
He crescut al tram final del Ter i, per tant, he pogut constatar l'estrés del riu en superar-se sovint durant els estius els llindars mínims d'aigua, amb les consegüents mortaldats de peixos. Per això em sento molt proper, a priori, dels qui reivindiquen que el cabal d'un riu nodreixi prioritàriament la seva conca, d'acord amb el principi d'autosuficiència de les conques i d'evitació dels transvassaments.
Ara bé, les comarques gironines estan molt lluny de l'autosuficència en molts d'altres aspectes. Per exemple, en matèria energètica, àmbit en què també els experts postulen que la generació s'ha d'apropar al consum. I aquí resulta que els gironins som absolutament depenents d'altres territoris. És a dir, externalitzem (normalment cap al sud del Principat, on els ciutadans fa anys que conviuen amb nuclears, petroquímiques i línies de molt alta tensió) les conseqüències negatives pel medi de la producció energètica que tan quantiosa i ufanament consumim.
En l'eterna tensió entre desenvolupament i medi ambient, no es poden fer reflexions excessivament parcials o compartimentades. No en tinc una evidència científica però sospito que si els gironins posem a la balança els beneficis i les càrregues en comparació a d'altres territoris del país, no crec que hi sortim perdent. En qualsevol cas, disculpeu la gosadia de tractar aquestes qüestions tan complexes sense aportar argumentacions de major rigor acadèmic. Només pretenia incorporar un element més en el debat dels nostres crèdits hídrics vers d'altres territoris.
(Foto extreta del portal turístic de l'ajuntament de Torroella)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada