Bones festes a tots i a totes

Aristocràcia 2.0

Sense anar més lluny, divendres 4 de desembre:

“A quarts de nou del matí prenc un cafè a una cafeteria al davant de la nova seu de la Generalitat a Girona. Tot fullejant la premsa saludo en Gil de TV Girona, veí del barri. A les nou entro a l’edifici de l’antic Santa Caterina on he quedat amb dirigents sindicals i patronals gironins, amb els quals hem volgut tenir la deferència de mostrar-los les noves dependències abans no entrin en funcionament.

Tot seguit, a les deu, comencem una reunió a la Sala Carles Rahola per preparar la vialitat hivernal a les carreteres de les nostres comarques. Ens hi trobem tots els titulars de la xarxa viària gironina, Diputació, Estat, els responsables de PTOP i Interior, juntament amb Mossos, Bombers i col•laboradors de la Delegació del Govern.

A les dotze, cap al Parc Cienfíic de la UDG, a presentar l’important Acord de Mesures per a l’Ocupació Juvenil de Catalunya, amb l’Eugeni Villalbí, la Núria Arnay i la Maria Puig. Tot seguit, cap a casa ràpid, mentre la Mònica va al metge a demanar l’alta, jo dono el dinar al petit.

A les quatre de la tarda, a la Delegació del Govern, ens visita el nou Cònsul dels Estats Units a Barcelona. Reunió interessant. Tot seguit a signar coses pendents i rebre les habituals trucades de Mossos, Bombers i d’altres, per, més tard, tancar la paradeta, que comença un cap de setmana tranquil•let…”

Cada activitat hagués pogut ésser objecte de la corresponent entrada al facebook, o d’un tweet, adjuntant-hi potser alguna fotografia. Fins i tot, mitjançant recursos materials i humans de la feina, la cosa podria arrodonir-se amb esmerats comentaris, oportuns videos i altres filigranes. I així cada hora de cada dia de cada setmana...

Potser això és el que s’espera dels polítics i representants institucionals presents al facebook, twitter i d’altres plataformes virtuals. Segurament aquesta és també una manifestació dels principis de transparència i proximitat. Potser sí. Potser ben aviat en seré un entusiasta usuari!

Però sincerament, aquesta pràctica, sobretot en les seves formes més intensives, ara per ara em genera molts dubtes. I els comparteixo amb vosaltres en les reflexions d’aquest post. Què en penseu? Realment ens toca fer això als qui tenim responsabilitats polítiques?. No estem ja prou presents a l’escena pública?.

Segueixo amb fruïció aquells posts de polítics que, lluny de voler-nos demostrar que treballen molt, prefereixen compartir amb nosaltres les impressions d'un concert de jazz o d'una recepta gastronòmica (i això no va només pels amics Camil i Àlex). També admiro aquells que volen compartir, pensaments, preocupacions, dubtes, crítiques o opinions que no sempre coincideixen amb allò políticament correcte o amb la disciplina de partit. I és que bona part de les nostres agendes ja es pot localitzar ràpidament als nostres webs institucionals, i el rastre del que fem es pot seguir fàcilment gràcies a la feina dels mitjans de comunicació… En canvi, hi ha tasques interessantíssimes que desenvolupen molts ciutadans sense la presència mediàtica que tenim nosaltres, i ni tan ells gosen insistir amb els seus posts o tweets… o directament no tenen prou temps ni recursos (ni assessors amb nòmina) per a fer-ho.

No ho tinc clar, insisteixo. És cert que jo també utilitzo aquestes plataformes, però sovint, degut als dubtes que aquí comparteixo amb vosaltres, tendeixo a frenar-me, a actuar amb una certa prevenció… i és que em temo que aquesta sobrerepresentació política facebookera o twittera acabi creant una aristocràcia 2.0.

Amb aquestes reflexions també vull donar resposta a alguns lectors que sovint m'han preguntat la raó que no traslladi al blog o al facebook bona part de les actuacions que porto a terme a la feina.

L'aeroport de Girona i el seu futur

Les darreres informacions sobre una imminent presència de la companyia Ryanair a l'aeroport del Prat han aixecat senyals de preocupació dels sectors socials i econòmics gironins sobre el futur de l'aeroport de Vilobí. En aquest sentit, potser cal recordar tres qüestions bàsiques: qui gestiona l'aeroport de Girona, qui el promociona i quines oportunitats de futur hi tenim. Sobre el primer punt, és una infraestructura de l'Estat, que AENA gestiona en xarxa i que ha estat objecte de nombroses peticions territorials de traspàs a la Generalitat; pel que fa a la promoció, fins l'any 2002 l'aeroport va restar abandonat a la seva sort, amb 550.000 passatgers i una davallada interanual del 10%. Davant d'aquesta infrautilització, a finals de 2002, Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona i Cambra de Comerç van engegar un projecte de promoció i cooperació econòmica, per aprofitar unes bones instal·lacions i uns bons professionals. Tot sumat ha generat una expansió sense precedents a Europa, que ha situat Girona en la novena posició de l'Estat espanyol i que acabarà aquest 2009 havent transportat a l'entorn de 5,3 milions de passatgers.

Es critica que Girona ha esdevingut el segon aeroport de Barcelona, que el model de baix cost no és l'adequat o que hi ha un «monocultiu». Ben curiosament aquests aspectes són l'essència de l'èxit de la infraestructura: un aeroport viable no ho ha de ser d'una sola ciutat o d'unes comarques, sinó d'una gran àrea d'influència capaç de sumar sinergies. Avui aquesta àrea econòmica la formen les comarques de Girona, però arriba també a Granollers, al Maresme, Vic, Perpinyà, fins i tot a Montpeller. I la demanda de transport aeri d'aquesta àrea continuarà existint, ja que no canviarà la geografia, ni les necessitats dels nostres ciutadans ni la centralitat o les bones comunicacions d'un aeroport que, amb l'arribada del TGV i el parc aeroportuari que la Generalitat promou, encara milloraran més. D'altra banda, no és que Girona hagi triat low cost, és que el mercat va en aquesta direcció. El model de viatges ha evolucionat cap a estades curtes i de turisme de ciutats. Tot i així, no hem deixat de treballar per una necessària diversificació: al seu moment es va apostar per Spanair, ara tenim confirmades noves operacions de Transavia i ben aviat presentarem nous projectes, com ara els de la companyia Andalus.

Cap a on pot evolucionar la situació? Ara per ara el present és marcat per una crisi molt important al sector aeri, amb companyies amb greus problemes econòmics i aeroports amb números vermells. Girona, per contra, continua funcionant molt bé. En cas que fets negatius perjudiquin el nostre aeroport haurem de continuar treballant en les solucions, com ja s'ha fet fins ara. Ryanair ha assegurat que vol continuar creixent a Girona i tenim acords de futur fins al 2013. Tot i així, si la companyia finalment opera des de Barcelona, és evident que hi haurà una adaptació, però només la demanda pot garantir la viabilitat. A favor tenim set anys d'avantatge competitiu i el fet que s'hagi obert un mercat, com ho demostren els 22,3 milions de passatgers que han passat per Girona en aquest període.

El cert és que l'aeroport de Girona és útil perquè s'ha vinculat al seu territori, disposa de modernes instal·lacions, les institucions del territori tenen una estratègia definida, sòlida i coherent i existeix un mercat potencial en una àrea econòmica que el fa sostenible i necessari per Catalunya.

Publicat a El Punt, 6 de desembre de 2010

Joan Mató, el millor professor català d'Història

Tots recordem aquells moments de les nostres trajectòries que conformen els principals canvis vitals. Per exemple, el pas de la infància -la veritable pàtria de l'home, que deia Rilke, la única per la qual val la pena lluitar-, a l'adultesa o, si voleu, a la joventut. Per unes quantes generacions de torroellencs aquest canvi s'iniciava quan, un bon dia, acabat l'ensenyament bàsic, ens plantaven a Palafrugell per a estudiar el batxillerat. Durant aquells anys, entre anades i vingudes amb la Sarfa, s'esmunyí la nostra infància o adolescència i comencàrem a descobrir allò que té de bó i de dolent l'edat adulta. I és que a l'Institut de Palafrugell, el Frederic Martí i Carreras, tinguérem la sort de comptar amb excel·lents docents que ja no ens tractaven com a nens.

En aquest sentit, recordo un bon dia d'inici de curs, possiblement el 1983-1984, quan el professor Joan Mató, el Senyor Mató, entrà a la classe i ens digué que li tocava impartir-nos Història d'Espanya, des de la prehistòria fins a l'època comtemporània. Que li tocava, però que no ho pensava fer. Ens seria més profitós, mantenia, centrar-nos exclusivament al segle XIX espanyol. I quanta raó tenia; tots sabem que el dinou espanyol, més aviat per desgràcia que no pas per sort, encara ara aporta moltes claus interpretatives de la nostra actualitat. Tampoc ens recomanà el llibre de text, el típic manual escolar, que corresponia. Ens remeté a un assaig d'Història, dels que es poden trobar a qualsevol llibreria especialitzada i no a les escolars: "Historia de España contemporánea, de 1808 hasta nuestros días", de Témime, Broder i Chastagnaret. Amb les explicacions del Senyor Mató, veritables conferències, i amb les seves recomanacions bibliogràfiques, començarem a sentir-nos tractats, doncs, com a persones madures. No recordo mai problemes de disciplina a les seves classes.

L'any següent vam tornar a tenir al Senyor Mató de professor, aquesta vegada d'Història de l'Art. I a partir d'aquell moment, quan he viatjat i he vist la cupula de Santa Maria del Fiore, o la pedra Rossetta, o alguna de les més importants mostres del romànic català, ja no he pogut deixar d'associar l'obra d'art a la diapositiva que ens projectava el professor Mató. Diapositives, sovint sorgides dels seus propis viatges, acompanyades sempre del comentari precís per a entendre-les i contextualitzar-les.

Qui digui que la Història o la Història de l'Art no serveixen per la vida personal i professional de les persones, és que no ha tingut de professor el Senyor Mató.

Per això voldria felicitar a la Fundació Estrella Casas i a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona per la iniciativa d'atorgar el premi al millor professor d'Història de Catalunya al professor Joan Mató (a la foto, un moment de l'acte de lliurament, aquest divendres a la Fontana d'Or de Girona). També agrair l'excel·lent organització d'aquest acte rodó i emotiu a la Montserrat Llovera, actual i incansable directora de l'IES de Palafrugell on, des de fa més de trenta-cinc anys, en Joan Mató segueix donant classes.

En uns moments en què sovint ens trobem amb professionals de l'educació que manifesten una certa fatiga i una visió negativa de tot allò que envolta la docència, és reconfortant comptar amb l'exemple de professors com el Senyor Mató, que acudeix a classe dia a dia (ningú li recorda cap absència per malaltia en les seves tres dècades i mitja d'exercici) amb la mateixa energia, positivitat i il·lusió del primer dia.

Gràcies Joan i Montse per permetre'm participar a un acte tan emotiu.

La defensa de la bandera

Tal com ja vaig comentar en aquest post anterior, continua havent-hi gent al nostre país que pretén desplegar la senyera per defensar als imputats en les actuacions policials i judicials conegudes com casos Millet i Pretòria. Primer hi hagué qui parlà de profanació a les essències referint-se a la investigació policial en el cas Palau, i ara hi ha qui titlla d'atac a Catalunya l'operació Pretòria. He sentit aquest argument, entre d'altres ocasions, en boca de Joan Laporta defensant, des de la seu de la Fundació Catalunya Oberta, a Prenafeta i Alavedra. Segurament la interlocutòria del jutge Garzón que envià a la presó als dos polítics és atacable jurídicament des de molts punts de vista. Però les estratègies de defensa fonamentades en el greuge nacional fan literalment pena. I posats a dir-la grossa, si hem d'alçar alguna bandera en defensa de segons què, proposo que alcem aquesta.

Un bon consell...

Al damunt dels nostres cants... la cartera.

A l'Avui (un diari que es publica a la província de Barcelona) vaig llegir aquest article, "La profanació del temple" fa un parell de mesos. La professional i lloable operació dels Mossos en relació a l'espoli del Palau de la Música perpetrat per Millet es titllava de sacrilegi i de traició a les essències pàtries. Val la pena recordar-ho ara, uns mesos més més tard. Delinqüència de guant quadribarrat.

La profanació del temple (Avui, 25 de juliol de 2009)

L'estat de la llengua, motius per a l'optimisme

Presentàvem ahir a Girona amb en Bernat Joan, Secretari de Política Lingüística, l’enquesta d’usos lingüístics de la població de les comarques de Girona. Es tracta d’una eina que ens possibilita una bona fotografia dels hàbits lingüístics dels ciutadans residents a la nostra demarcació. L'enquesta s’ha elaborat amb una metodologia millorada respecte d’anteriors edicions, i partint d'una bona mostra: 746 persones de les comarques de Girona amb un marge d’error del 3,67 %.

Una ràpida conclusió dels resultats de l’enquesta ens porta a valorar negativament que a Girona disminueixi el coneixament del català, en relació a la darrera enquesta de 2003, amb una proporció que ronda un punt percentual en el cas de la comprensió de la llengua i deu punts percentuals en el cas de saber-la llegir.

