments de l’Alt i del Baix Rin). Tècnicament es sotmetia a consulta la proposta de fusió dels dos departaments amb el Consell d’Alsàcia, potenciant així les competències regionals. Cal tenir en compte que Alsàcia és un dels territoris amb singularitats identitàries més remarcades a la França actual, tant des del punt de vista històric, com cultural-lingüístic, disposant d’una llengua pròpia d’arrel germànica.

Totes les comparacions són odioses, però algú s’imagina que l’estat espanyol tolerés un referèndum d’aquestes característiques aquí? Acceptaria Madrid que els ciutadans d’una comunitat autònoma històrica decidissin en consulta vinculant sobre l’eliminació de les províncies per enfortir l’autonomia?.

Ho he dit d’altres vegades, en relació a aquest lloc comú tant recorrent a Catalunya que és el denostat centralisme francés (al qual els opinadors catalans –no falla mai!- sempre hi afegeixen l’adjectiu de jacobí): Preferim quedar-nos amb l’etiqueta fàcil i renunciem a analitzar la realitat del país veí sense apriorismes. Ignorem així que de vegades la cantarella falla, i sovint algunes regions franceses han vist satisfetes reivindicacions identitàries i competencials que els catalans encara estem lluny d’assolir, com ara la gestió d’aeroports, de xarxes ferroviàries, o els símbols territorials a les matrícules dels vehicles, per citar només tres questions que han aixecat moltes passions a casa nostra. També alguns territoris de l’Hexàgon tenen potents mecanismes de promoció internacional i de cooperació transfronterera, que aquí encara no tenim.

És evident que l’autonomia política de les regions franceses és consitucionalment inexistent, i en tot cas força més limitada que la que tenim a Catalunya. Però també ho és que a hores d’ara, i més en moments de crisi financera de les institucions, la nostra pretesa autonomia és més teòrica que real. I que de ben segur Madrid , mentre tingui collades econòmicament i jurídica les comunitats autònomes, no tem tant els reconeixaments competencials retòrics com la convocatòria de consultes territorials, que Paris en canvi sí que admet per a Alsàcia.

Per cert, el resultat del referendum a l’Alt Rin fou contrari a la fusió departamental, imposant-se les visions més favorables a una França unitarista, defensades entre d’altres pel Front Nacional o el Partit Comunista Francès. “Notre République une et indivisible, non à la collectivité d'Alsace", es proclamava des del Front d’Esquerra, mentre que al Front Nacional deien: "Je veux l'Alsace française, je vote non". Ara per ara, doncs, els departaments de l'Alt i del Baix Rin continuaran existint. Com els tòpics francesos a Catalunya. El Riesling que tinc a la nevera, però, m’el prendré igual.

Mig segle de Rayuela.

S’acompleixen cinquanta anys de la publicació de Rayuela, de Julio Cortázar.

Goso dedicar novament un breu apunt a una de les novel·les més innovadores del segle XX, un llibre que m’ha apassionat en el passat i la lectura del qual em segueix resultant una experiència única. Sempre gratificant, a voltes estremidora. De fet, en el meu cas és un d’aquells pocs volums permanentment presents a la tauleta de nit o a qualsevol altar particular dels llibres primordials. La pròpia estructura de l’obra, possibilitant el seu accés en múltiples maneres diferents (des de les més ordenades fins a les totalment caòtiques), facilita les freqüents (re)lectures.

Rayuela és una de les novel·les més representatives de l’anomenat boom llatinoamericà, al costat d’una altra obra mestra, Pedro Páramo, o d’algun llibre de Borges o de García Márquez. No cal dir que aquesta és una opinió exclusivament personal. (Per cert, aquí vull recordar que aquest fenòmen, el del boom, tingué un dels seus epicentres no pas a cap rància ciutat castellana sinò en una oberta i creativa capital de Catalunya. Queda dit i recordat amb tota la intencionalitat i tanco parèntesi).

Al llibre de Cortázar hi he trobat, a banda d’una creació literària que trenca qualsevol esquema novel·lístic pleestablert, alguns dels temes pels quals, per si sols, ja ha valgut la pena passar per aquest món: Paris i el Jazz. I immenses possibilitats d’interacció: Rayuela, convé recordar-ho en l'era de la cultura digital, requereix de la participació del lector com pocs altres llibres. Una participació lliure i excitant, no pas exigent ni necessitada de rigor acadèmic.

