Rock en català. Banda sonora d'un temps i d'un país.

Sóc poc donat a col·leccionar coses. Només tinc un àlbum de segells que vaig iniciar i acabar durant l'adolescència, i un munt de punts de lectura heretats d'un antic company de pis que se'n va avorrir i no sabia com despendre-se'n. Això sí: gràcies al costum dels diaris de regalar el primer exemplar o fascicle d'una col·lecció, podríem dir que sóc un col·leccionista de primers números. Aplego inicis de col·leccions. Heterogeni recull d'objectes cridats a conviure en família i obligats, en canvi, a passar els seus dies amb estranys.

Avui un parell de diaris ocultaven unes joies. L'Avui ens regalava un recull del millor del rock en català que es feia en aquest país als inicis dels 90; sí, els Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau, Pets, Umpah-Pah, Ja t'ho Diré i companyia. I El Pais ens obsequia amb un CD del gran cantaor flamenc Camarón de la Isla. Deixaré el geni Camarón per un altre comentari, si s'escau, per centrar-me avui en allò que m'evoca el primer disc.

Devia ser l'any 1988 o 1989 quan el grup de joves que portàvem la comissió de la Festa Major de Torroella aconseguírem convèncer l'ajuntament de programar una nit amb dos dels incipients grups de rock en català d'aleshores, La Madam i els N'Gai N'Gai. Alguns de nosaltres, en aquells anys universitaris, havíem conegut aquests grups en sales de Barcelona o de la seva àrea metropolitana, així com en alguna de les poques ràdios que aleshores s'obligaven a programar música en català. Sense resultar-ne un gran èxit de públic, el concert apuntalà les bases que possibilitaren una assistència massiva als concerts de rock en català dels anys següents, començant pel concert d'uns Sopa de Cabra i Sangtraït (pocs mesos després de publicar els seus respectius primers discs) que desbordaren el poble.

També sóc dels que vaig assistir al famós concert de consagració del rock en català celebrat al Palau Sant Jordi el 14 de juny de 1991 (me'n recordo perquè l'endemà, dissabte 15, jo prenia possessió com a regidor a l'ajuntament!). De l'evolució posterior d'aquest moviment no en puc explicar massa res, ja que, tot i que sempre he seguit, de més a prop o més lluny, la música en català, també és veritat que els meus gustos musicals no sempre han seguit els mateixos camins del rock que es fa en la nostra llengua.

I què n'ha quedat de tot allò? -Where have all the flowers gone, long time passing..., que diria aquell- No seré jo qui faci un balanç del que tan desafortunadament es batejà com a rock català. Però aquelles músiques restaran com una mena de banda sonora d'uns anys feliços, intensos com unes mirades just sortides de l'adolescència, efímers com l'escuma d'aquelles cerveses, fàcils com les rialles d'aleshores, vaporosos com aquells jocs de l'amor, i ingenus com el país que habitàvem. O com el que potser encara habitem.

Parlant de música i perquè no se m'acusi, com un bon amic ha fet, de parlar només de cançons del segle passat, he posat al dia els temes musicals que apareixen a la part dreta d'aquest bloc. Mantic en Tom Waits i el Com a Ostende (ho he intentat, però borrar-los seria gairebé sacríleg). Hi incorporo el cantautor bisbalenc Sanjosex, que vaig descobrir en un concert d'estiu a les carpes de la Devesa, Franz Ferdinand, com a mostra de l'indie rock de qualitat (a banda de què m'alegra que un grup recuperi el nom del meu admirat arxiduc d'Àustria), i Antony and The Johnsons, una de les bandes més originals i creatives de la música que prové de Nova York.

Per cert, la cançò d'Antony and The Johnsons seleccionada, extreta d'un homenatge de diversos artistes al mític Leonard Cohen, és una recomanació que m'ha fet arribar el magnífic escriptor Joan-Lluís Lluís. Tal com li vaig dir per mail, li agraeixo la recomanació i, sobretot, que hagi llegit aquests Camins de Ferro en alguna ocasió, cosa que m'honora.