Tot i així voldria destacar diversos elements que apunta l’enquesta i que en una lectura precipitada dels seus resultats podrien passar desapercebuts, malgrat la seva extrema importància. Ahir els va destacar molt bé en Bernat Joan i aquí m'agradaria resumir-los:

-Les comarques de Girona han tingut un increment de població importantíssim durant aquests anys, basat especialment en la immigració. Efectivament, el nombre de residents a la demarcació nascuts a l'estranger ha passat d'un 12 % fa cinc anys al 20 % actual. És a dir, pràcticament hem doblat el nombre de nouvinguts. Es tracta d'un fenòmen inèdit a la nostra història recent i sense massa referents a d'altres regions de l'entorn. Doncs bé, malgrat haver-se gairebé doblat el nombre de persones nouvingudes, el coneixament de la llengua catalana només ha disminuït, com a màxim, deu punts percentuals. Això vol dir que desenes de milers de persones vingudes de fora (la majoria) han integrat i fet seva la nostra llengua.

-L'enquesta també recull que més de 250.000 persones de les nostres comarques tenen interès a aprendre el català o millorar-ne els coneixaments. D'aquestes, més de 80.000 són persones nascudes a l'estranger, i representen el 64,2% del total d'estrangers de casa nostra. Això vol dir que el català és percebut per part de la majoria d'immigrants com a llengua útil i de futur.

-Pel que fa als usos lingüístics a la família, un 46% dels enquestats manifesta parlar en català amb els seus pares, mentre un que 57,3 % manifesta parlar en català amb els seus fills. No sé si us adoneu de l'extrema positivitat d'aquesta dada: El català disposa a Girona d'un procés de transmissió intergeneracional molt favorable. És a dir, en general parlem més en català amb els fills que amb els pares, i això és propi de les llengües potents. A la inversa, que una llengua es parli més amb els pares que no pas amb els fills (com ha passat en la nostra història recent amb el català a la Catalunya Nord, per exemple) vol dir que no és percebuda com a llengua de futur.

-L'anterior dada, juntament amb el fet que l'àmbit interpersonal on s'usa més la nostra llengua és l'educatiu (per damunt del laboral, d'amistats o de veïnatge) ens mostra novament la importància del nostre model d'immersió lingüística a l'escola, i la vital necessitat de preservar-lo.

Segur que molts hi seguiran veient el got mig buit i expressaran visions apocalíptiques sobre el futur de la nostra llengua. Però poques llengües al món, fins i tot llengües amb estat propi que les defensen i promouen, haguéssin resistit el repte de la incorporació de tants nouvinguts al seu territori com tan bé ho ha fet el català a les comarques de Girona els darrers cinc anys. Sense abaixar la guàrdia, podem estar-ne contents.

I una darrera dada de la qual l'espècie en vies d'extinció que som els francòfils n'hem d'estar orgullosos: la llengua francesa és molt més entesa, parlada, escrita i coneguda a les nostres comarques que no pas a cap altre territori del país, en percentatges que superen els cinc punts.

Decido ergo sum

Doncs això, decidir com a condició per a l'existir. Decidir autònomament per a existir en llibertat. No decidir és no ser, a Arenys o a Estocolm. Amb el permís d'en Descartes i d'en Miquel Sitjar, que m'ha aconsellat la traducció al llatí més precisa de decideixo, el Decido ergo sum podria ser un bon lema per a totes les plataformes, entitats, partits, escissions dels anteriors, escissions de les escissions, corrents crítics..., independentistes. A veure si llegim, doncs, un Decido ergo sum pancarteril en alguna de les diverses manifestacions que prepara el catalanisme properament, sempre, evidentment, en hores que no facin res d'interessant a Telecinco, el canal de TV líder d'audiència a Catalunya.

La tardor dels canvis

Ens apropem al vintè aniversari dels fets de la tardor de 1989 que culminaren aquell novembre amb la caiguda del mur de Berlin (¿és una impressió meva o realment els anys acabats en 9 solen deparar canvis de fons?, vegeu per exemple 1929 i la seva crisi, o el nostre 1939 amb la derrota republicana i l'inici de la segona guerra mundial). Els analistes i opinadors ja tenen afilades les seves plomes. Preparem-nos per una allau de comentaris, articles i monogràfics sobre aquells fets, i del context de la guerra freda en general. No faltaran els qui ens parlaran d'ideologies caducades, o els qui ens evocaran paradisos que mai existiren.

Sempre que recordo els fets d'aquells dies de 1989 em vé el cap el tema Wind Of Change, dels Scorpions. Deixo l'enllaç aquí per si la balada ajuda a agafar-nos amb serenitat i rigor aquesta oportunitat de revisitar el nostre passat, individual i col·lectiu. No són temps d'impartir lliçons de cap tipus, que la història ja està prou magrejada.

Infraestructures per a després de la crisi

Fa poques setmanes els governs català i estatal van acordar la reforma del sistema de finançament de la Generalitat. És una bona notícia que a partir d'ara Catalunya deixi de rebre menys diners que la mitjana de totes les comunitats. Però el més destacable és que per fi s'alleugereixi la injustícia estructural que significaven els anteriors models de finançament. Tot i que no hem de renunciar a disposar al màxim dels recursos que el nostre país genera, el cert és que per primera vegada un model de finançament redueix de manera important el dèficit fiscal català. I en tot cas, disposarem de més recursos per atendre les necessitats socials i econòmiques del país.

I és que en un context de recessió que està comportant molts problemes a les famílies i al teixit empresarial, el govern té fixada la prioritat en l'atenció a les persones (formació per a la requalificació dels aturats, desplegament de la llei de serveis socials) i a les empreses (facilitació dels tràmits a l'activitat econòmica, ajuts a la innovació, avals per fer front a la restricció de liquiditat). Entenem que ara més que mai convé atendre les famílies i el teixit productiu. Però, i en especial a les comarques de Girona, tenim una altra prioritat: ens hem proposat estendre i posar al dia les nostres infraestructures, ja sigui per garantir una mobilitat més ràpida i segura o per dotar els usuaris dels serveis públics d'equipaments dignes i de qualitat. També reforcem la inversió compartida entre la Generalitat i els ens locals gironins per tal de recuperar els barris i nuclis històrics més degradats, amb l'objectiu de contribuir a la cohesió social i a l'arrelament de la població.

Efectivament, en aquests moments l'esforç inversor en matèria d'infraestructures a Girona és més notable que mai: obres a la xarxa viària, com ara el desdoblament de la C-31 entre Platja d'Aro i Palamós (103 milions d'euros), o el condicionament de la C-31 entre la Tallada d'Empordà i Torroella de Fluvià (75,9 milions d'euros); actuacions en centres educatius, com ara la pròxima construcció d'un institut escola a Lloret de Mar (8,2 milions d'euros); o centres sanitaris, com ara el nou hospital comarcal de la Garrotxa (obra adjudicada per 32,4 milions d'euros); o –en l'àmbit de la justícia– la construcció del centre penitenciari Puig de les Basses (109 milions d'euros), o l'edifici de la nova Audiència Provincial. Tampoc no podem oblidar la importància d'actuar com mai no s'havia fet en la millora de catorze nuclis i barris de la nostra demarcació, amb una inversió pública històrica que supera els 112 milions d'euros, o el recent programa Viure al Poble, que beneficiarà cinc petits municipis amb un ajut de més de 3 milions d'euros.

La llista d'actuacions és força més llarga. I ben segur que el nou finançament impulsarà projectes la viabilitat pressupostària dels quals fins ara perillava.

Per tot plegat, estem prop de l'horitzó de superació dels dèficits històrics en infraestructures a les comarques de Girona, la qual cosa ha de coincidir amb l'assumpció, per part del nostre govern i del territori, de la titularitat i de la gestió de l'aeroport de Girona i de la xarxa ferroviària de proximitat, tradicionalment gestionades lluny dels interessos dels gironins. Tot plegat ha de contribuir a dinamitzar l'economia i, sobretot, a assolir l'alt nivell de qualitat dels serveis públics que es mereixen els ciutadans.

Jordi Martinoy
(article publicat a El Punt, de 16 d'agost de 2009)

Reflexió d'agost a l'entorn de la manifestació en contra la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut

Diu que es prepara una manifestació de protesta davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol mitjançant la qual, previsiblement, l’Estatut d’autonomia català de 2006 pot sofrir alguna revisió.

De nou el poble català és cridat a caminar. De nou “Fuenteovejuna… ¡Todos a una!” que deia aquell, desempolsarem l’estelada i farem autocars i entrepans. Suarem i descobrirem noves consignes. Els organitzadors intentaran que l’acte no coincideixi amb un partit del Barça, o potser sí. I l’endemà tots a treballar… una mica més cansats. Físicament. Però també pel nostre mal de país…

Una manifestació en defensa de l’Estatut, diu que es prepara. Un Estatut que, en cap moment, qüestiona la legalitat espanyola. Un Estatut, el retallat de 2006 que, de fet, és una Llei Orgànica estatal que atorga a Catalunya el mateix rang que qualsevol comunitat autònoma espanyola, definint un esquema de relacions multilateral amb l’estat central (defugint, doncs, el tracte de tu a tu). En definitiva, un Estatut que, sobretot després del pacte Mas-Zapatero de gener de 2006, no vol anar més enllà de la Constitució espanyola; ans el contrari, s’hi vol adaptar plenament. Per això, alguns hi vam votar en contra.

Si acceptem aquesta realitat, és a dir, que vam aprovar un Estatut que és bàsicament una llei espanyola, i que vam renunciar (legítima i democràticament) a superar el marc polític i institucional de la Constitució de 1978, no acabo de veure clar perquè ara hem de plorar tots plegats, amb algunes patums i pares de la pàtria al capdavant, pel fet que el mateix sistema jurídico institucional espanyol que ha fet possible aquest Estatut ens pot alterar el text aprovat per referéndum. Cap llei espanyola, malgrat que el seu procés de tramitació contempli un referéndum, està exempta de l’anàlisi del Tribunal Constitucional. Aquestes són les regles del joc, i les sabíem abans d’iniciar la partida.

Diu que ens tocarà anar a mani a defensar l'Estatut. Hi aniré, si puc, però amb una mica d'incomoditat. No només perquè ja fa temps George Brassens m'encomanà una certa mandra pels aquelarres de patriotisme col·lectiu, sinò pel convenciment que potser estem malmenant energies. Energies que seria bo de reservar per l'ingent treball que és la superació de l’actual marc constitucional espanyol, i l'assoliment d'una relació de bilateralitat amb l’estat com a pas cap a la plena sobirania. Sincerament, i ja em perdonareu, ara per ara no veig massar clara la necessitat d'un nou atrinxerament a la defensiva a favor d’aquesta llei orgànica espanyola que és l’Estatut de Catalunya.

De vegades, ens en sortim

Temps lliure

Encara em queden uns dies per fer vacances, però amb l'arribada de l'agost la majoria disposem de més temps lliure. Per començar, aquestes seran les meves primeres dedicacions:

Ganes de llengua, ganes de país.

L'autor reflexiona entorn de les actituds pessimistes o optimistes amb relació a la llengua catalana, després de l'acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua a les comarques gironines.

Sovint al nostre país, l'actualitat sembla conformar un cert pessimisme ambiental, especialment palpable en temes de cultura, llengua i identitat. No falten motius per a aquest pessimisme, però les actituds negatives tendeixen a consumir energies de manera estèril, sense aportar-hi solucions. Per contra, hi ha la possibilitat de tenir una actitud més positiva, que generi confiança envers el futur, actitud que permet cercar solucions als problemes i, el que és més important, esperança de progrés. Molt sovint no som conscients del petit poder d'aquest optimisme, si voleu metòdic, que es pot reflectir en decisions individuals de cadascú de nosaltres. Crec fermament que el nostre país només progressarà amb actituds constructives, les úniques que contenen un poder innat per seduir i sumar complicitats, elements imprescindibles per construir una societat lliure i cohesionada.

En el cas de la nostra llengua, el català, també poden apreciar-se aquests dos enfocaments. Una certa actitud pessimista del catalanoparlant malmet moltes energies en el lament i acaba generant frustració. També incorre sovint en falsos tòpics com ara el de culpar les persones nouvingudes de la situació de la nostra llengua. L'actitud positiva del catalanoparlant, per contra, el porta a interrogar-se sobre com es poden ajudar les persones que no saben el català per tal que l'aprenguin; s'hi compromet personalment, fet que enforteix d'aquesta manera la cohesió social.

Divendres de la setmana passada vaig poder comprovar que a les comarques gironines hi ha molta positivitat amb relació a la defensa de la nostra llengua, tant per part dels catalanoparlants com per part dels qui encara no ho són. La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona, mitjançant el Consorci per la Normalització Lingüística, vam organitzar un acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua, en agraïment a la seva dedicació voluntària a ensenyar/aprendre el català. L'èxit va ser rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi van respirar. Hi havia moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents. Un èxit que es correspon amb els mateixos resultats del programa del Voluntariat a les nostres comarques: només cal recordar que mentre l'any 2006 teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!

