Quan Georges Moustaki deixà d'agradar-me

No recordo en quin moment va deixar d’agradar-me Georges Moustaki. N’havia adquirit, i conservo encara, bona part de la seva discografia, així com algun dels seus llibres. Possiblement, com totes les passions a la vida, l’afició per al cantautor s’extingí de manera gradual, potser a mesura que anava descobrint els altres grans chansoniers. Bona part dels temes de Moustaki adquiriren llavors una tonalitat un punt frívola i un excés d’edulcoració, al costat de la potència frapant d’un Brel o de la senzillesa irònica del gegant Brassens.

No sabria doncs fixar en el temps quan es va fondre aquell interès per Moustaki que s'endinsava a l’adolescència. Vaig deixar d’assistir als seus bolos després d’un Palau el 2000 o 2001, no ho sé. El precediren molts altres concerts al mateix  Palau de la Música, a les escales de la Catedral de Barcelona, a les ruïnes d’Empúries o fins i tot a l’antic mercat del Born, en una època en què l’espai s’aprofità per a activitats culturals. En tot cas, potser Moustaki va deixar d’interessar-me en remetre també una francofília gairebé militant, quan emergiren altres continents musicals de referència, més autèntics i innovadors, com els que el mateix cantant intentà explorar amb Vinicius de Moraes.

Però segurament Moustaki va deixar d’agradar-me, malgrat tots els discos i malgrat aquells peregrinatges per a seguir-lo en directe, quan vaig descobrir “Le Methèque” en un karaoke d’un pub de borratxos anglesos a l’Estartit.  Encara que ben pensat, el punt de no retorn s’assolí en sentir les primeres versions de Marina Rossell, en un treball de qualitat molt discutible, al meu humil entendre.

L'hiver a tué le printemps. Tout est fini pour nous deux maintenant.

Avui ens ha deixat el cantant grec resident a la molt aristocràtica Ille de Saint-Louis al bell mig del Sena. Molts hem retornat mentalment a Moustaki, i encara que la seva mort no canviarà ja les nostres preferències musicals, hem de ser honestos i reconèixer el que li devem al personatge.

Moltes gràcies pel que vas fer per a nosaltres, Georges Moustaki. Le jeune facteur est mort, però ens ha llegat per sempre l'amor als esperits lliures, a la solitud i al mestissatge, així com aquella obsessió atàvica, barreja d'enamorament i odi, cap a les fronteres... i una vella entrada autografiada al Mercat del Born, que a partir d’avui guardarem com el més preuat dels tresors.

Ah, i jo també vaig esgargamellar-me amb els borratxos anglesos de l’Estartit, tot desafinant Le Methèque en versió karaoke.

2008 - 2013, on érem?, on som?

2008-2013: Ja són cinc els anys de convivència amb la gran crisi. Un temps en què hem canviat individual i col·lectivament, gairebé sense adonar-nos-en. No només hem après noves paraules com escrache o prima de risc, sinò que hem estat testimonis de la mutació de les ideologies que ens llegà el segle XX. La gran depressió d’aquest lustre ha redefinit el paper dels principals eixos ideològics que dominaven l’esfera política. Comprovem-ho: ¿On eren al 2008  i on són al 2013, per exemple, l’europeisme, el centre-dreta liberal, la socialdemocràcia, l’esquerra alternativa o el catalanisme?:

L’europeisme ha perdut el component il·lusionador als ulls de molts ciutadans. Els estats, mancats de lideratges com els que derruïren el mur de Berlin, s’afanyen ara a marcar-ne distàncies questionant-ne les realitzacions aconseguides. Sigui a Londres, a Varsòvia o a Lisboa, la Unió Europea cada cop més s’associa a la feblesa i a l’amenaça. Ni tan sols els nous membres del club estan afectats pel virus de la fe del convers, que tant afectà els catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat.  

El centre-dreta del sud d’Europa es desdiu ara d’anteriors hostilitats a la intervenció estatal a l’economia, defensa la nacionalització del deute d’empreses privades (com ara els bancs) i implora polítiques de flexibilització del dèficit públic, considerat pecat mortal fa quatre dies. A casa nostra, fins i tot alguns governants han passat de prometre baixades d’impostos a crear-ne de nous en questió de poques setmanes. Més cap al centre i nord d'Europa, en canvi, aprofita la catapulta de la crisi per accelerar el sorpasso a la socialdemocràcia.

La socialdemocràcia no només se sent vençuda sinò que ha interioritzat el paper de culpable, perdent tota capacitat d’iniciativa. La seva veu igualitzadora i de dinamització social ha anat emmudint fins l'erm silenci actual.

La vella esquerra hereva dels antics partits comunistes ha passat a la defensiva. Sorprèn comprovar com els qui fa cinc anys es proclamaven alternatius i rupturistes, ara adopten actituds conservadores, intentant mantenir drets i polítiques públiques i limitant-se a l'oposició a les retallades. Aspiren a poc més que a la conservació del vell estat del benestar, cedint el paper més transformador als nous moviments socials. Moviments que han emergit com a potents nous actors, tot i que fa cinc anys era inimaginable pensar que podrien marcar l’agenda política com ho estan fent. Indignats, plataformes solidàries, ... Tots ells disputant el terreny de partits esquerranosos i sindicats, i encara més, evidenciant cruament el naufragi de la pròpia democràcia representativa.

Tampoc el catalanisme no serà el mateix. No cal insistir en la idea que la seva centralitat ha virat cap al sobiranisme, i que el nou context econòmic i social hi ha tingut molt a veure.

Aquesta és només una mirada als canvis en la política. Però similiars o superiors transformacions s’han esdevingut en d’altres àmbits, com les creences, els valors, la geoeconomia, la tecnologia o la interrelació entre l’home i la natura. La realitat ha canviat, i les eines van canviant profundament. I nosaltres, individus, en què hem canviat?. Segurament ens falta perspectiva per a reflexionar-hi. No sé perquè però ara mateix em vé al cap la frase del gran Carvalho: “Déu ha mort, Marx ha mort, Ava Gardner ha mort, i jo mateix no em sento massa bé”.

Referendum al país del Riesling.

Ara que la questió del dret a decidir ocupa les agendes polítiques i mediàtiques catalanes, sorprèn que per la majoria dels nostres opinadors i polítics, atents sempre al que s’esdevé a les naciones europees sense estat, hagi passat desapercebut el referendum celebrat a Alsàcia el passat 7 d’abril.  En aquesta data, els alsacians foren convocats a les urnes per a pronunciar-se sobre l’enfortiment de les institucions regionals i l’eliminació de les seves estructures provincials (els actuals departaments de l’Alt i del Baix Rin). Tècnicament es sotmetia a consulta la proposta de fusió dels dos departaments amb el Consell d’Alsàcia, potenciant així les competències regionals. Cal tenir en compte que Alsàcia és un dels territoris amb singularitats identitàries més remarcades a la França actual, tant des del punt de vista històric, com cultural-lingüístic, disposant d’una llengua pròpia d’arrel germànica.

Totes les comparacions són odioses, però algú s’imagina que l’estat espanyol tolerés un referèndum d’aquestes característiques aquí? Acceptaria Madrid que els ciutadans d’una comunitat autònoma històrica decidissin en consulta vinculant sobre l’eliminació de les províncies per enfortir l’autonomia?.

Ho he dit d’altres vegades, en relació a aquest lloc comú tant recorrent a Catalunya que és el denostat centralisme francés (al qual els opinadors catalans –no falla mai!- sempre hi afegeixen l’adjectiu de jacobí): Preferim quedar-nos amb l’etiqueta fàcil i renunciem a analitzar la realitat del país veí sense apriorismes. Ignorem així que de vegades la cantarella falla, i sovint algunes regions franceses han vist satisfetes reivindicacions identitàries i competencials que els catalans encara estem lluny d’assolir, com ara la gestió d’aeroports, de xarxes ferroviàries, o els símbols territorials a les matrícules dels vehicles, per citar només tres questions que han aixecat moltes passions a casa nostra. També alguns territoris de l’Hexàgon tenen potents mecanismes de promoció internacional i de cooperació transfronterera, que aquí encara no tenim.

