Bones festes a tots i a totes. Que tinguem un any nou ple d'èxits personals i col·lectius. Especialment per als qui el 2008 us ha mostrat la cara menys amable de la vida, per als qui aquestes festes treballeu sense hores extres per a possibilitar el festival de consum dels altres, i molt especialment per als qui us costa sobreviure al clima del Nadal.
Sort, amics i amigues!
I aquí teniu dues de les millors "altres" cançons de nadal.
dimecres, 24 de desembre del 2008
divendres, 19 de desembre del 2008
Dos anys
Pas de l'equador de la legislatura. Ja són dos els anys de feina a la Delegació del Govern. Aquí podeu llegir la meva intervenció de dijous al Col·legi de Periodistes a Girona, tot explicant el balanç de l'acció de govern a les nostres comarques i les principals línies d'actuació per al futur. Ens va acompanyar la portaveu del Govern i Directora General de Comunicació, l'Aurora Masip.
En un plànol més personal, m'adono que també aquest bloc ha fet dos anys. Dos anys que són 155 entrades i més de 23.000 visites. Gràcies a tots i a totes!.
En un plànol més personal, m'adono que també aquest bloc ha fet dos anys. Dos anys que són 155 entrades i més de 23.000 visites. Gràcies a tots i a totes!.
dijous, 18 de desembre del 2008
PSC, PNB i BNG a favor d'uns pressupostos de l'Estat que no contemplen un finançament just pel país
Avui s'han aprovat uns pressupostos generals de l'Estat que no reflecteixen el sistema de finançament que preveu l'Estatut. Un sistema, per cert, el previst per l'Estatut, que tal com està redactat no pot significar una millora substancial dels recursos per a Catalunya, i que parteix, a més, d'un marc multilateral de negociació, donant una capacitat de decisió determinant al govern de l'Estat. Però així ho recull l'Estatut i així ho van votar els ciutadans de Catalunya, per això s'ha de respectar. I no ho respecten, insisteixo, els pressuposts avui aprovats a Madrid.
Uns pressupostos aprovats amb els vots dels diputats del PSC, cosa que fa comprensibles les crítiques a aquest partit per haver primat més les lleialtats amb el PSOE que no pas les necessitats del Govern del país que representen. Cert. Com també és cert que els pressupostos s'han aprovat també amb el vot dels nacionalistes del PNB i del BNG, socis tradicionals de CiU, qui tant ara s'apunta a disparar contra el PSC i qui, recordem-ho, va anar de rebaixes a la Moncloa una nit de gener.
Uns pressupostos aprovats amb els vots dels diputats del PSC, cosa que fa comprensibles les crítiques a aquest partit per haver primat més les lleialtats amb el PSOE que no pas les necessitats del Govern del país que representen. Cert. Com també és cert que els pressupostos s'han aprovat també amb el vot dels nacionalistes del PNB i del BNG, socis tradicionals de CiU, qui tant ara s'apunta a disparar contra el PSC i qui, recordem-ho, va anar de rebaixes a la Moncloa una nit de gener.
diumenge, 14 de desembre del 2008
Salvem el nostre patrimoni ferroviari
Als amants del món del ferrocarril, alguns dels quals em consta que llegiu aquest bloc, us suggereixo que visiteu l'estació de tren de Fornells de la Selva el segon o el quart diumenge de cada mes. Amb la família ho hem fet aquest matí. Allà, durant aquests dos diumenges, s'obre al públic la fantàstica exposició ferroviària que manté viva la gent de l'Associació d'Amics del Ferrocarril de les comarques gironines. A més, quan fa bon temps, al costat de l'estació es posa en funcionament un circuït de petit tren de vapor en miniatura on hi poden pujar diverses persones i que agrada molt als més petits. A dins l'estació, hi trobareu tot tipus de material ferroviari i de maquetes (com la gran maqueta de la qual només he fotografiat la part on es reprodueix l'estació de Figueres, en la imatge que obre aquest post). Bona part del material que s'hi conserva prové de les comarques gironines, amb un especial record cap a les línies de via estreta ja desaparegudes.
Tot això ho trobareu a la preciosa estació de Fornells que, abandonada pràcticament de la seva funció, ha tingut la sort de ser cedida a la gent de l'Associació. D'altre material ferroviari existent a les nostres comarques no ha tingut tanta sort. Vegeu aquestes tres fotografies que vaig fer l'altre dia a Flaçà (l'estació més màgica i emblemàtica per molts empordanesos) on es pot comprovar l'estat d'abandó d'interessants elements com ara un antic magatzem-taller, una grua i un vell dipòsit on encara s'hi pot llegir un desdibuixat Flassá.
Tornem a tenir xifrer d'en Navarro!
Els amics de la publicació electrònica torroellenca Emporion han publicat aquest video sobre l'acte de col·locació del nou xifrer d'en Navarro a la muntanya del Montgrí (l'antic xifrer fou víctima de l'incendi de 2005). El reprodueixo aquí, en homenatge al xifrer de moltes excursions de la nostra infància.
diumenge, 7 de desembre del 2008
Entrevista a El Punt
> Jordi Martinoy.: «A les comarques gironines estem millor que en crisis anteriors per superar-la bé»
El màxim responsable de la Generalitat a Girona es mostra confiat que la inversió en obra pública, la millora de les infraestructures i la feina de modernització feta per molts sectors productius permetrà remuntar la situació econòmica
-Fa un any ens deia en una entrevista que havia visitat un centenar de municipis gironins. Ja els ha voltat tots dos-cents vint-i-un?
-«Me'n falta algun, però a molts d'ells hi he anat més d'una vegada. La idea és, en un futur proper, haver-los visitat tots. Sí que he parlat amb tots els alcaldes.»
-Trepitjar el territori és una manera privilegiada de detectar els problemes. Ha pogut percebre la remor de crisi que s'acostava, o l'ha sobtat?
-«Tots teníem molt clar que la dinàmica econòmica vinculada al sector de la construcció arribaria un moment que davallaria, el que segurament no ens pensàvem és que fos tan ràpid i brusc.»
-Patirem molt?
-«Preocupa especialment l'atur. Tot i que cal dir que la memòria és fugissera, perquè la d'ara és una taxa a la que fa cinc o deu anys estàvem acostumats. Això no vol dir que no sigui preocupant i hi estem dedicant molts esforços. El principal és compensar amb inversió, fonamentalment en obra pública, la baixada que té la construcció vinculada al sector residencial. Sumant totes les administracions, avui tenim una quantitat d'obra pública en marxa a la demarcació de Girona que no s'havia vist en cap altre moment històric.»
-N'hi ha prou per mantenir la maquinària productiva en marxa?
-«Crec que estem millor que en crisis anteriors per superar-ho i sortir-ne bé. Primer hi ha el consum. Els ciutadans tenen una eina molt important per ajudar a sortir de la crisi, que és el consum. Hem de fer un esforç per consumir productes gironins, per exemple aquest Nadal. Són bons, tenen preus raonables i ajuden a fer rutllar les empreses d'aquí. A banda d'això, sóc optimista, perquè detecto alguns elements objectius que ens donen possibilitats.»
-Com ara?
-«Hem superat aquell caràcter individualista que tenia l'empresariat gironí. En tenim molts exemples, com els vins de l'Empordà, sectors estratègics com els clústers de la carn i el suro, el lligam entre universitat i empresa. També hi ajuda un teixit de petites empreses que, per definició, són més adaptables.»
-I les que necessiten més suport financer, cosa que no està passant.
-«L'Institut Català de Finances hi està entrant, però és innegable que el motor aquí és la banca privada. I és veritat que constatem aquestes dificultats de l'empresariat, fins al punt que de vegades algunes regulacions d'ocupació o situacions de crisi no es deuen a la falta de comandes o demanda sinó a problemes de liquiditat.»
-El turisme encara no ha rebut fort. Què passarà l'estiu vinent?
-«Per una banda, la crisi és global i per tant hi haurà una retenció en la sortida de turistes cap aquí. Per contra, es preveu que hi haurà més turisme interior i això és una oportunitat. Un altre avantatge és que hem fet un esforç en qualitat. Quinze estrelles Michelin: devem ser la demarcació amb més estrelles per habitant! Això ens posa en el mapa, no quantitativament, però sí qualitativament. També s'ha treballat molt en el turisme interior. I el cas de l'aeroport de Girona és espectacular. Amb sis anys ha passat de 500.000 a 5 milions d'usuaris. S'ha demostrat que quan fem les coses des d'aquí les fem millor.»
-Ryanair també hi ha tingut alguna cosa a veure...
-«Sí, però si ha vingut és perquè hi ha hagut ajut institucional. El que hem fet amb l'aeroport ara cal amb el port de Palamós.»
-Barcelona és una competència molt gran.
-«De la mateixa manera que els aeroports han acabat sent complementaris, amb el port podem fer alguna cosa similar. Un altre repte pendent al sector turístic és la desestacionalització. Segurament, el turisme no vindrà marcat en els pròxims anys tant per factors quantitatius, a veure quants en vénen, sinó per qualitatius i per la desestacionalització.»
-La crisi també toca de ple els ajuntaments. Ara l'Estat, que fa anys que escanya país i municipis amb un finançament deficient, es treu del magí un pla que planteja fins i tot dubtes competencials...
-«Hem de dir sense embuts que hi ha una vulneració de competències estatutàries. Fet aquest discurs, hem d'ajudar els nostres ajuntaments a agafar fins a l'últim euro d'aquest pla.»
-Complicat d'argumentar, no?
-«No podem deixar de reivindicar, perquè el pla estatal no resol el problema de fons, però alhora no podem desaprofitar-lo. De totes maneres, el que agraeixen els ajuntaments és l'estabilitat i la transparència, i això ho hem fet amb el pla d'obres. Hem quadriplicat els diners de l'últim pla del govern de Convergència. I això d'una manera estable i sostinguda, no ens hem despertat de cop. També s'ha rebut molt bé la llei de barris.»
-La crisi pot incidir en el món local en qüestions relacionades amb la immigració. Com s'abordarà això?
-«La demarcació de Girona té un percentatge d'immigració per sobre la mitjana. Ja he esmentat el programa de barris, tenim 163 aules d'acollida. I tenim un programa que pot semblar secundari però que ens està funcionant molt bé, que és el voluntariat lingüístic. A les comarques gironines hi ha 1.400 parelles lingüístiques, una xifra espectacular. No és gratuït que a Girona, tot i ser una de les zones amb més immigració, és on es parla més català. Tenim una societat amb orígens molt diversos però amb un nivell de cohesió raonable.»
-Es preveu que la crisi generi un cert moviment de retorn?
-«Es detecta gent que ha fet estalvis, que és emprenedora i decideix tornar al seu país per muntar un negoci. Però la majoria de nouvinguts tenen el seu projecte de vida aquí.»
-Aquests últims dies ha tornat a sortir a la llum el tema del vot dels immigrants.
-«Crec molt en el model de drets i deures. Si el que reclamem són deures cívics i socials, també ha d'haver-hi un contrapès de manera que aquests ciutadans puguin participar en la presa de decisions. Per tant, jo ho veuria bé tenint en compte que hi ha d'haver reciprocitat amb el país d'origen.»
-Tornant a les obres, un dels grans projectes en marxa, que vostè personalment està vetllant més, és la nova seu de la Generalitat al Santa Caterina. Va tot a l'hora?
-«Sí, però vull fer un trasllat que ocasioni el mínim de trastorns als ciutadans. És millor fer-ho bé que no pas de pressa. Posar a treballar junts tots els departaments, que tenen pressupostos, normatives, equips informàtics i, sobretot, una cultura organitzativa d'anar molt cadascú a la seva, és complex, però ens n'estem sortint. No és una simple mudança, perquè ajuntant-ho tot generem eficiència i estalvi, però no només és això, sinó que millorem molt l'atenció al ciutadà. Ara bé, repeteixo que no tenim cap urgència. Un cop lliurada l'obra, hi haurà un temps de prova fins a finals d'any, i estaríem en condicions de fer el trasllat a finals de l'any vinent o a principis del 2010.»
-Té la sensació que està muntant la casa perquè un cop parada l'ocupi un altre?
-«La meva visió és que aquí hi som de pas i, per tant, no em preocupa. De totes maneres, d'una manera o altra hi continuaré, perquè sóc funcionari.»
-Vostè, a diferència d'altres delegats que hi han estat de pas, com Xavier Soy o Carles Llorens, té un perfil públic menys polític, més tècnic. El fet de representar un govern tripartit el fa ser més prudent a l'hora d'opinar?
-«En dos anys, el govern de la Generalitat a les comarques gironines no hem generat cap polèmica. Estem força cohesionats, i les dificultats i disputes que hi hagi pogut haver, no tenen res a veure amb les adscripcions polítiques de cadascú sinó amb temes pràctics. El paper del delegat jo no el veig tant de gestió directa com de motor, de coordinació. El perfil que pretenc donar és el d'anar per feina. Sense renunciar a fer política, perquè al capdavall tot és política.»
-Parlant de política, el dubte no és si ens el retallaran, l'Estatut, sinó quan. Què hem de fer?
-«Una retallada de l'Estatut és un gran perjudici per als ciutadans. De vegades sembla una discussió de caire molt polític, però l'Estatut és una cosa tan senzilla com poder fer un servei de rodalies a Girona, gestionar l'aeroport des del territori, o tenir recursos per a la llei de la dependència.»
-La cohesió que tothom demana per fer front a la retallada de l'Estatut, la veu factible?
-«A mi em reconforta molt escoltar el president de la Generalitat quan és molt contundent defensant el text aprovat pel poble de Catalunya. Hi ha veus a tots els partits que diuen que no s'ha de transigir amb una retallada. La resposta a una sentència molt adversa del Tribunal Constitucional ha de venir marcada per la contundència, la unitat i per tornar a cridar el poble a consulta, si convé, com deia el president Maragall.»
-Quan diu una retallada «molt» important, «molt» què vol dir?
-«Pot ser una retallada molt gran en nombre d'articles, o perquè afecti articles que són el moll de l'os, com la definició de Catalunya com a nació o el tema de la llengua.»
-Som a mitja legislatura. Quines són les prioritats per la segona part?
-«Vam passar una etapa planificant, l'anterior legislatura, i ara estem executant. Per exemple, teníem un transport públic molt precari. Hem creat l'eina, l'autoritat territorial de la mobilitat i que està donant indicadors molt positius, hem passat a un increment del 20% i a tenir 5 milions d'usuaris d'autobús, que han tret tots aquests cotxes de la carretera. Això s'ha de potenciar en aquests dos anys, fent participar el tren d'aquesta integració tarifària que va tant bé. També veurem com es completen les grans obres d'infraestructures viàries que tenim, i tot això sumat a les obres que fa l'Estat, ens situarà en una xarxa viària molt al dia, amb totes les principals vies d'accés a la demarcació desdoblades.»
-Hi ha la sensació que es va a dos ritmes diferents, perquè les obres de l'Estat són un rosari d'endarreriments.
-«L'Estat ens diu que té pressupost i té partides, però la realitat és que són obres que s'eternitzen. Ara bé, en aquests moments es mou.»
-Hi ha bona relació amb la Subdelegació del Govern estatal?
-«Molt bona. Tenim moltes trobades del dia a dia, a part de les formals. Estem orientats a resoldre problemes pràctics.»
-Una assignatura pendent és el futur del Ter.
-«Les obres hidràuliques són una altra prioritat i hi hem invertit més de 300 milions, amb el compromís de retorn del cabal del Ter.»
-Compromís que ha de complir la Generalitat.
-«D'acord, però això passa des dels anys setanta i només es posa en el punt de mira el govern actual. La situació és injusta, però el primer govern que ho ha reconegut és aquest. Cal impulsar obres a Barcelona que evitin estirar aigua del Ter, i a Girona també estem fent actuacions per no estressar tant el riu, com la millora dels regadius o les xarxes d'aigua. Això ens permet tenir un horitzó clar pel retorn.»
-Horitzó amb data?
-«No sóc partidari de posar dates. Les dates tindran a veure amb l'execució de les infraestructures a Barcelona i amb les mesures d'estalvi que adoptem aquí. De totes maneres, em preocupa molt més la situació a la conca de la Muga. Aquí la solució no és única, però passa per una dessalinitzadora.»
-On?
-«És un procés incipient, i s'ha de pactar amb el territori, i s'ha de dir que hi ha molta receptivitat.»
-Com a torroellenc, com veu el debat del parc del Montgrí?
-«Com a delegat, acabaré fent el que acordin els departaments implicats. Com a torroellenc, penso que podem debatre si és oportú crear un parc natural. Ara bé, si arribem a la conclusió que sí que cal, el que no té sentit és deixar-ne fora els espais humits, els arrossars. Jo no entenc un parc només amb el Montgrí i les Medes. Per fer això, no sé si val la pena mobilitzar tants recursos.»
CARLES RIBERA
El màxim responsable de la Generalitat a Girona es mostra confiat que la inversió en obra pública, la millora de les infraestructures i la feina de modernització feta per molts sectors productius permetrà remuntar la situació econòmica
-Fa un any ens deia en una entrevista que havia visitat un centenar de municipis gironins. Ja els ha voltat tots dos-cents vint-i-un?
-«Me'n falta algun, però a molts d'ells hi he anat més d'una vegada. La idea és, en un futur proper, haver-los visitat tots. Sí que he parlat amb tots els alcaldes.»
-Trepitjar el territori és una manera privilegiada de detectar els problemes. Ha pogut percebre la remor de crisi que s'acostava, o l'ha sobtat?
-«Tots teníem molt clar que la dinàmica econòmica vinculada al sector de la construcció arribaria un moment que davallaria, el que segurament no ens pensàvem és que fos tan ràpid i brusc.»
-Patirem molt?
-«Preocupa especialment l'atur. Tot i que cal dir que la memòria és fugissera, perquè la d'ara és una taxa a la que fa cinc o deu anys estàvem acostumats. Això no vol dir que no sigui preocupant i hi estem dedicant molts esforços. El principal és compensar amb inversió, fonamentalment en obra pública, la baixada que té la construcció vinculada al sector residencial. Sumant totes les administracions, avui tenim una quantitat d'obra pública en marxa a la demarcació de Girona que no s'havia vist en cap altre moment històric.»
-N'hi ha prou per mantenir la maquinària productiva en marxa?
-«Crec que estem millor que en crisis anteriors per superar-ho i sortir-ne bé. Primer hi ha el consum. Els ciutadans tenen una eina molt important per ajudar a sortir de la crisi, que és el consum. Hem de fer un esforç per consumir productes gironins, per exemple aquest Nadal. Són bons, tenen preus raonables i ajuden a fer rutllar les empreses d'aquí. A banda d'això, sóc optimista, perquè detecto alguns elements objectius que ens donen possibilitats.»
-Com ara?
-«Hem superat aquell caràcter individualista que tenia l'empresariat gironí. En tenim molts exemples, com els vins de l'Empordà, sectors estratègics com els clústers de la carn i el suro, el lligam entre universitat i empresa. També hi ajuda un teixit de petites empreses que, per definició, són més adaptables.»
-I les que necessiten més suport financer, cosa que no està passant.
-«L'Institut Català de Finances hi està entrant, però és innegable que el motor aquí és la banca privada. I és veritat que constatem aquestes dificultats de l'empresariat, fins al punt que de vegades algunes regulacions d'ocupació o situacions de crisi no es deuen a la falta de comandes o demanda sinó a problemes de liquiditat.»
-El turisme encara no ha rebut fort. Què passarà l'estiu vinent?
-«Per una banda, la crisi és global i per tant hi haurà una retenció en la sortida de turistes cap aquí. Per contra, es preveu que hi haurà més turisme interior i això és una oportunitat. Un altre avantatge és que hem fet un esforç en qualitat. Quinze estrelles Michelin: devem ser la demarcació amb més estrelles per habitant! Això ens posa en el mapa, no quantitativament, però sí qualitativament. També s'ha treballat molt en el turisme interior. I el cas de l'aeroport de Girona és espectacular. Amb sis anys ha passat de 500.000 a 5 milions d'usuaris. S'ha demostrat que quan fem les coses des d'aquí les fem millor.»
-Ryanair també hi ha tingut alguna cosa a veure...
-«Sí, però si ha vingut és perquè hi ha hagut ajut institucional. El que hem fet amb l'aeroport ara cal amb el port de Palamós.»
-Barcelona és una competència molt gran.
-«De la mateixa manera que els aeroports han acabat sent complementaris, amb el port podem fer alguna cosa similar. Un altre repte pendent al sector turístic és la desestacionalització. Segurament, el turisme no vindrà marcat en els pròxims anys tant per factors quantitatius, a veure quants en vénen, sinó per qualitatius i per la desestacionalització.»
-La crisi també toca de ple els ajuntaments. Ara l'Estat, que fa anys que escanya país i municipis amb un finançament deficient, es treu del magí un pla que planteja fins i tot dubtes competencials...
-«Hem de dir sense embuts que hi ha una vulneració de competències estatutàries. Fet aquest discurs, hem d'ajudar els nostres ajuntaments a agafar fins a l'últim euro d'aquest pla.»
-Complicat d'argumentar, no?
-«No podem deixar de reivindicar, perquè el pla estatal no resol el problema de fons, però alhora no podem desaprofitar-lo. De totes maneres, el que agraeixen els ajuntaments és l'estabilitat i la transparència, i això ho hem fet amb el pla d'obres. Hem quadriplicat els diners de l'últim pla del govern de Convergència. I això d'una manera estable i sostinguda, no ens hem despertat de cop. També s'ha rebut molt bé la llei de barris.»
-La crisi pot incidir en el món local en qüestions relacionades amb la immigració. Com s'abordarà això?
-«La demarcació de Girona té un percentatge d'immigració per sobre la mitjana. Ja he esmentat el programa de barris, tenim 163 aules d'acollida. I tenim un programa que pot semblar secundari però que ens està funcionant molt bé, que és el voluntariat lingüístic. A les comarques gironines hi ha 1.400 parelles lingüístiques, una xifra espectacular. No és gratuït que a Girona, tot i ser una de les zones amb més immigració, és on es parla més català. Tenim una societat amb orígens molt diversos però amb un nivell de cohesió raonable.»
-Es preveu que la crisi generi un cert moviment de retorn?
-«Es detecta gent que ha fet estalvis, que és emprenedora i decideix tornar al seu país per muntar un negoci. Però la majoria de nouvinguts tenen el seu projecte de vida aquí.»
-Aquests últims dies ha tornat a sortir a la llum el tema del vot dels immigrants.
-«Crec molt en el model de drets i deures. Si el que reclamem són deures cívics i socials, també ha d'haver-hi un contrapès de manera que aquests ciutadans puguin participar en la presa de decisions. Per tant, jo ho veuria bé tenint en compte que hi ha d'haver reciprocitat amb el país d'origen.»
-Tornant a les obres, un dels grans projectes en marxa, que vostè personalment està vetllant més, és la nova seu de la Generalitat al Santa Caterina. Va tot a l'hora?
-«Sí, però vull fer un trasllat que ocasioni el mínim de trastorns als ciutadans. És millor fer-ho bé que no pas de pressa. Posar a treballar junts tots els departaments, que tenen pressupostos, normatives, equips informàtics i, sobretot, una cultura organitzativa d'anar molt cadascú a la seva, és complex, però ens n'estem sortint. No és una simple mudança, perquè ajuntant-ho tot generem eficiència i estalvi, però no només és això, sinó que millorem molt l'atenció al ciutadà. Ara bé, repeteixo que no tenim cap urgència. Un cop lliurada l'obra, hi haurà un temps de prova fins a finals d'any, i estaríem en condicions de fer el trasllat a finals de l'any vinent o a principis del 2010.»
-Té la sensació que està muntant la casa perquè un cop parada l'ocupi un altre?
-«La meva visió és que aquí hi som de pas i, per tant, no em preocupa. De totes maneres, d'una manera o altra hi continuaré, perquè sóc funcionari.»
-Vostè, a diferència d'altres delegats que hi han estat de pas, com Xavier Soy o Carles Llorens, té un perfil públic menys polític, més tècnic. El fet de representar un govern tripartit el fa ser més prudent a l'hora d'opinar?
-«En dos anys, el govern de la Generalitat a les comarques gironines no hem generat cap polèmica. Estem força cohesionats, i les dificultats i disputes que hi hagi pogut haver, no tenen res a veure amb les adscripcions polítiques de cadascú sinó amb temes pràctics. El paper del delegat jo no el veig tant de gestió directa com de motor, de coordinació. El perfil que pretenc donar és el d'anar per feina. Sense renunciar a fer política, perquè al capdavall tot és política.»
-Parlant de política, el dubte no és si ens el retallaran, l'Estatut, sinó quan. Què hem de fer?
-«Una retallada de l'Estatut és un gran perjudici per als ciutadans. De vegades sembla una discussió de caire molt polític, però l'Estatut és una cosa tan senzilla com poder fer un servei de rodalies a Girona, gestionar l'aeroport des del territori, o tenir recursos per a la llei de la dependència.»
-La cohesió que tothom demana per fer front a la retallada de l'Estatut, la veu factible?
-«A mi em reconforta molt escoltar el president de la Generalitat quan és molt contundent defensant el text aprovat pel poble de Catalunya. Hi ha veus a tots els partits que diuen que no s'ha de transigir amb una retallada. La resposta a una sentència molt adversa del Tribunal Constitucional ha de venir marcada per la contundència, la unitat i per tornar a cridar el poble a consulta, si convé, com deia el president Maragall.»
-Quan diu una retallada «molt» important, «molt» què vol dir?
-«Pot ser una retallada molt gran en nombre d'articles, o perquè afecti articles que són el moll de l'os, com la definició de Catalunya com a nació o el tema de la llengua.»
-Som a mitja legislatura. Quines són les prioritats per la segona part?
-«Vam passar una etapa planificant, l'anterior legislatura, i ara estem executant. Per exemple, teníem un transport públic molt precari. Hem creat l'eina, l'autoritat territorial de la mobilitat i que està donant indicadors molt positius, hem passat a un increment del 20% i a tenir 5 milions d'usuaris d'autobús, que han tret tots aquests cotxes de la carretera. Això s'ha de potenciar en aquests dos anys, fent participar el tren d'aquesta integració tarifària que va tant bé. També veurem com es completen les grans obres d'infraestructures viàries que tenim, i tot això sumat a les obres que fa l'Estat, ens situarà en una xarxa viària molt al dia, amb totes les principals vies d'accés a la demarcació desdoblades.»
-Hi ha la sensació que es va a dos ritmes diferents, perquè les obres de l'Estat són un rosari d'endarreriments.
-«L'Estat ens diu que té pressupost i té partides, però la realitat és que són obres que s'eternitzen. Ara bé, en aquests moments es mou.»
-Hi ha bona relació amb la Subdelegació del Govern estatal?
-«Molt bona. Tenim moltes trobades del dia a dia, a part de les formals. Estem orientats a resoldre problemes pràctics.»
-Una assignatura pendent és el futur del Ter.
-«Les obres hidràuliques són una altra prioritat i hi hem invertit més de 300 milions, amb el compromís de retorn del cabal del Ter.»
-Compromís que ha de complir la Generalitat.
-«D'acord, però això passa des dels anys setanta i només es posa en el punt de mira el govern actual. La situació és injusta, però el primer govern que ho ha reconegut és aquest. Cal impulsar obres a Barcelona que evitin estirar aigua del Ter, i a Girona també estem fent actuacions per no estressar tant el riu, com la millora dels regadius o les xarxes d'aigua. Això ens permet tenir un horitzó clar pel retorn.»
-Horitzó amb data?
-«No sóc partidari de posar dates. Les dates tindran a veure amb l'execució de les infraestructures a Barcelona i amb les mesures d'estalvi que adoptem aquí. De totes maneres, em preocupa molt més la situació a la conca de la Muga. Aquí la solució no és única, però passa per una dessalinitzadora.»
-On?
-«És un procés incipient, i s'ha de pactar amb el territori, i s'ha de dir que hi ha molta receptivitat.»
-Com a torroellenc, com veu el debat del parc del Montgrí?
-«Com a delegat, acabaré fent el que acordin els departaments implicats. Com a torroellenc, penso que podem debatre si és oportú crear un parc natural. Ara bé, si arribem a la conclusió que sí que cal, el que no té sentit és deixar-ne fora els espais humits, els arrossars. Jo no entenc un parc només amb el Montgrí i les Medes. Per fer això, no sé si val la pena mobilitzar tants recursos.»
CARLES RIBERA
dimarts, 2 de desembre del 2008
Laboa i Humet, dos camins de llibertat
Acabo de saber que ahir, a banda de Joan Baptista Humet, també ens deixà el gran renovador de la cançò basca Mikel Laboa. Ambdós compartiran de ben segur les cigarretes al món dels ocells de llibertat. In Memoriam, Txoria Txori, el cant a les aus lliures que ha traspassat fronteres, esdevenint un veritable himne.
Si li hagués tallat les ales
esdevindria meu,
no hauria escapat.
Però així,
hagués deixat de ser ocell.
i jo...
jo el que estimava era un ocell.
Gràcies Humet i Laboa, per cantar-nos els colors de la llibertat de les persones i els pobles.
Si li hagués tallat les ales
esdevindria meu,
no hauria escapat.
Però així,
hagués deixat de ser ocell.
i jo...
jo el que estimava era un ocell.
Gràcies Humet i Laboa, per cantar-nos els colors de la llibertat de les persones i els pobles.
dijous, 27 de novembre del 2008
In vino veritas
Llegeixo als diaris que el 40% del vi que consumim els catalans prové de la Rioja. I que només un 28 % prové de Catalunya. Quan precisament no hi ha cap comunitat amb tantes denominacions d'orígen (ni més ni menys 11!) com té Catalunya. Trist.
Fem el primer pas aquestes festes de Nadal: Tots i totes a consumir vins i caves catalans! Preferiblement --permeteu-me escombrar cap a casa-- bevem vi de la D.O. Empordà. I és que a l'Empordà hi trobarem vins de molta qualitat i, en cada segment de producte, la millor relació qualitat-preu respecte d'altres zones vitivinícoles. Tindrem qualitat, a bon preu i, a més, ajudarem els nostres productors, que bé que s'ho mereixen.
Salut i bon vi!.
Fem el primer pas aquestes festes de Nadal: Tots i totes a consumir vins i caves catalans! Preferiblement --permeteu-me escombrar cap a casa-- bevem vi de la D.O. Empordà. I és que a l'Empordà hi trobarem vins de molta qualitat i, en cada segment de producte, la millor relació qualitat-preu respecte d'altres zones vitivinícoles. Tindrem qualitat, a bon preu i, a més, ajudarem els nostres productors, que bé que s'ho mereixen.
Salut i bon vi!.
diumenge, 16 de novembre del 2008
Mesures per reforçar l'economia en temps de crisi
La setmana passada vàrem saber que durant el mes d'octubre el nombre de persones de les comarques gironines que estan desocupades ha augmentat un 12'31% respecte al mes anterior. Ens trobem que actualment hi ha 36.709 gironines i gironins a l'atur, 13.777 persones més que fa un any. També hem conegut que durant els mesos de juliol, agost i setembre deu empreses i persones gironines han presentat suspensió de pagaments, quan durant el mateix període de l'any 2007 se'n van presentar tres suspensions. Aquests dos indicadors ens mostren la duresa de la desacceleració de l'activitat econòmica; veníem d'uns anys de creixement econòmic sostingut, i ara aquest canvi de cicle econòmic brusc ens situa en un context diametralment oposat.
Hem de ser conscients del moment en què ens trobem, cal que l'assimilem tal com és, sense excessos de dramatisme i, sobretot, amb la necessària confiança per afrontar l'esdevenidor. En aquest sentit, el govern de la Generalitat treballa per enfortir l'economia gironina i per impulsar un model productiu competitiu.
En primer lloc, el govern, organitzacions empresarials i sindicats van aprovar fa poc la revisió i l'impuls de l'acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana 2008-2011, que precisament es va presentar la setmana passada a la comissió territorial gironina. En un escenari marcat clarament per la desacceleració econòmica, es fa encara més necessari que els poders públics i els agents econòmics i socials disposem d'un marc estable de diàleg i col·laboració per fer el seguiment de les mesures de l'acord en l'àmbit gironí.
El govern ha reforçat l'atenció a les persones desocupades, que ha representat la incorporació de 16 orientadors laborals en les nostres oficines de treball. Per últim, i no menys important, el govern va aprovar el projecte de llei de pressupostos per a l'any 2009, els quals preveuen que durant l'any que ve el creixement de l'economia serà negatiu. Són uns pressupostos basats en el context econòmic actual, que posaran l'accent en el foment de l'ocupació i en la millora de les condicions de finançament de l'economia; els seus eixos giren a l'entorn de la protecció dels sectors de la població més vulnerables i del suport a l'economia productiva. A les comarques gironines el pressupost que properament haurà d'aprovar el Parlament de Catalunya preveu un destacat increment de l'esforç inversor del sector públic.
Vull fer un aclariment de les informacions que han aparegut, les quals només recullen una part pressupostària de les actuacions que projecta el govern. Tenint en compte la provisionalitat de les xifres, només es fa esment al capítol d'inversions reals i no recullen d'altres com les inversions no territorialitzables (com el desdoblament de l'eix transversal), les obres amb finançament específic (com Bracons, el centre penitenciari de Figueres, etc.), els programes de subvencions (com el PUOSC, el PIE, el pla d'electrificació rural) o les actuacions de GISA (complex Santa Caterina, escoles, etc.) REGSA, REGESA, FORESTAL CATALANA, etc.
Paral·lelament som i serem perseverants en la negociació d'un nou sistema de finançament, les bases del qual estan establertes a l'Estatut del 2006. Des del govern continuarem negociant un bon acord de finançament amb el govern d'Espanya; no podem transigir en l'incompliment de l'aplicació del nou sistema de finançament, ni tan sols amb l'excusa d'estar immersos en un context de crisi; és més, és per aquesta raó que se'ns fa imprescindible assolir un acord just, per garantir el benestar de les persones i la cohesió social de Catalunya.
Article publicat al diari El Punt, aquest diumenge 16 de novembre
Hem de ser conscients del moment en què ens trobem, cal que l'assimilem tal com és, sense excessos de dramatisme i, sobretot, amb la necessària confiança per afrontar l'esdevenidor. En aquest sentit, el govern de la Generalitat treballa per enfortir l'economia gironina i per impulsar un model productiu competitiu.
En primer lloc, el govern, organitzacions empresarials i sindicats van aprovar fa poc la revisió i l'impuls de l'acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana 2008-2011, que precisament es va presentar la setmana passada a la comissió territorial gironina. En un escenari marcat clarament per la desacceleració econòmica, es fa encara més necessari que els poders públics i els agents econòmics i socials disposem d'un marc estable de diàleg i col·laboració per fer el seguiment de les mesures de l'acord en l'àmbit gironí.
El govern ha reforçat l'atenció a les persones desocupades, que ha representat la incorporació de 16 orientadors laborals en les nostres oficines de treball. Per últim, i no menys important, el govern va aprovar el projecte de llei de pressupostos per a l'any 2009, els quals preveuen que durant l'any que ve el creixement de l'economia serà negatiu. Són uns pressupostos basats en el context econòmic actual, que posaran l'accent en el foment de l'ocupació i en la millora de les condicions de finançament de l'economia; els seus eixos giren a l'entorn de la protecció dels sectors de la població més vulnerables i del suport a l'economia productiva. A les comarques gironines el pressupost que properament haurà d'aprovar el Parlament de Catalunya preveu un destacat increment de l'esforç inversor del sector públic.
Vull fer un aclariment de les informacions que han aparegut, les quals només recullen una part pressupostària de les actuacions que projecta el govern. Tenint en compte la provisionalitat de les xifres, només es fa esment al capítol d'inversions reals i no recullen d'altres com les inversions no territorialitzables (com el desdoblament de l'eix transversal), les obres amb finançament específic (com Bracons, el centre penitenciari de Figueres, etc.), els programes de subvencions (com el PUOSC, el PIE, el pla d'electrificació rural) o les actuacions de GISA (complex Santa Caterina, escoles, etc.) REGSA, REGESA, FORESTAL CATALANA, etc.
Paral·lelament som i serem perseverants en la negociació d'un nou sistema de finançament, les bases del qual estan establertes a l'Estatut del 2006. Des del govern continuarem negociant un bon acord de finançament amb el govern d'Espanya; no podem transigir en l'incompliment de l'aplicació del nou sistema de finançament, ni tan sols amb l'excusa d'estar immersos en un context de crisi; és més, és per aquesta raó que se'ns fa imprescindible assolir un acord just, per garantir el benestar de les persones i la cohesió social de Catalunya.
Article publicat al diari El Punt, aquest diumenge 16 de novembre
divendres, 7 de novembre del 2008
En moments complicats...
Ho he escrit aquí en més d'una ocasió. No concebo aquest bloc com un instrument per a divulgar la meva feina. En aquests Camins prefereixo el nivell més personal i reflexiu que no pas l'argumentari polític o la freda explicació de l'acció de govern. No vull parlar ara doncs de mesures anticrisi o per a la dinamització econòmica.
Tot i així, sí que sento la necessitat d'expressar en aquestes ratlles el meu suport i la meva solidaritat amb els treballadors i treballadores de les empreses papereres gironines Torrespapel i Aconda Paper. Aquest matí m'hi he reunit, en el marc de la seva manifestació a Girona, i he percebut l'angoixa per un futur laboral incert, la dignitat de la seva lluita i la responsabilitat dels gestos.
Molta sort a tots ells!.
dimecres, 5 de novembre del 2008
Obamamania
Vaig seguir a estones la nit electoral nordamericana (bàsicament a les mitges parts de Gran Hermano). M’he alegrat del triomf d’Obama (àlies el Mal Menor). De ben segur, alguna cosa es mourà amb el nou President, tal com també alguna cosa s'hagués mogut amb MacCain, no tant potser amb Hillary Clinton. M'alegra el triomf d'Obama, però sense el foll entusiasme d’alguns polítics i analistes europeus. També em pregunto quan tardarà el nou president a decepcionar aquesta legió de fervents partidaris que, des d’aquest racó de món, s’han reconciliat per fi amb Estats Units. Quan serà? Quan es signi la propera sentència de mort? Quan Obama no limiti la tinença d’armes dels ciutadans? Quan en política exterior no canvïi res de substancial?. De vegades ens entossudim a acumular somnis trencats. I no aprenem la lliçò. Al temps...
divendres, 31 d’octubre del 2008
Autumn Leaves
Per vosaltres, quina és la música de la tardor?. Per mi, si una cançò pot constituir la banda sonora de la tardor, només es pot tractar de Les feuilles mortes. La cançò de quan la vida separa als qui s'estimen, tot dolçament, sense fer soroll. De quan la mar esborra de la sorra el pas dels amants desunits. La cançò de les fulles que s'amunteguen, com els records i l'enyor. I de quan el vent del nord s'ho emporta tot cap a la nit freda de l'oblit...
La lletra de Prévert ha estat magistralment interpretada per Édith Piaf, el gran Yves Montand o la Gréco.
Però la versió instrumental que avui us proposo és la de Keith Jarret, amb els seus inseparables Gary Peacok i Jack DeJohnette. Del seu àlbum Tokyo'96 (l'Àlex Sáez de ben segur tindrà aquest disc).
Per aturar-ho tot i defallir, amb el piano de Jarret, mentre el vent remou les fulles mortes.
Les Feuilles Mortes
Jacques Prévert
Oh ! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.
C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble,
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie.
Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie ?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n'ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais,
Toujours, toujours je l'entendrai !
La lletra de Prévert ha estat magistralment interpretada per Édith Piaf, el gran Yves Montand o la Gréco.
Però la versió instrumental que avui us proposo és la de Keith Jarret, amb els seus inseparables Gary Peacok i Jack DeJohnette. Del seu àlbum Tokyo'96 (l'Àlex Sáez de ben segur tindrà aquest disc).
Per aturar-ho tot i defallir, amb el piano de Jarret, mentre el vent remou les fulles mortes.
Les Feuilles Mortes
Jacques Prévert
Oh ! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.
C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble,
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie.
Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie ?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n'ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais,
Toujours, toujours je l'entendrai !
diumenge, 26 d’octubre del 2008
Etxea
Us imagineu escoltar Miguel Bosé, Teresa Salgueiro, Loquillo, Andrés Calamaro, Estrella Morente, Lluís Llach, Miguel Ríos, Pau Danés, Santiago Auserón o Luís Eduardo Aute interpretant en euskera cançons tradicionals basques? Doncs ho podeu trobar a Etxea, el darrer treball de Kepa Junquera. Un disc que no només destaca per aplegar totes aquestes col·laboracions, sinò principalment per l'excel·lent producció musical que n'ha resultat. Per mi, el millor de Juquera.
Us deixo un parell de mostres del treball. En primer lloc, una cançò que posa els pèls de punta. Lili Eder Bat Badut Nik, interpretada per Maria del Mar Bonet (obriu el següent l'enllaç en una altra finestra, espereu uns segons i el tema començarà a sonar; espero que l'enllaç sigui legal, però és l'únic que he trobat).
http://www.yes.fm/musica/Kepa-Junkera/Etxea/Lili-eder-bat-badut-nik--con-Maria-del-Mar-Bonet-.html
En segon lloc, el video del tema interpretat per Calamaro, Urritia i Loquillo, Oh Pello Pello:
Us deixo un parell de mostres del treball. En primer lloc, una cançò que posa els pèls de punta. Lili Eder Bat Badut Nik, interpretada per Maria del Mar Bonet (obriu el següent l'enllaç en una altra finestra, espereu uns segons i el tema començarà a sonar; espero que l'enllaç sigui legal, però és l'únic que he trobat).
http://www.yes.fm/musica/Kepa-Junkera/Etxea/Lili-eder-bat-badut-nik--con-Maria-del-Mar-Bonet-.html
En segon lloc, el video del tema interpretat per Calamaro, Urritia i Loquillo, Oh Pello Pello:
dimarts, 21 d’octubre del 2008
La daina
Les fotos les vaig fer durant la baixada de mulats d'Espinavell.
Just a trenc de dia, baixant cap a la vall. Presidint el paisatge, el sol tímid, un majestuós Costabona, i un silenci reverencial només estroncat pels renills d'eugues i poltres, que potser intueixen la separació definitiva que s'esdevindrà a la tria d'Espinavell. I uns homes i dones que baixàvem, tremolant, a voltes per les ràfegues gèlides, a voltes per l'indecent mostrari de groc i marró de la tardor pirinenca.
De cop i volta, una daina.
Vaig poder captar aquestes dues fotografies amb el mòbil. Lleuger, jovial, el cèrvid acompanyava els poltres en el descens cap a Espinavell. Es movia entre els cavalls amb una misteriosa complicitat. Feia costat als qui foren, durant els mesos d'estiu, companys de joc allà dalt, als plàcids i solitaris prats pirinecs. L'ancestral tradició no té aturador i el temps de descompte va corrent per eugues i poltres. I la daina que s'ho mira, amb distància foteta. O potser amb perplexitat, davant el fatal destí dels seus companys de viatge. Em miro de nou la daina en aquestes fotografies, preses just abans de què l'animal s'acomiadi del grup i torni lliure cap amunt, lluny d'Espinavell. Amunt, on coneixarà altres poltres que encara ignoren les cadenes de la vall. Em miro de nou la daina.
Quina misteriosa metàfora de la llibertat i de la fragilitat intenta llegar-nos?
Just a trenc de dia, baixant cap a la vall. Presidint el paisatge, el sol tímid, un majestuós Costabona, i un silenci reverencial només estroncat pels renills d'eugues i poltres, que potser intueixen la separació definitiva que s'esdevindrà a la tria d'Espinavell. I uns homes i dones que baixàvem, tremolant, a voltes per les ràfegues gèlides, a voltes per l'indecent mostrari de groc i marró de la tardor pirinenca.
De cop i volta, una daina.
Vaig poder captar aquestes dues fotografies amb el mòbil. Lleuger, jovial, el cèrvid acompanyava els poltres en el descens cap a Espinavell. Es movia entre els cavalls amb una misteriosa complicitat. Feia costat als qui foren, durant els mesos d'estiu, companys de joc allà dalt, als plàcids i solitaris prats pirinecs. L'ancestral tradició no té aturador i el temps de descompte va corrent per eugues i poltres. I la daina que s'ho mira, amb distància foteta. O potser amb perplexitat, davant el fatal destí dels seus companys de viatge. Em miro de nou la daina en aquestes fotografies, preses just abans de què l'animal s'acomiadi del grup i torni lliure cap amunt, lluny d'Espinavell. Amunt, on coneixarà altres poltres que encara ignoren les cadenes de la vall. Em miro de nou la daina.
Quina misteriosa metàfora de la llibertat i de la fragilitat intenta llegar-nos?
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Política 2.0. Que les noves tecnologies no ens facin traïdors.
Aplaudeixo les iniciatives que diputats com José Antonio Donaire, Carles Puigdemont o el mateix president Benach estan explorant a l'entorn del concepte de política 2.0 i, més concretament en el cas del nostre òrgan legislatiu, de Parlament 2.0. El mateix Donaire ens convida a pensar-hi en el seu darrer post, i en Narcís Sastre, assumint el repte, ens recupera de l'oblit l'experiència de Democràcia.web --encara recordo alguna entusiasta presentació d'en Jordi Sánchez sobre aquesta iniciativa de la Fundació Bofill-- que com recorda l'amic Narcís ha quedat pràcticament desactivada.
La idea de millorar de manera substancial la nostra democràcia representativa aprofitant, entre d'altres eines, el potencial de les noves tecnologies, em recorda diferents experiències del darrer deceni per tal d'utilitzar aquestes noves tecnologies en la millora de les relacions entre administració pública (poder executiu, per entendre'ns) i ciutadà. Molts ens il·lusionàrem amb el potencial d'aquestes eines per canviar el nostre model administratiu, obsolet i burocratitzat. I què hem aconseguit?. Informatitzar la burocràcia. És a dir, ara podem inscriure'ns a través d'internet a les activitats esportives municipals o podem pagar els nostres impostos on line, cosa que està molt bé. Però no hem propiciat un veritable canvi de model a les nostres organitzacions públiques. El que dic: hem passat d'un model burocràtic a un model burocràtic informatitzat.
El mateix podria passar amb les iniciatives de la política 2.0. És a dir, penso que és molt suggerent el debat que se'ns proposa amb aquest concepte. Que són molt valentes les iniciatives dels diputats esmentats i que és molt imaginatiu l'ús que fan d'eines com el Facebook, els blocs, o el Twiter. Fins i tot podria ser que ens trobéssim davant els primers senyals d'un nou i esperat paradigma. Però amb determinades visions, excessivament tecnocèntriques, o tecnooptimistes, correm el risc de limitar-nos a informatitzar les eines de la vella i gastada democràcia.
Facebook, blocs, Twiter? Molt bé, gràcies. Però ¿i quelcom molt més entenedor, com ara les llistes obertes?. O posar al dia la legislació electoral amb una llei catalana que apropi realment els representants de la nostra nació al ciutadà?. Potser tot això no és gaire tecnològic, però si veritablement 2.0.
La idea de millorar de manera substancial la nostra democràcia representativa aprofitant, entre d'altres eines, el potencial de les noves tecnologies, em recorda diferents experiències del darrer deceni per tal d'utilitzar aquestes noves tecnologies en la millora de les relacions entre administració pública (poder executiu, per entendre'ns) i ciutadà. Molts ens il·lusionàrem amb el potencial d'aquestes eines per canviar el nostre model administratiu, obsolet i burocratitzat. I què hem aconseguit?. Informatitzar la burocràcia. És a dir, ara podem inscriure'ns a través d'internet a les activitats esportives municipals o podem pagar els nostres impostos on line, cosa que està molt bé. Però no hem propiciat un veritable canvi de model a les nostres organitzacions públiques. El que dic: hem passat d'un model burocràtic a un model burocràtic informatitzat.
El mateix podria passar amb les iniciatives de la política 2.0. És a dir, penso que és molt suggerent el debat que se'ns proposa amb aquest concepte. Que són molt valentes les iniciatives dels diputats esmentats i que és molt imaginatiu l'ús que fan d'eines com el Facebook, els blocs, o el Twiter. Fins i tot podria ser que ens trobéssim davant els primers senyals d'un nou i esperat paradigma. Però amb determinades visions, excessivament tecnocèntriques, o tecnooptimistes, correm el risc de limitar-nos a informatitzar les eines de la vella i gastada democràcia.
Facebook, blocs, Twiter? Molt bé, gràcies. Però ¿i quelcom molt més entenedor, com ara les llistes obertes?. O posar al dia la legislació electoral amb una llei catalana que apropi realment els representants de la nostra nació al ciutadà?. Potser tot això no és gaire tecnològic, però si veritablement 2.0.
dijous, 2 d’octubre del 2008
V Jornada Ernest Lluch
Al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí es celebra aquest proper dissabte 4 d'octubre la V Jornada Ernest Lluch, dedicada enguany al diàleg intermediterrani.
Pel seu interès us adjunto el programa.
Pel seu interès us adjunto el programa.
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Premis Blocs Catalunya
He observat en els darrers dies una certa campanya electoral a la blocosfera catalana: links a la pàgina de votacions, peticions de vot, propostes de permutes de sufragis, etc... Aquest fet ens indica ja, més enllà d'una legítima i engrescadora competència, l'èxit de la convocatòria de la gent de STIC.cat, la primera edició dels premis Blocs Catalunya.Ja falta poc per l'acte a l'Auditori de Girona on es lliuraran els premis. De ben segur serà un èxit. Però més enllà del proper dia 10 STIC.cat tindrà també molt a dir i molt a oferir.
Des d'aquí, modestament, volia agrair-los el seu treball i desitjar-los --desitjar-nos-- un camí ple d'èxits en el creixament en l'àmbit de les TIC als Països Catalans.
dimarts, 30 de setembre del 2008
Esquerra Lusòfila de Catalunya
Els meus companys de partit i amics (tot i que en els temps que córren alguns dirien "els meus companys de partit no obstant amics") Albert Pereira i Pep Carrapiço han assumit les presidències regionals d'ERC al Camp de Tarragona i a Girona respectivament. Els conec a tots dos --he tingut l'oportunitat de compartir projectes amb ells en diferents moments i circumstàncies-- i estic convençut que faran molt bé la seva feina; ambdós tenen molta capacitat de treball, una llarga trajectòria de fidelitat al projecte de l'esquerra nacional i sobretot, tenen, quan convé, el punt just d'escepticisme o, si voleu, de no dogmatisme que, juntament amb una certa mirada irònica cap a la realitat, ajuden a humanitzar el projecte.Però no només pretenia fer la pilota als nous càrrecs directius del partit (que també, mai se sap...) sinò assenyalar una altra circumstància que comparteixen els nous presidents regionals. Fixeu-vos-hi: Pereira i Carrapiço. Ambdós tenen cognom i ascendent portuguès.
En aquest punt, cal recordar també la passió per Portugal del vicepresident Carod-Rovira, interessat des de sempre en enfortir les relacions entre els catalans i els portuguesos.
Ja ho veieu, el veritable corrent dins d'Esquerra és el lusòfil. Serà per allò de què l'"autonomia que ens cal és la de Portugal"...
dijous, 25 de setembre del 2008
La memòria i les arrels
Com a continuació del post anterior, en què us explicava l'acte d'homenatge a Josep Irla a Sant Feliu celebrat el passat 20 de setembre, adjunto aquesta foto amb en Víctor Torres, fundador d'ERC, als seus fantàstics 92 anys, tot fullejant un llibre sobre el seu germà, el poeta Màrius Torres (foto d'en Xevi Vilà de Palafrugell, excel·lent regidor i fotògraf!).
diumenge, 21 de setembre del 2008
Josep Irla, el futur.
Poc a poc les institucions del país comencen a fer justícia al president Irla. El passat 11 de setembre eren totes les institucions gironines (ajuntament, Consell comarcal, diputació, Generalitat) les que efectuaren per primera vegada conjuntament l'ofrena floral al cementiri de Sant Feliu (i ja era hora!, després de tants d'anys d'ofrenes en ambient de gairebé semiclandestinitat). I el dia 19, en què s'esqueia el cinquantè aniversari de la mort d'Irla, les màximes autoritats del país (President, President del Parlament i Vicepresident) retien l'homenatge al qui fou màxim mandatari català a l'exili amb tota la solemnitat i dignitat que es mereix Irla.També ahir la Fundació Irla feia el seu homenatge a Sant Feliu al polític que li dóna nom, amb la presència de familiars del polític i d'altres interessants convidats, com ara Víctor Torres, fundador d'ERC i antic secretari general de la Presidència de la Generalitat d'Irla. Vegeu el video de la notícia de TV3.
Confio que tot plegat serveixi per recuperar el personatge. I no quedar-nos únicament amb la seva faceta pública com a president a l'exili, sinò també com a polític gironí molt emblemàtic (el parlamentari gironí més votat, comissari delegat de la Generalitat de Macià a Girona, alcalde ganxó...) i bon gestor públic.
Però més enllà del polític hi ha l'home. Una persona austera, emprenedora, patriota, defensora dels febles, disposada a sacrificar-se i allunyada dels protagonismes personals. Que la recuperació de la figura d'Irla no sigui només una mirada al passat. I que tots aquests valors ens rearmin, en aquest país de perplexos, per tal dibuixar nous horitzons de futur.
PS: Són moltes les persones que han contribuït a la recuperació de la memòria del President Irla. En quasevol intent d'enumeració m'arriscaria a cometre algun oblit injust. Hi dedicaré algun altre post. Però permeteu-me ara tan sols referir-me a dues persones: l'ex Alcalde Vicente i l'ex Regidor Joan Casamitjana de Sant Feliu de Guíxols.
dijous, 18 de setembre del 2008
Viure per veure
Després de tant de temps defensant la no intervenció estatal en l'economia i reclamant la desregularització dels mercats, alguns dels nostres amics liberals (segons s'autoqualifiquen) han fet el silenci. Resulta que els Estats Units, paradigma d'allò que funciona segons aquests reconvertits al liberalisme econòmic que tan estan aflorant a casa nostra, els Estats Units ara intervenen el sistema financer, destinen diner públic als mercats i, fins i tot, nacionalitzen bancs!