A Salt va resultar molt satisfactori comprovar com hi ha moltes persones amb actituds positives que han fet el pas de treballar de manera constructiva per a l'enfortiment de la nostra llengua i cohesió social. Malgrat això també vaig constatar que molts aprenents admeten que després de participar al Voluntariat per la llengua -de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió-, al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada alguns catalans d'origen se'ls adrecen en castellà. Tant de bo algun dia a Catalunya deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció del seu origen. No és només una necessitat per a la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, d'educació i de consideració cap als altres.

Els voluntaris per la llengua fa temps que ho tenen clar; ara només cal que tothom s'encomani del seu exemple.

(Publicat a Diari de Girona, dimarts 30 de juny de 2009)

Voluntariat per la Llengua.

En un entorn mediàtic d'un cert pessimisme ambiental, també en relació a temes de cultura, identitat i país, costa que les bones notícies trascendeixin. I una de les coses que funcionen excel·lentment bé al nostre país, sobretot a les comarques de Girona, és el programa de Voluntariat per la Llengua. Només recordar que mentre l'any 2006, teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!

Ahir a la Coma Cros de Salt vam voler retre homenatge a tots els voluntaris, aprenents i col·laboradors del programa a les nostres comarques, amb un acte lúdic en què hi participà gent vinguda amb autocars d'arreu de la nostra demarcació. L'èxit fou rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi respiraren. Al bon resultat de la vetllada hi contribuiren els Mazoni, amb un concert que primà les versions acústiques, les Cuineres de Salt, amb el seu menjar preparat amb la il·lusió de sempre, i sobretot moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents.

I una constatació recorrent per part de la majoria dels aprenents que vinguéren a la festa: Després de realitzar el voluntariat per la llengua, de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió, és una llàstima -coincideixen tots- que al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada, molts catalans d'orígen se'ls adrecen en castellà!. Tan de bó algún dia a Catalunya, deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció de llur orígen. No és només una necessitat per la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, educació i consideració cap als altres.

Aquesta és la notícia a El Punt.

Catalunya i l'euroescepticisme

Arran del resultat de les passades eleccions al Parlament Europeu (sic), em sorprèn que molts analistes expressin una suposada contradicció entre l'elevada abstenció al nostre país i el tradicional europeisme dels catalans. Deixo de banda avui el tema de l'abstenció per centrar-me en això de què els catalans hagim de ser necessàriament europeistes.

Potser, com feu Flaubert, resta per escriure al nostre país un diccionari d’”Idées Reçues” del catalanisme. Estaria bé recollir tants llocs comuns, tòpics o, en definitiva, idees rebudes, que amb caràcter gairebé de dogma, la ideologia central del nostre país no gosa mai questionar.

Un d’aquests llocs comuns és la idea que el catalanisme ha de ser europeista. I és que mentre a la vida política de països seriosos com Gran Bretanya, França, Noruega, Irlanda, Dinamarca… s’expressen tranquil·lament assenyats posicionaments euroescèptics, de vegades força majoritaris, al nostre país això és vist com quelcom marginal, extremista, que en cap cas podria anar de bracet amb el catalanisme. Només cal recordar els pronunciaments desfavorables en referendums convocats a països com els esmentats, en relació a diferents etapes de la construcció europea. En aquestes democràcies madures no hi ha hagut cap problema en aturar l'actual procés de construcció comunitària quan ho han percebut contrari als seus interessos. Aquí això, ara per ara, seria impensable.

Sovint trobo a faltar a Catalunya, enfront d'un cert papanatisme europeista dominant, la reivindicació del dret a ser euroescèptic. I encara més; tal com ens va als catalans en aquesta Europa apropiada pels Estats, no només en tenim el dret sinò potser també el deure.

Per a la participació a les eleccions europees

Carles Rahola i Pere Sureda, vides creuades

En Pere Joan Sureda i Canals tingué l'amabilitat, fa unes setmanes, de regalar-me el llibre que ha escrit sobre el seu pare, el saltenc Pere Sureda Corominas, Del bressol a la cuneta, editat per CCG Edicions. Juntament amb el llibre em lliurà una còpia d'un altre preciós document: el nomenament oficial del Sr. Pere Sureda Corominas com a delineant de la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona. A peu de pàgina del títol de funcionari, datat al juny de 1932, la signatura de Josep Irla com a responsable a Girona de la Generalitat de Macià.

Pere Sureda nasqué en el sí d'una família obrera de fortes conviccions cristianes. Al llarg de la seva vida milità activament en organitzacions catòliques. Bona persona i altruista, li esperava però un tràgic destí: La sagnant deriva anticlerical de 1936 acabà amb la seva vida, assassinat pel comitè d'Orriols.