És evident que l’autonomia política de les regions franceses és consitucionalment inexistent, i en tot cas força més limitada que la que tenim a Catalunya. Però també ho és que a hores d’ara, i més en moments de crisi financera de les institucions, la nostra pretesa autonomia és més teòrica que real. I que de ben segur Madrid , mentre tingui collades econòmicament i jurídica les comunitats autònomes, no tem tant els reconeixaments competencials retòrics com la convocatòria de consultes territorials, que Paris en canvi sí que admet per a Alsàcia.

Per cert, el resultat del referendum a l’Alt Rin fou contrari a la fusió departamental, imposant-se les visions més favorables a una França unitarista, defensades entre d’altres pel Front Nacional o el Partit Comunista Francès. “Notre République une et indivisible, non à la collectivité d'Alsace", es proclamava des del Front d’Esquerra, mentre que al Front Nacional deien: "Je veux l'Alsace française, je vote non". Ara per ara, doncs, els departaments de l'Alt i del Baix Rin continuaran existint. Com els tòpics francesos a Catalunya. El Riesling que tinc a la nevera, però, m’el prendré igual.

Mig segle de Rayuela.

S’acompleixen cinquanta anys de la publicació de Rayuela, de Julio Cortázar.

Goso dedicar novament un breu apunt a una de les novel·les més innovadores del segle XX, un llibre que m’ha apassionat en el passat i la lectura del qual em segueix resultant una experiència única. Sempre gratificant, a voltes estremidora. De fet, en el meu cas és un d’aquells pocs volums permanentment presents a la tauleta de nit o a qualsevol altar particular dels llibres primordials. La pròpia estructura de l’obra, possibilitant el seu accés en múltiples maneres diferents (des de les més ordenades fins a les totalment caòtiques), facilita les freqüents (re)lectures.

Rayuela és una de les novel·les més representatives de l’anomenat boom llatinoamericà, al costat d’una altra obra mestra, Pedro Páramo, o d’algun llibre de Borges o de García Márquez. No cal dir que aquesta és una opinió exclusivament personal. (Per cert, aquí vull recordar que aquest fenòmen, el del boom, tingué un dels seus epicentres no pas a cap rància ciutat castellana sinò en una oberta i creativa capital de Catalunya. Queda dit i recordat amb tota la intencionalitat i tanco parèntesi).

Al llibre de Cortázar hi he trobat, a banda d’una creació literària que trenca qualsevol esquema novel·lístic pleestablert, alguns dels temes pels quals, per si sols, ja ha valgut la pena passar per aquest món: Paris i el Jazz. I immenses possibilitats d’interacció: Rayuela, convé recordar-ho en l'era de la cultura digital, requereix de la participació del lector com pocs altres llibres. Una participació lliure i excitant, no pas exigent ni necessitada de rigor acadèmic.

A Rayuela li he dedicat altres breus entrades, com aquesta. En tot cas, vigileu si preteneu llegir-la per primera vegada: La solitud i el dessassossec de personatges desamparats com els del Club de la Serpiente és encomanadissa. Però també la genialitat i el vitalisme que emanen. Rayuela no té cura. Trobarem a la Maga?

Llibres d'amics, amics de llibres.

M’adono que d’uns mesos ençà s’han fet realitat projectes editorials d’autors en relació als quals comparteixo determinades afinitats, vivències generacionals, o proximitats diverses. Així, han decidit escriure i publicar llibre persones que en alguns aspectes han estat un referent, o amb qui he tingut la sort de compartir trajectes i projectes als darrers anys. En alguns casos, en definitiva, estic parlant d’amics –bufa!, ¿perquè de vegades ens costa tant de dir les coses pel seu nom quan parlem de persones?-.

Al marge dels tòpics relatius a la paternitat o a la botànica, difícilment trobaríem una activitat tan dipositària d’il·lusió, sacrifici i voluntarisme com l’aventura d’escriure un llibre. I més quan, com en aquests casos, cap dels autors pot etiquetar-se d’escriptor professionalitzat, malgrat tots acrediten un sòlid entussiasme per la literatura i un domini de la llengua més que solvent.