Si algun Estat europeu hagués decretat alguna mesura silimar, ràpidament els nostres amics --tan Catalans i tan Oberts, això que no falti-- haguéssin parlat de l'Europa obsoleta i poc competitiva, dels nostres tics planificadors, de l'excés d'estatalisme. Potser fins i tot haguéssim llegit algun brillant article a l'Avui sobre el pòsit marxista dels dirigents de la vella Europa...
¿Quina cara posarà el gran Miterrand des del seu cel republicà, ell que juntament amb comunistes i radicals d'esquerra, expropià el 1981 la banca francesa?.
Si algun Estat europeu hagués decretat alguna mesura silimar, ràpidament els nostres amics --tan Catalans i tan Oberts, això que no falti-- haguéssin parlat de l'Europa obsoleta i poc competitiva, dels nostres tics planificadors, de l'excés d'estatalisme. Potser fins i tot haguéssim llegit algun brillant article a l'Avui sobre el pòsit marxista dels dirigents de la vella Europa...
¿Quina cara posarà el gran Miterrand des del seu cel republicà, ell que juntament amb comunistes i radicals d'esquerra, expropià el 1981 la banca francesa?.
diumenge, 14 de setembre del 2008
Benvolgut José García
Llegeixo a la premsa que, segons Idescat, el nom més freqüent a Catalunya i també a Girona és José. Pel que fa al cognom, igualment en els dos àmbits, guanya García. El segueixen Antonio, Martínez, López...
Ja tenim oficialment batejat el gironí mitjà o, com a mínim, el més freqüent: en José García.
El coneixem prou a en José els responsables polítics? i ell, es fa sentir suficientment?. Què pensa en José García de la presència de l'estelada als balcons municipals durant la diada?. És més, és dels que celebra o dels que reivindica el dia 11 de setembre, el nostre José?
Ens coneixem José?
Segons altres dades estadístiques, en José García mira Telecinco (el canal de televisió líder en audiència a Catalunya).
En José García que mira Telecinco. El personatge que ens representa a tots, si utilitzem el criteri estadístic de la major freqüència.
Ens coneixem José?... Amic José García?
Ja tenim oficialment batejat el gironí mitjà o, com a mínim, el més freqüent: en José García.
El coneixem prou a en José els responsables polítics? i ell, es fa sentir suficientment?. Què pensa en José García de la presència de l'estelada als balcons municipals durant la diada?. És més, és dels que celebra o dels que reivindica el dia 11 de setembre, el nostre José?
Ens coneixem José?
Segons altres dades estadístiques, en José García mira Telecinco (el canal de televisió líder en audiència a Catalunya).
En José García que mira Telecinco. El personatge que ens representa a tots, si utilitzem el criteri estadístic de la major freqüència.
Ens coneixem José?... Amic José García?
dissabte, 6 de setembre del 2008
País de vins
M'hi he trobat en més d'una ocasió. En compartir un àpat amb amics, familiars o coneguts, sobretot de l'àrea de la capital del país, i proposar un vi de l'Empordà. De seguida es fa evident algun gest d'estranyesa, d'escepticisme o, fins i tot, de desaprovació. Mostres, tot sigui dit, que desapareixen automàticament quan les persones en qüestió degusten el vi proposat (això quan m'en surto amb la iniciativa). I és que sovint, a la Catalunya metropolitana, impera un cert papanatisme en matèria de vi consistent en mostrar un major enlluernament quan més llunyà (i car) sigui el producte.Baixa autoestima? Deficitari coneixament dels productes de qualitat del país?. No ho sé. També és veritat que els cellers de l'Empordà, sovint de petita producció, fins fa ben poc no han treballat estratègies de cooperació per a promocionar el seus vins (nostrat individualisme empordanès!). En qualsevol cas, no deixa de ser preocupant i injusta la baixa presència dels vins de l'Empordà a les cartes dels restaurants barcelonins. Amb la paradoxa que, mentre els nostres restaurants, oferint gastronomia de la terra, són una referència internacional, el vi de l'Empordà, indissociable de la nostra terra i el nostre menjar, històricament no ha estat objecte del mateix interès (amb notables excepcions, cada vegada més nombroses, atenent la creixent exportació).
Sigui com sigui, resulta que la qualitat dels vins de l'Empordà és excel·lent, i així acaba de ser qualificada pels experts, sense anar més lluny, l'anyada de 2007. Les característiques orogràfiques i geològiques del territori empordanès són similars a les zones de més producció de qualitat del país, i potser encara millors, donada la singularitat de la tramuntana, d'acreditats efectes beneficiosos per la vinya i el raïm. Ah!, i els preus són més que raonables (per ara).
Convidem-nos a descobrir els vins de l'Empordà!. A emprendre el més plaent dels viatges a la recerca de tots els matisos del vi empordanès, on s'hi intueix la duresa dels paisatges del Cap de Creus, les brises marines de les darreres estribacions de les Gavarres abans de fondre's a la Mediterrània o la temperació de les nostres planes. I el treball silent de generacions i generacions de viticultors. I el necessari punt de rauxa de la nostra gent...
Una bona ocasió per fer-ho es presenta la setmana que vé amb la 24ena Mostra del Vi de l'Empordà que es fa a Figueres entre el 10 i el 14 de setembre. I com a preàmbul, demà diumenge, a la Selva de Mar es celebra la Festa de la Verema, que es dedica enguany als precursors de la vinya al Cap de Creus, i en què la D. O. Empordà, molt amablement, m'ha convidat de participar-hi.
Salut i bon vi de l'Empordà!
diumenge, 31 d’agost del 2008
Post d'agost (i IV). Demà, Sant Tornem-hi!
Darrer dels comentaris d'agost. Moment per repassar què ha donat de si aquest parèntesi estival. Moment també, per cert, en què aquests Camins de Ferro arriben a les seves 20.000 visites, cosa que aprofito per agrair-vos a tots i a totes.
Segurament el gran debat polític de l'estiu ha estat el del finançament de l'administració catalana, en el marc del desenvolupament de l'Estatut de 2006. D'entrada vull deixar clar que aplaudeixo l'esforç d'unitat dels partits catalans, encapçalats pel Govern i el seu president, en defensar allò que és just i necessari per a Catalunya. Aquesta és la línia que hem de seguir en la negociació d'aquests mesos. Però també cal remarcar que, des del punt de vista d'un observador extern, sobten les diferents interpretacions que d'un mateix text (l'Estatut de 2006) se'n fan des de Madrid i des de Barcelona. Desgraciadament pels nostres interessos, la veritat és que penso que la norma estatutària no impedeix la interpretació del vicepresident Solbes. Vegeu aquest article de l'economista Ramon Tremosa on explica que l'Estatut aprovat al Congrés de Diputats no configura un marc bilateral de negociació amb l'estat ni necessàriament ha d'aportar més recursos per a Catalunya, a diferència del projecte d'Estatut aprovat pel Parlament. No sé si toca o no recordar-ho, però els problemes d'ara tenen molt a veure amb el pacte Mas-Zapatero.
Però passem a coses més serioses que tenen a veure amb l'estiu. Per exemple, es veu que aquest 2008 no hi ha cançò de l'estiu. I és que resulta difícil trobar unanimitats sobre aquella cançò de lletra fàcil, ritme enganxós, i, en definitiva, prou matxacona com per ostentar el títol de cançò de l'estiu 2008 (títol, no cal dir-ho, que res té a veure amb la qualitat musical, cosa que vull deixar clara abans que algun purista se'm tiri a sobre). Una de les que més ha sonat és una nova versió d'un antic tema, Ella Elle la, de Kate Ryan. M'agrada que un dels números ú de l'estiu sigui en francès...
Les altres que més han sonat en carpes, ràdioformules i xiringuitos podrien ser Merci de Duffy o el Don't stop the Music de la Rihanna. Ja veieu que en aquesta ocasió les cançons de l'estiu són cosa de dones...
En l'àmbit de la música produïda als Països Catalans (a banda que hem seguit aguantant el Chiqui-Chiqui) ens ha matxacat també de nou, des de Mallorca, en David Tavare. Però la que més m'ha agradat a mi, tot i que no és pròpiament de l'estiu, és Corren, la proposta de Gossos i Macaco, que descobreixo gracies a un post del torroellenc Carles Vilà:
I parlant de música, l'estiu a les comarques de Girona és també els festivals musicals. Estic content del bon nivell del conjunt de festivals de les nostres viles i ciutats. El rigor i coherència de Torroella, la nova empempta del Porta Ferrada, la renovació de Cadaqués, i les apostes més "espectaculars" de Cap Roig i Perelada. Sense oblidar propostes de qualitat com les que ofereix l'Albéniz de Camprodon, la Shubertíada de Vilabertran o, fins i tot, el Músiques Religioses i del Món de Girona. Personalment em quedo amb quatre nits que em resultaren molt agradables aquest estiu: Juan Diego Florez a Perelada, Raimon a Cadaqués, els fados de Camané, Mariza i Carlos do Carmo a Sant Feliu de Guíxols, i, sobretot, Achúcarro a Torroella.
Però deixeu-me fer propaganda d'un petit festival que ja fa tres anys s'organitza a la Devesa de Girona: la mostra de música gironina, on vaig poder assistir per segon any consecutiu.
Dit tot això, només afegir que hauria d'estar al Codi Penal que l'1 de setembre coincideixi en dilluns!.
En tot cas, bona rentrée els que demà comenceu a treballar.
Segurament el gran debat polític de l'estiu ha estat el del finançament de l'administració catalana, en el marc del desenvolupament de l'Estatut de 2006. D'entrada vull deixar clar que aplaudeixo l'esforç d'unitat dels partits catalans, encapçalats pel Govern i el seu president, en defensar allò que és just i necessari per a Catalunya. Aquesta és la línia que hem de seguir en la negociació d'aquests mesos. Però també cal remarcar que, des del punt de vista d'un observador extern, sobten les diferents interpretacions que d'un mateix text (l'Estatut de 2006) se'n fan des de Madrid i des de Barcelona. Desgraciadament pels nostres interessos, la veritat és que penso que la norma estatutària no impedeix la interpretació del vicepresident Solbes. Vegeu aquest article de l'economista Ramon Tremosa on explica que l'Estatut aprovat al Congrés de Diputats no configura un marc bilateral de negociació amb l'estat ni necessàriament ha d'aportar més recursos per a Catalunya, a diferència del projecte d'Estatut aprovat pel Parlament. No sé si toca o no recordar-ho, però els problemes d'ara tenen molt a veure amb el pacte Mas-Zapatero.
Però passem a coses més serioses que tenen a veure amb l'estiu. Per exemple, es veu que aquest 2008 no hi ha cançò de l'estiu. I és que resulta difícil trobar unanimitats sobre aquella cançò de lletra fàcil, ritme enganxós, i, en definitiva, prou matxacona com per ostentar el títol de cançò de l'estiu 2008 (títol, no cal dir-ho, que res té a veure amb la qualitat musical, cosa que vull deixar clara abans que algun purista se'm tiri a sobre). Una de les que més ha sonat és una nova versió d'un antic tema, Ella Elle la, de Kate Ryan. M'agrada que un dels números ú de l'estiu sigui en francès...
Les altres que més han sonat en carpes, ràdioformules i xiringuitos podrien ser Merci de Duffy o el Don't stop the Music de la Rihanna. Ja veieu que en aquesta ocasió les cançons de l'estiu són cosa de dones...
En l'àmbit de la música produïda als Països Catalans (a banda que hem seguit aguantant el Chiqui-Chiqui) ens ha matxacat també de nou, des de Mallorca, en David Tavare. Però la que més m'ha agradat a mi, tot i que no és pròpiament de l'estiu, és Corren, la proposta de Gossos i Macaco, que descobreixo gracies a un post del torroellenc Carles Vilà:
I parlant de música, l'estiu a les comarques de Girona és també els festivals musicals. Estic content del bon nivell del conjunt de festivals de les nostres viles i ciutats. El rigor i coherència de Torroella, la nova empempta del Porta Ferrada, la renovació de Cadaqués, i les apostes més "espectaculars" de Cap Roig i Perelada. Sense oblidar propostes de qualitat com les que ofereix l'Albéniz de Camprodon, la Shubertíada de Vilabertran o, fins i tot, el Músiques Religioses i del Món de Girona. Personalment em quedo amb quatre nits que em resultaren molt agradables aquest estiu: Juan Diego Florez a Perelada, Raimon a Cadaqués, els fados de Camané, Mariza i Carlos do Carmo a Sant Feliu de Guíxols, i, sobretot, Achúcarro a Torroella.
Però deixeu-me fer propaganda d'un petit festival que ja fa tres anys s'organitza a la Devesa de Girona: la mostra de música gironina, on vaig poder assistir per segon any consecutiu.Dit tot això, només afegir que hauria d'estar al Codi Penal que l'1 de setembre coincideixi en dilluns!.
En tot cas, bona rentrée els que demà comenceu a treballar.
dilluns, 18 d’agost del 2008
Post d'agost (III).- Oficis perduts
Hi havia un temps en què la majoria d'estudiants, a l'estiu, treballaven. Ni intercanvis estudiantils, ni estades lingüístiques, ni camps de treball, ni romanços... tot això estava per inventar, o bé era cosa dels nens de la capital. A l'Empordà, a la meva època d'estudiant de secundària i d'universitat, a l'estiu, tots a treballar, que a la costa hi ha molta feina!. No cal dir que el treball de temporada, per un o una adolescent, tenia molt de ritual iniciàtic. Però d'això ja en parlaré un altre dia. En qualsevol cas, com dic, i per contextualitzar el que vull comentar avui sobretot pels més joves, a l'estiu, a l'Empordà, els estudiants treballaven.
Doncs bé, les principals dedicacions de les meves feines de temporada, als estius de finals dels vuitanta a l'Estartit, han desaparegut. Ja són història!.
La primera de les feines de temporada a què em vaig dedicar, en un càmping de l'Estartit, consistia bàsicament en atendre la recollida d'ampolles de beguda utilitzades. Perquè no fa tants anys, quan es comprava una coca-cola, una aigua o una cervesa, s'abonava el preu de l'envàs. Preu que era retornat per l'establiment al client en el moment de retornar-se l'ampolla. Ni el tetra-brick, ni les llaunes, ni les ampolles de plàstic havien envaït encara les estanteries. La meva feina consistia, doncs, en recollir l'ampolla utilitzada i lliurar un val al client, val que es podia utilitzar com a descompte al supermercat o que era directament bescanviat pel seu valor en diners a la caixa. Ja ho veieu, això sí que era reciclatge. Curiosament a Berlín, fa unes setmanes, vaig comprovar com el mateix sistema començava a imposar-se en alguns establiments que volien fer bandera de modernitat i de lluita a favor del medi ambient!.
La segona de les meves feines de temporada fou en una entitat bancària, i en bona part a la secció de moneda estrangera. Abans de l''euro això donava molta feina a bancs i caixes de zones turístiques. A més, les monedes (com ara ocórre amb la relació dólar-euro) eren objecte de constant fluctuació. Que si el marc puja i el franc belga baixa. Que si la corona sueca, que si la lira italiana... En aquest sentit recordo com cada setmana imprimíem un full amb els valors de cada moneda per tal de repartir-lo a agències de canvi i hotels... De vegades els moviments del mercat monetari ens obligava, fins i tot, a repartir el full diàriament.
Ja ho veieu. Els canvis a les nostres societats van creant nous oficis perduts. Arqueologia laboral que m'estranya que encara no recullin les fires d'artesania o els museus etnològics.
Doncs bé, les principals dedicacions de les meves feines de temporada, als estius de finals dels vuitanta a l'Estartit, han desaparegut. Ja són història!.
La primera de les feines de temporada a què em vaig dedicar, en un càmping de l'Estartit, consistia bàsicament en atendre la recollida d'ampolles de beguda utilitzades. Perquè no fa tants anys, quan es comprava una coca-cola, una aigua o una cervesa, s'abonava el preu de l'envàs. Preu que era retornat per l'establiment al client en el moment de retornar-se l'ampolla. Ni el tetra-brick, ni les llaunes, ni les ampolles de plàstic havien envaït encara les estanteries. La meva feina consistia, doncs, en recollir l'ampolla utilitzada i lliurar un val al client, val que es podia utilitzar com a descompte al supermercat o que era directament bescanviat pel seu valor en diners a la caixa. Ja ho veieu, això sí que era reciclatge. Curiosament a Berlín, fa unes setmanes, vaig comprovar com el mateix sistema començava a imposar-se en alguns establiments que volien fer bandera de modernitat i de lluita a favor del medi ambient!.
La segona de les meves feines de temporada fou en una entitat bancària, i en bona part a la secció de moneda estrangera. Abans de l''euro això donava molta feina a bancs i caixes de zones turístiques. A més, les monedes (com ara ocórre amb la relació dólar-euro) eren objecte de constant fluctuació. Que si el marc puja i el franc belga baixa. Que si la corona sueca, que si la lira italiana... En aquest sentit recordo com cada setmana imprimíem un full amb els valors de cada moneda per tal de repartir-lo a agències de canvi i hotels... De vegades els moviments del mercat monetari ens obligava, fins i tot, a repartir el full diàriament.
Ja ho veieu. Els canvis a les nostres societats van creant nous oficis perduts. Arqueologia laboral que m'estranya que encara no recullin les fires d'artesania o els museus etnològics.
diumenge, 10 d’agost del 2008
Post d'agost (II). Quan els llibres es piquen l'ullet
Va passar-me fa un any i mig. Acabava de llegir "El río de la desolación. Un viaje por el Amazonas" de Javier Reverte i tot seguit vaig iniciar el "Pandora al Congo", la segona novel·la de l'exitós Sánchez Piñol --anàrquic com sóc, ja veieu que ni en l'ordre de les meves lectures segueixo cap criteri--. Doncs bé, em sorprengué descobrir que aquests dos llibres tan diferents (i llegits consecutivament) compartien un personatge central en comú: Roger Casement, antic cònsul britànic a El Congo i al Brasil. Curiosa coincidència, insisteixo, tractant-se de dos llibres que en principi no tenen res en comú, una novel·la fantàstica i un llibre de viatges. Vaig tenir la sensació que els dos volums es picaven mútuament l'ullet. A partir de llavors els dos exemplars estan de costat a la prestatgeria. Conviuen junt a l'obra magistral de Joseph Conrad, "El cor de les tenebres" (precisament Casement fou amic personal de Conrad, a qui mostrà la veritable cara del riu Congo).
I d'aquesta manera vaig ordenant(?) els meus llibres; quan observo que dos volums, sigui quin sigui el seu gènere o estil, de cop i volta es piquen l'ullet, els poso junts. Per exemple, en un altre racó del moble llibreria (model Billy d'Ikea) tinc de costat poemaris de Gabriel Ferrater i de Jaime Gil de Biedma, estabilitzats a la lleixa gràcies a una ampolla buida de ginebra. Comparteixen veinatge amb "La leyenda del santo bebedor" de Joseph Roth i "Sota el volcà" de Malcom Lowry.
Molt sovint em veig obligat a canviar l'emplaçament d'algun llibre. Per exemple, durant un temps vaig tenir "La Escritura o la vida" de Semprún al costat de "Milena", de Margerite Buber-Neumann (ambdues històries narren cruament l'experiència als camps d'extermini nazis). Però després de llegir les "Cartes a Milena" de Kafka, ràpidament vaig col·locar-li al seu costat el "Milena". Com a mínim que Frank Kafka i la seva estimada Milena Jesenská puguin tenir, a la meva llibreria, el contacte que els negà la vida real!. I sempre em quedarà Primo Levi per posar al costat del llibre de Semprún... Ja ho veieu, una nova adquisició literària pot comportar moviments incalcul·lables d'exemplars a les meves prestatgeries...
Tot plegat fa que en dies que llegeixo més llibres, com ara l'estiu, se'm giri molta feina. No us imagineu la dedicació que demana aquest ubicar i reubicar llibres conforme van teixint inesperats lligams.
I d'aquesta manera vaig ordenant(?) els meus llibres; quan observo que dos volums, sigui quin sigui el seu gènere o estil, de cop i volta es piquen l'ullet, els poso junts. Per exemple, en un altre racó del moble llibreria (model Billy d'Ikea) tinc de costat poemaris de Gabriel Ferrater i de Jaime Gil de Biedma, estabilitzats a la lleixa gràcies a una ampolla buida de ginebra. Comparteixen veinatge amb "La leyenda del santo bebedor" de Joseph Roth i "Sota el volcà" de Malcom Lowry.
Molt sovint em veig obligat a canviar l'emplaçament d'algun llibre. Per exemple, durant un temps vaig tenir "La Escritura o la vida" de Semprún al costat de "Milena", de Margerite Buber-Neumann (ambdues històries narren cruament l'experiència als camps d'extermini nazis). Però després de llegir les "Cartes a Milena" de Kafka, ràpidament vaig col·locar-li al seu costat el "Milena". Com a mínim que Frank Kafka i la seva estimada Milena Jesenská puguin tenir, a la meva llibreria, el contacte que els negà la vida real!. I sempre em quedarà Primo Levi per posar al costat del llibre de Semprún... Ja ho veieu, una nova adquisició literària pot comportar moviments incalcul·lables d'exemplars a les meves prestatgeries...
Tot plegat fa que en dies que llegeixo més llibres, com ara l'estiu, se'm giri molta feina. No us imagineu la dedicació que demana aquest ubicar i reubicar llibres conforme van teixint inesperats lligams.
dijous, 7 d’agost del 2008
Post d'agost (I). Encallats al segle passat
Me n'he adonat tot llegint una sèrie d'entrevistes a líders polítics catalans a l'Avui, en què es pregunta als nostres màxims mandataris per la música que escolten o que tenen al reproductor MP3: cap d'ells escolta música del segle XXI!. El mateix fenòmen que observo sovint quan, en el cotxe d'algun amic i company de viatge generacional, tot xafardejant els CD's que porta a la guantera, veig que gairebé tots són del segle XX. I quan s'escolten ràdios musicals, es recórre a emissores especialitzades en música dels setantes, vuitantes i norantes...
¿Com podem ser uns apassionats de les noves tecnologies, uns propulsors de les polítiques 2.0 o estar al dia de les darreres novetats literàries i cinematogràfiques, si seguim encallats en els Police, els Llach, els Víctor y Ana, els Leonard Cohen, els Beatles, els Jacques Brel o els Doors, per exemple?. Entenc que hem de respectar i no perdre mai de vista els clàssics (siguin composicions del segle XX o de segles anteriors), però el present també ens ofereix produccions de gran qualitat, es diguin Coldplay, Antònia Font, Julieta Benegas o Antony and the Johnsons.
Amics, amigues, els nous temps exigeixen noves bandes sonores.
¿Com podem ser uns apassionats de les noves tecnologies, uns propulsors de les polítiques 2.0 o estar al dia de les darreres novetats literàries i cinematogràfiques, si seguim encallats en els Police, els Llach, els Víctor y Ana, els Leonard Cohen, els Beatles, els Jacques Brel o els Doors, per exemple?. Entenc que hem de respectar i no perdre mai de vista els clàssics (siguin composicions del segle XX o de segles anteriors), però el present també ens ofereix produccions de gran qualitat, es diguin Coldplay, Antònia Font, Julieta Benegas o Antony and the Johnsons.
Amics, amigues, els nous temps exigeixen noves bandes sonores.
divendres, 1 d’agost del 2008
Bones notícies pel Baix Ter
Si dilluns passat es presentava a Torroella el projecte, llargament reivindicat des del territori, de Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, avui divendres, a la Delegació del Govern, s'ha signat el conveni que possibilitarà l'execució de les obres de millora dels regadius del tram final del Ter.
El futur Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter ha de possibilitar una gestió coherent i conjunta d'aquests espais naturals, incloent les zones humides del tram final del riu; espais que formen un conjunt d'excepcional interès paisatgístic i cultural, però també geològic i biològic. A banda de la preservació del medi natural en un territori fortament humanitzat, aquest Parc Natural ha de ser també una eina de desenvolupament local, un actiu també en termes econòmics, ja que podrà esdevenir un focus d'atracció de turisme de qualitat en aquesta primera línia de la costa tan castigada a d'altres indrets de la Mediterrània.
I amb la signatura d'avui del conveni pel finançament de les obres de millora de regadius entre la Generalitat i les Comunitats de Regants de la Presa de Colomers i del Molí de Pals, mitjançant el qual els regants únicament hauran d'assumir un 3% del cost, es dóna el tret de sortida de les obres. Unes obres que dotaran de major eficiència al conjunt del sistema de réc, garantiran la disponibilitat d'aigua pels regants i faran més sostenible mediambientalment l'ús agrícola de l'aigua. Tot plegat, juntament amb l'anunci de les obres a la presa de Colomers, generarà un substancial estalvi d'aigua del qual se'n beneficiarà el riu.
Una bona setmana, per tant, penso, per la gent del territori del Baix Ter.
dimecres, 30 de juliol del 2008
Les veritats del president Maragall
Em permeto recomanar-vos la lectura de l'article del President Maragall publicat avui a El Periódico, on s'esbossa un lúcid relat del procés d'aprovació de l'Estatut així com dels paranys que enterboleixen el futur més proper de la política catalana. Novament, i per part d'un testimoni de primer ordre, s'evidencia el galdós paper de Zapatero i de Mas en els moments més rellevants del procés estatutari.
(...)"Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.I AIXÍ VASER,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser." (...)
Què passarà amb l'Estatut?. Pasqual Maragall. El Periódico de 30 de juliol de 2008.
(...)"Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.I AIXÍ VASER,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser." (...)
Què passarà amb l'Estatut?. Pasqual Maragall. El Periódico de 30 de juliol de 2008.
dissabte, 26 de juliol del 2008
Postals de la ciutat de l'Spree.
Hem passat uns dies de vacances a Berlín, lluny de les xafogors mediterrànies. Una capital per retornar-hi sempre, i segurament ara una de les ciutats més barates de l'Europa Occidental. Berlín, sempre culta i vigorosa, té un altre aventatge pel visitant, i és que malgrat l'hospitalitat dels berlinesos no rep un turisme massificat com d'altres capitals. Aquestes en són algunes postals:
Una persona, una habitació
Tram de Leipziger Straße, amb els blocs d'habitatges característics del Berlin comunista.
Obres i més obres
Una ciutat jove en permanent (re-)construcció.
La Plaça de Postdam
Arrassada durant la guerra, cul-de-sac a l'època del mur, Postdamer Platz és avui l'aparador del nou Berlín.
"Ich bin ein Berlinder"
Vam coincidir amb un hoste il·lustre: Barak Obama. No li van deixar l'escenari de la Porta de Brandenburg, però va fer el seu míting kennedià uns metres més lluny, a la Große Stern. Aquesta és la invitació que, amb milers de còpies, es distribuïa per la ciutat. Ens allotjàvem ben a prop, però vam preferir seguir la intervenció per la televisió de l'hotel. I és que dues-centes mil persones eren un fort desincentiu fins i tot per la meva obamamania.
Alte Museum
La reina Nefertiti amb el rei de la casa.
dijous, 17 de juliol del 2008
El català, llengua comuna.
Després de declaracions de polítics que semblen desvariejar, després dels Manifiestos dels pseudointel·lectuals de l'espanyolisme de torn, de la patètica picabaralla dels diputats Oriol Pujol i Joan Ferran ahir al Parlament, després de les desafortunades declaracions del diputat Felip Puig sobre el català del President, després de tot plegat, arriba per fi una mica de seny i sentit comú.
I la lliçò arriba precisament de persones nouvingudes al país, amb un missatge senzill però ferm de defensa de la llengua catalana com a vehicle d'integració i convivència. Escoltem-los i aprenem-ne.
Aquí podeu llegir el manifest.
I la lliçò arriba precisament de persones nouvingudes al país, amb un missatge senzill però ferm de defensa de la llengua catalana com a vehicle d'integració i convivència. Escoltem-los i aprenem-ne.
Aquí podeu llegir el manifest.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Torna el vinil.
Els estic veient reaparèixer cada vegada més a les botigues, els entranyables discs de vinil!. I no es tracta únicament de reedicions d'antics treballs sinò que molts grups enregistren les seves noves creacions en aquest format (artistes com Amy Winehouse, RadioHead, Coldplay o Héroes del Silencio, per exemple)... I diuen els entesos que, en tractar-se de tirades curtes, gairebé artesanes, la qualitat dels actuals discs de vinil és altíssima. Mentre, paradoxalment, en el món del consum audiovisual assistim a una progressiva desaparició dels suports físics en general. Ja ho havia predit Jeremy Rifkin a La Era del Acceso; allò important és l'accés, els continguts, mentre els continents cada vegada seran més relatius. I la música ja no es consumeix bàsicament en CD's, sinò via internet, Ipod's, ordinadors, mòbils, o sistemes d'audio de saló amb disc dur, entre d'altres.
És a dir, mentre tot sembla indicar que el CD té els dies comptats degut als nous formats digitals i a les noves formes de consum musical, quedarà el disc de vinil com a format clàssic, pels romàntics que no vulguin renunciar al suport físic.
Torna doncs el vinil i torna per quedar-se. I aquesta vegada molt possiblement guanyarà la batalla definitiva al CD d'àudio.
dimarts, 8 de juliol del 2008
Quan els catalans celebren victòries de les seleccions espanyoles.
Vull deixar dit d’entrada que els resultats de les competicions futbolístiques em deixen força indiferent, jugui Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o l’Espanyol (bé, ara potser em tocaria fer dues úniques excepcions pel cas dels equips de futbol de Girona i de l’Estartit, que tan bona feina estan fent).
Dit això, i arran de les celebracions a Catalunya de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa, celebracions que tants anàlisis han merescut per part dels opinadors del catalanisme (opinadors de vegades massa desvagats, diguem-ho tot), voldria aportar algunes modestes reflexions.
-En primer lloc, considero fals i simplificador reduir els seguidors catalans de la selecció espanyola a segments extremistes de la població. La gran majoria d’aquests seguidors no són energúmens que surten al carrer cridant amb banderes espanyoles preconstitucionals. Molts d’ells són persones, catalanes i nascudes a Catalunya, que viuen lluny la política. Segur que en coneixem uns quants a la nostra feina, al nostre edifici o a la nostra família. Són gent a qui simplement els agrada el fútbol i, tot i no participar incondicionalment del orgullo de la Roja, es senten propers a aquesta selecció. Una selecció que, segons diuen, ha jugat molt bé i en la qual hi tenen un paper determinant jugadors catalans.
-En segon lloc aquesta generalització que es fa, insisteixo, des de sectors catalanistes, consistent en identificar els seguidors de la selecció d’Espanya en una mena de neofatxes esportius i casposos, constitueix també un error estratègic en la lluita per les seleccions catalanes i, fins i tot, en la lluita per la sobirania de la nostra nació. L’escorar cap a l’extrem una part important de la gent a qui li agrada l’esport a Catalunya, pot provocar realment qui hi vagi cap a l’extrem. La nostra feina ha de ser precisament la contrària, captivar-los i generar els màxims consensos, sense missatges negatius. En qualsevol lluita, quants més siguem i com més espais centrals ocupem, més possibilitats tenim de reeixir. Si no, quedarem atrapats, com tantes vegades, en un improductiu testimonialisme. Ho va dir un dia en Joan Puigcercós en una frase que sotscric totalment: mai com ara la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure.
-Finalment em sembla certament trist (tot i que jo també ho he practicat i, per tant, en faig autocrítica) això de què els catalans hagim d’anar a favor de qui juga contra Espanya. Patètic destí el d'un país que un dia es veu obligat a anar a favor de Turquia, l’endemà de Rússia, i el tercer dia identificar-se amb Alemanya!.
Dit això, i arran de les celebracions a Catalunya de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa, celebracions que tants anàlisis han merescut per part dels opinadors del catalanisme (opinadors de vegades massa desvagats, diguem-ho tot), voldria aportar algunes modestes reflexions.
-En primer lloc, considero fals i simplificador reduir els seguidors catalans de la selecció espanyola a segments extremistes de la població. La gran majoria d’aquests seguidors no són energúmens que surten al carrer cridant amb banderes espanyoles preconstitucionals. Molts d’ells són persones, catalanes i nascudes a Catalunya, que viuen lluny la política. Segur que en coneixem uns quants a la nostra feina, al nostre edifici o a la nostra família. Són gent a qui simplement els agrada el fútbol i, tot i no participar incondicionalment del orgullo de la Roja, es senten propers a aquesta selecció. Una selecció que, segons diuen, ha jugat molt bé i en la qual hi tenen un paper determinant jugadors catalans.
-En segon lloc aquesta generalització que es fa, insisteixo, des de sectors catalanistes, consistent en identificar els seguidors de la selecció d’Espanya en una mena de neofatxes esportius i casposos, constitueix també un error estratègic en la lluita per les seleccions catalanes i, fins i tot, en la lluita per la sobirania de la nostra nació. L’escorar cap a l’extrem una part important de la gent a qui li agrada l’esport a Catalunya, pot provocar realment qui hi vagi cap a l’extrem. La nostra feina ha de ser precisament la contrària, captivar-los i generar els màxims consensos, sense missatges negatius. En qualsevol lluita, quants més siguem i com més espais centrals ocupem, més possibilitats tenim de reeixir. Si no, quedarem atrapats, com tantes vegades, en un improductiu testimonialisme. Ho va dir un dia en Joan Puigcercós en una frase que sotscric totalment: mai com ara la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure.
-Finalment em sembla certament trist (tot i que jo també ho he practicat i, per tant, en faig autocrítica) això de què els catalans hagim d’anar a favor de qui juga contra Espanya. Patètic destí el d'un país que un dia es veu obligat a anar a favor de Turquia, l’endemà de Rússia, i el tercer dia identificar-se amb Alemanya!.
diumenge, 6 de juliol del 2008
Centralisme mediàtic.
En els darrers cinc o sis dies, les comarques de Girona han viscut esdeveniments de primer ordre; de categoria, podríem dir-ne, global. Estic parlant d’una Exposició Mundial de figures històriques, d’una cimera internacional dedicada a la lluita contra el tràfic de droga (amb la presència de ministres i màxims responsables judicials), i en el plànol cultural, de l’actuació de figures musicals com REM o Mariza o Iggy Pop.
Gairebé cap d’aquests actes ha aparegut als mitjans de comunicació fets o produïts a Barcelona. O bé, si ho ha fet, la notícia ha tingut un tractament molt secundari. Perifèric. Estic segur que algunes d’aquestes notícies, d’haver-se esdevingut a Barcelona, haguéssin tingut un tractament de portada als diaris o d’obertura als telenotícies.
El centralisme barceloní (de vegades pitjor que el madrileny) no és només polític. També hem de denunciar el centralisme dels mitjans de comunicació de la capital catalana.
Gairebé cap d’aquests actes ha aparegut als mitjans de comunicació fets o produïts a Barcelona. O bé, si ho ha fet, la notícia ha tingut un tractament molt secundari. Perifèric. Estic segur que algunes d’aquestes notícies, d’haver-se esdevingut a Barcelona, haguéssin tingut un tractament de portada als diaris o d’obertura als telenotícies.
El centralisme barceloní (de vegades pitjor que el madrileny) no és només polític. També hem de denunciar el centralisme dels mitjans de comunicació de la capital catalana.
dilluns, 30 de juny del 2008
Cooperació transfronterera.
Fa un parell de setmanes ens reunírem a Empúries representants de tots els serveis territorials que té la Generalitat a Girona, amb responsables homòlegs de l'estructura que té l'estat francès (a través de la Prefectura del departament dels Pirineus Orientals) a la Catalunya Nord. La trobada fou demanada des de la Prefectura i vehiculada a través de la Casa de la Generalitat a Perpinyà (des d'on, amb en Jordi Fernández al capdavant, s'està fent una excel·lent tasca en favor dels interessos dels ciutadans dels dos territoris). I remarco aquest fet perquè em sembla rellevant que un organisme del govern estatal de França s'adreci directament, reconeguent-lo com a interlocutor, a un ens subestatal.
Amb tota la modèstia, deixeu-me dir que aquesta fou una trobada històrica, tant per la seva novetat (no s'havia fet mai) com per la importància dels temes tractats (cooperació transfronterera en matèria de seguretat, emergències, laboral, de joventut, etc...). No ens preocupa tant la gran política internacional (aquest no és el nostre àmbit) i defugim també un determinat pancatalanisme paternalista vers el nord. Ens preocupa, en canvi, les necessitats diàries de la gent, i saber estar a l'alçada a nivell de serveis públics d'uns ciutadans que cada vegada tenen més mobilitat entre una banda i l'altra de la ratlla.
Hem de treballar plegats des de Girona i amb la Catalunya Nord per adaptar els nostres serveis públics educatius i assistencials, la nostra promoció del territori, les polítiques d'ajut als joves, el mercat laboral, els transports, la intervenció en matèria d'emergències.... a una realitat en què la frontera és només una divisió administrativa. Als nous temps, noves polítiques, que han de ser de proximitat. I aquestes noves polítiques vindran des de Girona i Perpinyà, no pas sols de Paris ...ni de Barcelona.
Aquí teniu unes referències de la trobada als mitjans gironins: Notícia a El Punt, notícia al Diari de Girona.
diumenge, 29 de juny del 2008
Josep Pla - Günter Grass.
Com se sap, l'any 2004 l'escriptor, artista plàstic i premi Nobel Günter Grass, junt amb la seva esposa, féu una estada de descans de deu dies a Madremanya. En aquells moments, gairebé ningú aquí coneixia la vinguda de l'escriptor, a banda de l'editor Hans Meinke i del president Pasqual Maragall, amic de Grass, qui el visità aquells dies. L'autor, acostumat a passejar amb el bloc de notes i el carbonet, es va deixar captivar pels paisatges de l'Empordà i els plasmà en una sèrie de dibuixos que més endavant es convertiren en l'exposició Pels camins de l'Empordà. Homenatge a Catalunya, de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007.
I -vés per ón!- resultà que la incansable Anna Aguiló, directora de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, tot visitant la mostra de Franfurt, va tenir la genial idea de posar en relació els dibuixos empordanesos de Grass amb diversos textos de Pla sobre l'Empordà que tan havia trepitjat. El projecte s'ha concretat en una meravellosa exposició a la Fundació de Palafrugell, en la inauguració de la qual vaig tenir l'honor de participar ahir dissabte, titulada Günter Grass - Josep Pla, pels camins de l'Empordà.
Gràcies a aquest projecte, els dos grans noms de les lletres catalanes i alemanyes del segle XX, aquests grans monstres de la literatura que tants punts en comú comparteixen, es retroben, tal com escriu Aguiló en el catàleg de la mostra, en un diàleg virtual que ha resultat fecund i enriquidor, fruit de l'enorme capacitat d'observació i la sensibilitat intel·ligent que els caracteritza.
Molt recomanable.
I -vés per ón!- resultà que la incansable Anna Aguiló, directora de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, tot visitant la mostra de Franfurt, va tenir la genial idea de posar en relació els dibuixos empordanesos de Grass amb diversos textos de Pla sobre l'Empordà que tan havia trepitjat. El projecte s'ha concretat en una meravellosa exposició a la Fundació de Palafrugell, en la inauguració de la qual vaig tenir l'honor de participar ahir dissabte, titulada Günter Grass - Josep Pla, pels camins de l'Empordà.
Gràcies a aquest projecte, els dos grans noms de les lletres catalanes i alemanyes del segle XX, aquests grans monstres de la literatura que tants punts en comú comparteixen, es retroben, tal com escriu Aguiló en el catàleg de la mostra, en un diàleg virtual que ha resultat fecund i enriquidor, fruit de l'enorme capacitat d'observació i la sensibilitat intel·ligent que els caracteritza.
Molt recomanable.
dissabte, 28 de juny del 2008
dimecres, 18 de juny del 2008
Montserrat Abelló, 40è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
La poeta i traductora Montserrat Abelló acaba de ser guardonada amb el Premi d'Honor de les LLetres Catalanes. Una bona notícia que espero ajudi a divulgar l'obra d'aquesta gran autora, una de les veus més destacades del panorama literari català. És la tercera ocasió que el premi recau en una dona, i li arriba a Abelló en els seus noranta anys. Moltes felicitats doncs a MontserratAbelló, i als membres del jurat del premi per l'encert en la tria. Felicito també a l'amic i senador Miquel Bofill, fill de Montserrat Abelló, per la part que li toca.
Acabo amb uns versos d'Abelló (que vaig utilitzar en l'acte institucional de commemoració del dia de la dona treballadora a Girona el passat mes de març), tot convidant-vos als qui no la conegueu a descobrir aquesta excel·lent poeta.
“Parlen les dones...”:
Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.
dimarts, 10 de juny del 2008
De "Salvem el Ter" al "Volem aigua pel Ter". La lluita continua.
Quan tenia vuit anys vaig participar en la meva primera manifestació. Fou a Torroella, acompanyant els meus pares i tot el poble, en una de les primeres manifestacions ecologistes de Catalunya. He recuperat aquest article de l'enyorat Francesc Ferrer i Gironès, extret de la seva web, que evoca l'aconteixament en motiu del seu aniversari. I és que cal recordar que durant anys la veu de Ferrer i Gironès era de les poques que s'alçava en favor del riu i, en concret, del seu tram final. A les portes d'una nova i oportuna manifestació, aquest proper dissabte, és un bon moment per recordar Ferrer i Gironès i els impulsors de "Salvem el Ter"de juliol de 1976. El dia 16 de juliol de 1976, a Torroella de Montgrí tot és un clam. En el riu Ter hi baixen aigües pútrides i corrompudes que no permeten la vida. Tota espècie viva agonitza. És un emmenitzament. Els peixos morts a pilons s’han d’arraconar per no provocar una infecció més gran . Anguiles, carpes, bagres, llisses, totes cerquen l’alè que els manca a les aigües del Ter. És un espectacle dantesc.
La gent, la bona gent, aquella que mai es queixa i només comenta, està indignada. Feia temps que pel riu s’hi veia poca aigua, i que aquesta encara baixava de tots colors, segons el que hi abocaven. Però, ara la indignació és unànime i la gent davant de l’estrall ecològic, davant de tants peixos morts, tothom se sent perjudicat.
Espontàniament els ciutadans de Torroella van a l’Ajuntament, perquè és allà on naturalment han de defensar llurs interessos. Però l’Ajuntament no vol assumir les queixes dels homes i dones de Torroella, perquè mira més cap a les altes esferes que li han donat el poder que no pas cap a la seriosa i ponderada reivindicació del poble, que vol protegir i fomentar el patrimoni col•lectiu.
Però, la sana indignació del poble, sobrepassa la inhibició de la Corporació Municipal. Impulsat pel “Casal del Montgrí”, es presenta al Govern Civil de Girona la petició per celebrar una manifestació a Torroella el dia 7 d’agost a les nou del vespre, la qual anirà des de Fora Portal fins a la plaça de la Vila.
El fenomen exterminador de la vida al riu Ter ha estat esclatant. Per tots els teletips ha passat la notícia. En totes les redaccions de tots els mitjans de comunicació social s’ha comentat el gran fluviocidi. Que els peixos no puguin viure al riu Ter és notícia en una terra que en bona part viu, i pensa continuar vivint, dels seus recursos naturals.
El fet ha tingut ressonàncies extraordinàries. Per primera vegada d’una forma generalitzada, amb unanimitat absoluta, la opinió pública s’ha manifestat en contra de la contaminació del riu Ter, i ha condemnat sense atenuants la catàstrofe ecològica que no tenia precedents. La Cambra Oficial Sindical Agrària, en el seu manifest pregunta: “perquè es permet que el Ter al seu pas per aquesta zona sigui una claveguera i per tant un líquid residual pudent i insalubre?”.
La Unió de Pagesos del Baix Empordà, protesta amb fermesa per la degradació del Ter, i exigeix responsabilitats als Organismes encarregats de vetllar per la puresa de les aigües.
Convergència Socialista, denuncia a l’administració perquè permet la degradació de les condicions del nostre poble amb actitud negligent i la corrupció representada per les vinculacions amb el gran capital dominant, que ha imposat com autoritats locals a simples homes de palla.
La Diputació Provincial a corre-cuita convoca una reunió pel dimecres dia 4 d’agost, a la que hi assisteixen els Batlles, els Presidents de les Cambres Agràries, les Comunitats de Regants, els usuaris del Ter, etc. I s’adopten diversos acords, com aconseguir ajuda als Ministeris d’indústria i d’Agricultura, analitzar les aigües periòdicament per l’Escola Politècnica, etc.
Però, res no parava ni podia aturar l’impuls que la gran debacle havia provocat. El mateix dia 4 al vespre, al local “Esplai”, més de 300 persones assistien a un acte sota el lema “Volem un riu ple de vida per a les terres”, i va actuar de moderador Joan Surroca, les intervencions de Lluïsa Molinas, Josep Mª Rouric, J. René, Joan Redresa, i el Dr. Filella. Amb les intervencions del públic, hom podia copsar que el malestar general era contra els Organismes Oficials, el President de la Diputació, i el Governador Civil.
El dissabte dia 7 d’agost, sota el lema “SALVEM EL TER”, les places i carrers de Torroella, varen ser escenari d’una multitudinària manifestació que va aplegar a 3.000 persones, fins que varen lliurar a l’Ajuntament un manifest de cinc punts, en el qual es denunciava enèrgicament la negligència dels responsables; es demanava una investigació a l’Ajuntament de Torroella; es reafirmava la necessitat de constituir una Comissió; i es reclamava la participació del poble per resoldre definitivament la problemàtica del Ter.
Adherits a la manifestació, i posteriorment com a membres de la Comissió de Defensa del Ter es va arribar a 73 Entitats, entre Cambres Oficials, Associacions de Veïns, Sindicats, Partits Polítics, Cooperatives, Comunitats de Regants, Germandats de Pagesos, Assemblees Democràtiques, Col•legis Professionals, Confraries de Pescadors, etc. etc.
El 7 d’agost del 1976, és el dia de la reacció popular contra la contaminació fluvial, el menyspreu a les riqueses del comú, i contra l’actitud negligent dels Organismes Oficials.
ICONA va obrir un expedient administratiu a Torras Hostench S.A., la Comissaria d’aigües del Pirineu Oriental va multar-la, el Govern Civil va prendre mesures, però tot va quedar en un fum espès que va amagar la realitat dels fets, els quals mai s’han pogut esbrinar, ni amb les anàlisis que de tots costats es varen demanar. La incògnita dels culpables encara plana, i mai ningú ha pogut, o sabut la veritat sobre el causant de tanta mort.
Prou que la “Comissió de Defensa del Ter” va treballar amb insistència, i amb molta cura, per tal de que es cerquessin solucions a les causes de la contaminació del Ter, que segons un Informe Oficial era deguda a la ciutat de Girona, al riu Terri, i a la paperera Torras, però tot ha quedat igual.
El Governador Civil Sr. Mesa Parra, el novembre del 1977, cridà a la Comissió encapçalada per en Joan Surroca i en Josep Lloret, per informar-los de que s’havien pres totes les mesures per resoldre definitivament els tres focus contaminants. A mitjans del 1978 es subhastaren les obres de la depuradora de Banyoles i Comarca; pel gener-febrer del 1979 quedaran subhastades les obres de construcció de l’Estació Depuradora de la ciutat de Girona, i pel febrer del 1978 entrarà en funcionament la primera fase de les instal•lacions depuradores de la fàbrica Torras, i tot seguit, es farà la segona fase amb la qual es podrà eliminar el 100% dels abocaments industrials.
El Pla de Sanejament del riu Ter, auspiciat per l’Administració no s’ha complert, i encara que per aquest estiu, gràcies a les nostres demandes hem assolit que la Junta de Desembassament hagi acordat que pels mesos d’estiu hi passin 5 m3/seg. , això malgrat ésser molt, no és suficient per tenir el problema resolt de forma total i completa.
El lema “SALVEM EL TER” encara és avui vigent. No oblidem la obligació que tenim els ciutadans d’exigir dels poders públics que gestionin i vetllin el nostre patrimoni col•lectiu. Hem de recordar avui, que “La Comissió de Defensa del Ter” ha estat un exemple per tots nosaltres.
Francesc Ferrer i Gironès
Senador per Girona
dissabte, 7 de juny del 2008
Que n'aprenguin!
Sabeu que no acostumo a dedicar aquest bloc a fer autobombo partidari, però avui l'ocasió s'ho mereix. I és que les eleccions a Secretari General i a President per sufragi universal de tots els militants d'ERC, em fan sentir molt orgullós de ser d'aquest partit. Hem viscut un procés el màxim de participatiu i impecable que desgraciadament no poden gaudir els militants de base dels altres partits parlamentaris catalans. També m'alegra especialment que no hagin quallat els intents desestabilitzadors que des de fora del partit s'han perpetrat per alguns opinadors (algun amb barbeta) amb l'únic objectiu de beneficiar el principal partit de l'oposició. Però dels resultats de tot plegat ja hi haurà temps de parlar-ne... Ara només vull compartir la meva alegria. Ah!, i evidentment felicitar els guanyadors: Joan Puigcercós i Joan Ridao.dimecres, 4 de juny del 2008
El Nord, tan a prop i tan lluny.
A la Catalunya Nord s'estan fent importants passes endavant en el reconeixament de la llengua catalana, que aquí passen força desapercebudes. A finals de l'any passat, el Consell General dels Pirineus Orientals reconegué oficialment el català com a llengua de la Catalunya Nord, tot acceptant l'autoritat lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans (aquí podeu llegir la Carta en favor del català del Consell General). Fa poques setmanes, en una decisió sense precedents, l'Assemblea Nacional francesa, també gairebé per sorpresa, acordà modificar l'article 1 de la Constitució Francesa, admetent que les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la República. Uns dies abans, el 7 de maig, sentírem parlar en català per primera vegada a l'òrgan legislatiu francès. En aquell debat, es va tractar del reconeixement de les llengües minoritàries de l’estat, entre les quals hi ha el català i l’occità, l’alsacià, el basc, el bretó, el cors i el flamenc. Finalment, no cal oblidar la polèmica intervenció monolíngüe en català del regidor d'ERC Enric Vilanova a una sessió del Ple de l'ajuntament de Perpinyà.Des del sud o bé ignorem aquests importants moviments o bé ens quedem amb la còmode i victimista etiqueta del jacobinisme de les institucions franceses. No valorem adeqüadament que precisament aquestes rellevants passes en el reconeixament del català, i en general el creixent interès d'estrènyer lligams vers el sud, no provenen de grans movilitzacions socials o culturals, sinò precisament de representants polítics i responsables institucionals francesos. Institucions que, reformant el sagrat article 1 de la Constitució de la República, mostren molta més capacitat d'adaptació a les noves realitats que no pas els servents de la immaculada Constitució Espanyola.
dimarts, 3 de juny del 2008
Torna Colom.
L’Àngel Colom ha tornat a Catalunya. I amb la seva tornada he recordat moments i projectes compartits amb ell i amb molta altra gent que no he tornat a veure: la Barcelona de mitjans dels vuitanta, l’època universitària, la Crida a la solidaritat, les accions pacifistes, el congrés d’ERC del 89 a Lleida, la constitució de la secció Local de Torroella, etc… Èpoques viscudes d’uns temps passats i no necessàriament millors.
Però no és de passat que volia escriure, sinò de present. I és que aquests dies l’Àngel Colom afirma a totes les entrevistes que ell no hagués fet el tripartit (referint-se a l’actual i a l’anterior govern d’esquerres de Catalunya). Doncs bé, és curiós, però jo recordo haver-li sentit a dir exactament el contrari. I no es tracta d'una mera impressió personal meva, d'un record vague, sinò que en tinc una memòria precisa i concreta. Fins i tot podria detallar el context d'alguna ocasió en què ho digué. Per allà l’any 1995, per exemple, recordo haver-li sentit afirmar que si es donava l’ocasió en les eleccions al Parlament d’aquell any s’havia de donar l’oportunitat de governar als socialistes.
I de les paraules al fets. Com per exemple que el propi Colom fundà el primer “tripartit” a l’ajuntament de Barcelona, votant Pasqual Maragall d’alcalde amb Rahola de regidora. També fou Colom un dels integrants del famós pacte de 4 contra 1 (juntament amb Vidal Quadras, Joaquim Nadal i Rafael Ribó) que desplaçà CiU de la presidència del Parlament de Catalunya i atorgà aquest càrrec al malaguanyat Joan Raventós. I és que les coses són com són i no com ens agradaria que fóssin.
En qualsevol cas, bentornat sigui l'Àngel Colom, qui em mereix tot el respecte, i a qui desitjo tots molts èxits.
Però no és de passat que volia escriure, sinò de present. I és que aquests dies l’Àngel Colom afirma a totes les entrevistes que ell no hagués fet el tripartit (referint-se a l’actual i a l’anterior govern d’esquerres de Catalunya). Doncs bé, és curiós, però jo recordo haver-li sentit a dir exactament el contrari. I no es tracta d'una mera impressió personal meva, d'un record vague, sinò que en tinc una memòria precisa i concreta. Fins i tot podria detallar el context d'alguna ocasió en què ho digué. Per allà l’any 1995, per exemple, recordo haver-li sentit afirmar que si es donava l’ocasió en les eleccions al Parlament d’aquell any s’havia de donar l’oportunitat de governar als socialistes.
I de les paraules al fets. Com per exemple que el propi Colom fundà el primer “tripartit” a l’ajuntament de Barcelona, votant Pasqual Maragall d’alcalde amb Rahola de regidora. També fou Colom un dels integrants del famós pacte de 4 contra 1 (juntament amb Vidal Quadras, Joaquim Nadal i Rafael Ribó) que desplaçà CiU de la presidència del Parlament de Catalunya i atorgà aquest càrrec al malaguanyat Joan Raventós. I és que les coses són com són i no com ens agradaria que fóssin.
En qualsevol cas, bentornat sigui l'Àngel Colom, qui em mereix tot el respecte, i a qui desitjo tots molts èxits.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)