A Rayuela li he dedicat altres breus entrades, com aquesta. En tot cas, vigileu si preteneu llegir-la per primera vegada: La solitud i el dessassossec de personatges desamparats com els del Club de la Serpiente és encomanadissa. Però també la genialitat i el vitalisme que emanen. Rayuela no té cura. Trobarem a la Maga?

Llibres d'amics, amics de llibres.

M’adono que d’uns mesos ençà s’han fet realitat projectes editorials d’autors en relació als quals comparteixo determinades afinitats, vivències generacionals, o proximitats diverses. Així, han decidit escriure i publicar llibre persones que en alguns aspectes han estat un referent, o amb qui he tingut la sort de compartir trajectes i projectes als darrers anys. En alguns casos, en definitiva, estic parlant d’amics –bufa!, ¿perquè de vegades ens costa tant de dir les coses pel seu nom quan parlem de persones?-.

Al marge dels tòpics relatius a la paternitat o a la botànica, difícilment trobaríem una activitat tan dipositària d’il·lusió, sacrifici i voluntarisme com l’aventura d’escriure un llibre. I més quan, com en aquests casos, cap dels autors pot etiquetar-se d’escriptor professionalitzat, malgrat tots acrediten un sòlid entussiasme per la literatura i un domini de la llengua més que solvent.

Els seus temes són els grans temes. Podríem incórrer en la temptació d’emmarcar bona part d’aquestes obres amb l’etiqueta de temàtica local. Mala catalogació: els seus temes són universals, com la vida, la gent, l’amor i la mort. La mort i els seus rituals, mites i llegendes. Sense renunciar al prisma del territori i de les identitats més properes, amb aquella filosofia de les places, les universitats i les tavernes, ens poden parlar tant del dessassossec del nostre temps com de l’alegria de viure. Hi trobarem mediterraneïtat i també una certa negror que no ens deixa. La literatura de viatges i el viatge de l’escriptura: d’Itàlia a Banyoles, de les Valls de Ribes a la Costa Brava, sempre retornant als nostres ignots territoris interiors.

Això que llegiu no és crítica literària, ni tan sols em mou cap inconfessat desig de contribuir a l’èxit editorial de l’obra d’uns autors que m’aprecio: La vàlua dels seus llibres no creixarà pas pels meus elogis. En tot cas, escric això per fer-vos una viva recomanació d’uns llibres i d’uns autors de qualitat, que han superat amb escreix el repte d'escriure des d’una proximitat esferïdora sobre les qüestions més universals. O potser en el fons faig aquest post per a redimir-me d’una sana enveja dels meus amics escriptors...

-Miquel Martin, “Llegendes de Mar de la Costa Brava”

-David Casadellà, “Negre, sempre negra”

-Josep Miquel Servià “Pluja de Sang, set narracions dels setanta”

-Miquel Sitjar “Vall de Núria, paisatges i poetes”

-Miquel Pueyo-Ernest Benach “Mort certa hora incerta”

-Josep LLuís Carod-Rovira “La Passió Italiana”

-Miquel Aguirre “La cortina de saca”

-i alguns d’altres que potser encara no han sortit a la llum, sense descartar tampoc algun enutjós oblit.

Les nostres bombolles i nosaltres.

Si repassem les nostres llistes d’”amics” a les xarxes socials, molts de nosaltres fàcilment conclourem que amb la majoria d’aquests contactes virtuals hi compartim una clara afinitat d’interessos o de pensament. I si els simpatitzants d’una associació política o ideològica de qualsevol mena comprovem els grups als quals pertanyem (per exemple al Facebook), rarament hi figuraran partits o agrupacions molt diferents dels propis. També en el món 2.0, reproduïm hàbits com accedir prioritàriament als mitjans de comunicació més “propers” o a ofertes culturals en favor de les quals ja fa temps que hi tenim una identificació clara.

Fins i tot els back office dels sistemes que regeixen l’activitat de determinats portals a la xarxa estan configurats per a oferir-nos, preferentment, opcions que reforcen aquesta relació grupal i autorreferenciada. Així funcionen, per exemple, els suggeriments d’amistats al facebook, les propostes per a adquirir llibres o productes culturals de contingut similiar al del nostre historial de compra, les invitacions per a vincular-nos a perfils professionals relacionats amb el nostre a les xarxes de professionals, les respostes dels motors de cerca basades amb cerques anteriors...

Ja sé que tot això que dic és una obvietat, i que està abastament acreditada la tendència dels indivudus a agrupar-nos amb qui més coses creiem compartir. Ara bé, sempre havíem cregut que la generalització de les noves formes d’informació i de comunicació suposaria un canvi qualitatiu de les possibilitats d’elecció i de relació. Que la millora de les oportunitats que ofereix la xarxa per a connectar amb interessos diversos facilitaria interaccions més obertes i horitzontals. Que en aquestes noves societats, perdria sentit l’ancestral recel cap a les altres tribus, recel propi de societats el valor primordial de les quals és la seguretat. Que, en definitiva, les xarxes digitals contribuirïen a reforçar qualitativament els espais deliberatius de les nostres democràcies, per l’enriquiment que suposa el contrast, el diàleg i la reflexió respectuosa amb els qui pensen diferent.

Ans el contrari, però, sembla que la generalització de les noves eines virtuals d’interacció social, reprodueixi aquella vella necessitat de retroalimentar-nos en les idees ja rebudes i en els propis marcs de referència. En definitiva, i salvant totes les peculiaritats que vulgueu, internet i les xarxes socials han reforçat encara més les nostres antigues bombolles. Bombolles com les que habitaven els assessors que recomanaren al President  Mas d’anticipar les eleccions, convençuts d’una gran majoria absoluta. Bombolles com les que emmarcarven el moviment d’uns indignats segurs de què el món canviaria en dos dies. Bombolles en les que massa sovint sembla flotar un sobiranisme català perillosament autocomplagut amb sí mateix. Bombolles com les d’aquests polítics corruptes que durant massa anys anys han actuat maldestrement convençuts de la seva impunitat.

Potser hauríem de fer l’exercici de fer-nos amics virtualment de persones que pensin força diferent de nosaltres (això sí: amb qui compartim la tolerància i el respecte democràtic). D'afiliar-nos a grups virtuals que s'allunyin de les nostres militàncies. De llegir premsa situada a les antípodes dels nostres mitjans de capçalera. I també d’obrir-nos a consumir productes culturals diferents d’aquells que sempre hem percebut tan propis. Segurament així aconseguiríem trencar algunes de les bombolles que poden distorsionar la nostra percepció de la realitat. O potser no.  

Res serà el mateix

Diguem-ho clar: la qüestió de la regeneració política ha irrumput en l’agenda pública catalana fins al punt d’afectar substancialment el procés que s’inicià amb la gran manifestació del passat onze de setembre. Els casos de corrupció, amb el corresponent degoteig d’imputacions que s’estan produïnt a Madrid i a Barcelona, estan alterant el marc sobiranista que presidia la política catalana dels darrers mesos i que culminà amb la celebrada Declaració Sobiranista del Parlament.

Es tracta d’una dinàmica que estic segur anirà creixent les properes setmanes, en què tindrem més notícies de casos de corrupció (sembla que ja estan a punt les conclusions del cas Palau, a banda que s’aniràn concretant els fets relatius al casos Crespo, Oriol Pujol, etc...). Fixem-nos-hi: no han transcorregut ni quinze dies d’aquella declaració sobiranista, que passarà a la història per coincidir en el temps amb la primera comdemna ferma al finançament ilegal d’un partit a Catalunya –cas Pallerols-, i ja tenim gairebé imputats penalment per casos de corrupció a dos dels diputats que la votaren.

Tal com vaig dir en el meu apunt anterior, la corrupció forma part de les nostres febleses, així com també la nostra incapacitat per a reaccionar-hi. Si hem estat trenta anys sense llei electoral és perquè ho hem volgut així, si hem estat trenta anys sense implementar mesures de transparència al nostre sistema de partits és també perquè ho hem volgut així.

Crec que la classe política catalana, i els opinadors més o menys professionalitzats, tot just comencen a intuir que l’anomenada transició nacional està condemnada al fracàs si no incorpora una clara determinació per a la regeneració política. Una determinació que ha de ser ben perceptible per una ciutadania que està patint amb molt dolor aquesta crisi. I la part més mobilitzada d’aquesta ciutadania està alterant les seves prioritats. Fa dues setmanes encara veiem moltes places de les nostres viles i ciutats plenes de ciutadans celebrant la declaració del Parlament. Però aquests dies, i més en un futur immediat, la gent està sortint al carrer per expressar el seu rebuig contra una classe política que permet casos de corrupció o que no sap lluitar-hi en contra.

Per tot plegat crec que el President Mas ha mostrat bons reflexos amb el gest de convocar la cimera anticorrupció, demostrant molta més intel·ligència política que el seu homòleg espanyol. Però atenció: amb una nova declaració retòrica en contra de la corrupció no en farem prou. Ni tampoc amb una enèssima ponència parlamentària per una nova llei electoral. Calen canvis més profunds en les formes, els continguts de les polítiques i les persones, sobretot orientades cap a una major transparència i participació. Tinguem-ho clar els qui volem que aquest país assoleixi la seva plena sobirania: o fem net o la nostra transició nacional serà una transició al no res.

Un estat propi. Un estat diferent.

Ho confesso: La meva relació amb l’independentisme no participa de l'efervescència que darrerament observo en moltes persones del meu entorn. Com totes aquelles relacions que vénen de lluny, potser en el meu cas la febrada ha anat deixant pas a aquella serenor de qui, mantenint-se fidel i fins i tot apassionat en la lluita per la llibertat del seu país, sovint també veu necessari d'agafar-ne certes distàncies. Així, amb les ulleres de la crítica -alleugerida la miopia de la visceralitat-, es contempla nítidament allò que s'estima. I sense les incondicionals adhesions pròpies de totes les adolescències, es fan més evidents les febleses. Febleses que en el nostre cas poden hipotecar el camí que ara emprèn Catalunya, però que cert enlluernament dominant impedeix d’identificar i combatre. Alguns exemples:

Volem bastir estructures d’estat, quan fa decenis que hem estat incapaços de dotar-nos simplement d’una llei electoral o d’una divisió territorial pròpies. Ens proclamem el pais de l’excel·lència, però els casos de corrupció comencen a ser sistèmics. Volem tothora la unitat, però la història de l’articulació política del sobiranisme català ha semblat fins fa poc una paròdia dels Monty Pithon. Demanem visió estratègica, però sovint a casa nostra segueix imperant el càlcul curterminista. Experts en l’autogol, vam començar la transició del postfranquisme renunciant al concert econòmic, i l’hem acabada amb el fiasco del procés estatutari. 

Esperem que l'etapa que inicïa la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament eviti els errors del passat. I que en l'anomenada transició nacional també transitem cap a una nova manera de fer col·lectiva, allunyada de la vella política. Les nostres estructures polítiques i institucionals s'han de regenerar radicalment. Ens calen lideratges amb una força renovada, que no només ens portin cap a un estat propi, sinò també cap a un estat diferent, on imperi el rigor en l’anàlisi, l’esforç i el sacrifici personal, la transparència i la participació. Tot plegat, treballant de manera inclusiva, que aquí no hi sobra ningú. Així potser no tornarà a passar que un intel·ligent Alex Salmond s’afanyi a clarificar que el procés escocès no té res a veure amb el català.

Els cinc magnífics?

El catalanisme polític acaba d'entronitzar cinc nous herois per a la causa: els diputats i diputades del PSC que desobeïren el posicionament oficial del seu partit en la votació per a la declaració del dret a decidir del passat dimecres. Però, n'hi ha per a tant? Realment el capteniment d'aquests polítics suposadament díscols ha de ser objecte de tanta admiració i reconeixament?

Personalment penso que no. Amb tots els respectes que em mereixen els cinc polítics, crec que el seu comportament a l'esmentada sessió parlamentària, voreja l'incomprensibilitat i suposa una deixadesa dels mínims deures exigibles a qualsevol càrrec electe.

Cal tenir en compte, primerament, que aquests diputats i diputades no tinguéren cap problema per a votar favorament, junt a la resta del grup socialista, a la proposta de declaració del PSC. Una proposta ben legítima però que, recordem-ho, condiciona l'exercici del dret a decidir a l'acord previ del govern espanyol i al sotmetiment a la legalitat també espanyola. Això és el que votaren els cinc diputats que el catalanisme acaba d'alçar als altars patris: un nou viacrucis com l'estatutari, amb el ribot de Guerra i la matxacada del Tribunal Constitucional inclosos!. Però també ses senyories feren una altra cosa: es negaren a participar en la votació de la declaració de sobirania proposada per IC, ERC i CiU. 

Hi podien haver votat a favor, com d'altres excàrrecs i militants del PSC propugnaven, com ara Quim Nadal o Ernest Maragall. El seu "si" hagués comportat, a més, que els vots favorables a la proposta assolíssin els dos terços del Parlament. També es podien haver abstingut, donant a aquesta abstenció el valor d'un suport crític (en la línia dels dos diputats de la CUP que s'abstinguéren en la mateixa votació). Finalment, també podien haver-hi votat en contra, acceptant el posicionament democràtic de la majoria dels companys del seu grup. Però incomplir la pròpia funció representativa, negant-se a votar, no és precisament una mostra de pluralisme i de llibertat de consciència. Un vot de consciència seria desmarcar-se del posicionament oficial, no pas desmarcar-se de la pròpia votació! No és això, companys...