Els seus temes són els grans temes. Podríem incórrer en la temptació d’emmarcar bona part d’aquestes obres amb l’etiqueta de temàtica local. Mala catalogació: els seus temes són universals, com la vida, la gent, l’amor i la mort. La mort i els seus rituals, mites i llegendes. Sense renunciar al prisma del territori i de les identitats més properes, amb aquella filosofia de les places, les universitats i les tavernes, ens poden parlar tant del dessassossec del nostre temps com de l’alegria de viure. Hi trobarem mediterraneïtat i també una certa negror que no ens deixa. La literatura de viatges i el viatge de l’escriptura: d’Itàlia a Banyoles, de les Valls de Ribes a la Costa Brava, sempre retornant als nostres ignots territoris interiors.

Això que llegiu no és crítica literària, ni tan sols em mou cap inconfessat desig de contribuir a l’èxit editorial de l’obra d’uns autors que m’aprecio: La vàlua dels seus llibres no creixarà pas pels meus elogis. En tot cas, escric això per fer-vos una viva recomanació d’uns llibres i d’uns autors de qualitat, que han superat amb escreix el repte d'escriure des d’una proximitat esferïdora sobre les qüestions més universals. O potser en el fons faig aquest post per a redimir-me d’una sana enveja dels meus amics escriptors...

-Miquel Martin, “Llegendes de Mar de la Costa Brava”

-David Casadellà, “Negre, sempre negra”

-Josep Miquel Servià “Pluja de Sang, set narracions dels setanta”

-Miquel Sitjar “Vall de Núria, paisatges i poetes”

-Miquel Pueyo-Ernest Benach “Mort certa hora incerta”

-Josep LLuís Carod-Rovira “La Passió Italiana”

-Miquel Aguirre “La cortina de saca”

-i alguns d’altres que potser encara no han sortit a la llum, sense descartar tampoc algun enutjós oblit.

Les nostres bombolles i nosaltres.

Si repassem les nostres llistes d’”amics” a les xarxes socials, molts de nosaltres fàcilment conclourem que amb la majoria d’aquests contactes virtuals hi compartim una clara afinitat d’interessos o de pensament. I si els simpatitzants d’una associació política o ideològica de qualsevol mena comprovem els grups als quals pertanyem (per exemple al Facebook), rarament hi figuraran partits o agrupacions molt diferents dels propis. També en el món 2.0, reproduïm hàbits com accedir prioritàriament als mitjans de comunicació més “propers” o a ofertes culturals en favor de les quals ja fa temps que hi tenim una identificació clara.

Fins i tot els back office dels sistemes que regeixen l’activitat de determinats portals a la xarxa estan configurats per a oferir-nos, preferentment, opcions que reforcen aquesta relació grupal i autorreferenciada. Així funcionen, per exemple, els suggeriments d’amistats al facebook, les propostes per a adquirir llibres o productes culturals de contingut similiar al del nostre historial de compra, les invitacions per a vincular-nos a perfils professionals relacionats amb el nostre a les xarxes de professionals, les respostes dels motors de cerca basades amb cerques anteriors...

Ja sé que tot això que dic és una obvietat, i que està abastament acreditada la tendència dels indivudus a agrupar-nos amb qui més coses creiem compartir. Ara bé, sempre havíem cregut que la generalització de les noves formes d’informació i de comunicació suposaria un canvi qualitatiu de les possibilitats d’elecció i de relació. Que la millora de les oportunitats que ofereix la xarxa per a connectar amb interessos diversos facilitaria interaccions més obertes i horitzontals. Que en aquestes noves societats, perdria sentit l’ancestral recel cap a les altres tribus, recel propi de societats el valor primordial de les quals és la seguretat. Que, en definitiva, les xarxes digitals contribuirïen a reforçar qualitativament els espais deliberatius de les nostres democràcies, per l’enriquiment que suposa el contrast, el diàleg i la reflexió respectuosa amb els qui pensen diferent.

