Gay Mercader de nou porta els Stones a Barcelona. Algun dia aquest país haurà d'homenatjar a aquest promotor musical (nét de Ramon Mercader, assassí de Trotsky) que amb la seva empresa Gay & Company ha situat Barcelona al mapa dels grans concerts de pop-rock internacional. El de demà serà el primer concert dels Stones a Barcelona des de la gira Urban Jungle a l'estadi Olímpic de Montjuic del 1991 al qual no assistiré. En aquell concert, i en cadescun dels concerts posteriors, en què hi assistia amb l'amic Jaume Rovira, estàvem convençuts que es tractava del darrer de la llarga vida del grup. D'altra banda, córre per la xarxa un video dels Stones anunciant en català el concert de demà a Barcelona. A les ànimes catalanistes ingènues: no us emocioneu massa. No oblideu que els Stones cobren segons comissió per les entrades venudes i que ahir quedaven encara uns milers d'entrades per vendre...
Però Ses Satàniques Majestats, a banda de ser una màquina de fer diners, són també autors d'algunes de les cançons que més he escoltat a la meva vida. De tota la seva discografia em quedo amb l'album Exile on Main Street, el doble disc gravat el 1972 a la casa de Keith Richards al sud de França, durant unes vacances fiscals del grup. No es tracta d'un album de grans hits, però tots els seus temes tenen una gran qualitat i, sense exclusió, són plenament aprofitables. Com un dels meus preferits, Sweet Virgina:
Però Ses Satàniques Majestats, a banda de ser una màquina de fer diners, són també autors d'algunes de les cançons que més he escoltat a la meva vida. De tota la seva discografia em quedo amb l'album Exile on Main Street, el doble disc gravat el 1972 a la casa de Keith Richards al sud de França, durant unes vacances fiscals del grup. No es tracta d'un album de grans hits, però tots els seus temes tenen una gran qualitat i, sense exclusió, són plenament aprofitables. Com un dels meus preferits, Sweet Virgina:
A la gira del 82, que van fer un concert a Zaragossa, ja deien que era l'última oportunitat per veurel's. Han passat 25 anys!!!
ResponEliminaPersonalment penso que ja no tenen gaire més que aportar, musicalment. Només un exemple de vitalitat per pares i avis, que ronden els seixanta o setanta i tenen un mirall de joventut. Bé, en Richards que no s'el mirin gaire!
Au va Jordi, que ja fa més d'una setmana que no escrius res i, encara que jo hagi fet les paus amb els Rollings, tan veure el seu nom davant el teu blog em fa venir picor al nas...
ResponEliminaDigues alguna cosa dels BEATLES, home. Ni que sigui per fer-li un favor al teu amic Moreno i emplenar l'Estartit aquest cap de setmana que serà ben sonat. Mai més ben dit!