Ans el contrari, però, sembla que la generalització de les noves eines virtuals d’interacció social, reprodueixi aquella vella necessitat de retroalimentar-nos en les idees ja rebudes i en els propis marcs de referència. En definitiva, i salvant totes les peculiaritats que vulgueu, internet i les xarxes socials han reforçat encara més les nostres antigues bombolles. Bombolles com les que habitaven els assessors que recomanaren al President  Mas d’anticipar les eleccions, convençuts d’una gran majoria absoluta. Bombolles com les que emmarcarven el moviment d’uns indignats segurs de què el món canviaria en dos dies. Bombolles en les que massa sovint sembla flotar un sobiranisme català perillosament autocomplagut amb sí mateix. Bombolles com les d’aquests polítics corruptes que durant massa anys anys han actuat maldestrement convençuts de la seva impunitat.

Potser hauríem de fer l’exercici de fer-nos amics virtualment de persones que pensin força diferent de nosaltres (això sí: amb qui compartim la tolerància i el respecte democràtic). D'afiliar-nos a grups virtuals que s'allunyin de les nostres militàncies. De llegir premsa situada a les antípodes dels nostres mitjans de capçalera. I també d’obrir-nos a consumir productes culturals diferents d’aquells que sempre hem percebut tan propis. Segurament així aconseguiríem trencar algunes de les bombolles que poden distorsionar la nostra percepció de la realitat. O potser no.  

Res serà el mateix

Diguem-ho clar: la qüestió de la regeneració política ha irrumput en l’agenda pública catalana fins al punt d’afectar substancialment el procés que s’inicià amb la gran manifestació del passat onze de setembre. Els casos de corrupció, amb el corresponent degoteig d’imputacions que s’estan produïnt a Madrid i a Barcelona, estan alterant el marc sobiranista que presidia la política catalana dels darrers mesos i que culminà amb la celebrada Declaració Sobiranista del Parlament.

Es tracta d’una dinàmica que estic segur anirà creixent les properes setmanes, en què tindrem més notícies de casos de corrupció (sembla que ja estan a punt les conclusions del cas Palau, a banda que s’aniràn concretant els fets relatius al casos Crespo, Oriol Pujol, etc...). Fixem-nos-hi: no han transcorregut ni quinze dies d’aquella declaració sobiranista, que passarà a la història per coincidir en el temps amb la primera comdemna ferma al finançament ilegal d’un partit a Catalunya –cas Pallerols-, i ja tenim gairebé imputats penalment per casos de corrupció a dos dels diputats que la votaren.

Tal com vaig dir en el meu apunt anterior, la corrupció forma part de les nostres febleses, així com també la nostra incapacitat per a reaccionar-hi. Si hem estat trenta anys sense llei electoral és perquè ho hem volgut així, si hem estat trenta anys sense implementar mesures de transparència al nostre sistema de partits és també perquè ho hem volgut així.

Crec que la classe política catalana, i els opinadors més o menys professionalitzats, tot just comencen a intuir que l’anomenada transició nacional està condemnada al fracàs si no incorpora una clara determinació per a la regeneració política. Una determinació que ha de ser ben perceptible per una ciutadania que està patint amb molt dolor aquesta crisi. I la part més mobilitzada d’aquesta ciutadania està alterant les seves prioritats. Fa dues setmanes encara veiem moltes places de les nostres viles i ciutats plenes de ciutadans celebrant la declaració del Parlament. Però aquests dies, i més en un futur immediat, la gent està sortint al carrer per expressar el seu rebuig contra una classe política que permet casos de corrupció o que no sap lluitar-hi en contra.

Per tot plegat crec que el President Mas ha mostrat bons reflexos amb el gest de convocar la cimera anticorrupció, demostrant molta més intel·ligència política que el seu homòleg espanyol. Però atenció: amb una nova declaració retòrica en contra de la corrupció no en farem prou. Ni tampoc amb una enèssima ponència parlamentària per una nova llei electoral. Calen canvis més profunds en les formes, els continguts de les polítiques i les persones, sobretot orientades cap a una major transparència i participació. Tinguem-ho clar els qui volem que aquest país assoleixi la seva plena sobirania: o fem net o la nostra transició nacional serà una transició al no res.