En llegir la trista història de Pere Sureda he pensat immediatament en Carles Rahola. També un home bó, sense enemics aparents, i que com sabem fou executat vilment pels feixistes vencedors de 1939 al mur del cementiri de Girona. I l'estremidora coincidència: Carles Rahola també fou funcionari de la Comissaria de la Generalitat de Josep Irla.

Imaginem-nos els encontres a la Comissaria delegada de la Generalitat a Girona entre Rahola i Sureda. Treballant a les ordres del Comissari Irla, una altra bona persona. Quin valuós símbol d'una República jove, lliure, respectuosa i culta! Ben aviat però Sureda i Rahola engruixien el llarg nombre de víctimes inocents de la bogeria dels sectarismes ideològics dels anys trenta. I la seva fou també la derrota dels valors republicans que representava Josep Irla.

En qualsevol cas, i tot esperant que algun historiador s'animi a explorar els punts de contacte entre els dos personatges, us recomano la lectura del llibre de Sureda.

Ibarretxe, jubilat anticipadament per la Llei de Partits

De l'etapa política que s'enceta al País Basc amb el nou president López, allò que em resulta menys qüestionable és el pacte PP-PSE. Pacte ben legítim i d'allò més natural. És més, tinc la impressió personal que el nou Lehendakari sorprendrà a més d'un i no ho farà tan malament...

El que trobo realment greu no és, doncs, el pacte de govern, sinò el dèficit democràtic derivat de l'absència al Parlament de l'esquerra abertzale. I és que un segment significatiu de l'electorat no és present al principal òrgan representatiu basc. Una representació silenciada i que hagués estat decisiva, no cal dir-ho, a l'hora de formar govern.

Aquest dèficit representatiu es deriva d'una actuació externa. En concret, d'una decisió judicial en aplicació de la Llei de Partits Polítics. Una llei qüestionada per diverses institucions internacionals de defensa dels drets humans, però votada afirmativament, cal recordar-ho, per PSOE, PP i CiU. Ho dic perquè la memòria és fugissera i molts dels que ara, des del nacionalisme català, es planyen de l'actual escenari polític basc, no han d'ignorar que el vot favorable a la Llei de Partits fou el primer i decisiu pas cap a la jubilació anticipada d'Ibarretxe.

Proclames figuerenques

A l'Empordà, de la mateixa manera que podem agafar una canya del riu Manol i posar-nos a dirigir la tramuntana com ho feia el sabater d'Ordis, tenim l'acreditada mania de pujar al balcó de l'ajuntament de Figueres, un parell o tres de cops al segle, i proclamar la república. Ja feia massa anys que cap proclama era cridada solemnement des de la capital que inventà tant el submarí com el republicanisme a Catalunya, i ahir ho féu el mestre i company Carles Coll. Des del mateix escenari que Abdó Terrades proclamà, per primera vegada, la república a Figueres l'any 1843, ahir en Carles volgué deixar constància del seu somni d'una república catalana independent, i el poble de Figueres, amb la plaça plena a vessar, el correspongué amb grans aplaudiments.

Per molts anys, Carles! Gràcies per donar banda sonora als imaginaris col·lectius empordanesos. Gràcies per assenyalar el camí, batuta a la mà, de nous horitzons de llibertat. Gràcies per la teva creació musical, pel teu compromís i, sobretot, per la teva vitalitat i bonhomia.

Vull agrair també l'encert de l'ajuntament de Figueres i del seu alcalde per haver escollit Carles Coll de pregoner per les fires.

Finalment, bones fires i festes de la Santa Creu als qui, republicans o no, feu militància de Figueres i de l'Empordà!

Notícia a El Punt

Notícia al Diari de Girona

La Policia de Catalunya

Fa dies que tenia ganes d'escriure sobre el cos de Mossos d'Esquadra. Ho faig avui i aquí recuperant la meva intervenció, com a Delegat del Govern a Girona, en l'acte del Dia de les Esquadres de les comarques de Girona de divendres passat a Salt.

"Vull començar adreçant una salutació especial als representants del municipi de Salt, que avui ens acull. És un honor celebrar aquí l’acte central a la Regió de Girona del Dia de les Esquadres (que per primera vegada surt de la ciutat de Girona) signe inequívoc de la voluntat del cos de ser a tots els municipis, d’actuar des de la proximitat i de ser una policia integral i renovadora.

Com a ningú se li escapa, en els darrers mesos els Mossos han estat objecte de molta atenció, molts focus s’han encarat cap a aquest cos policial (“ha estat mirat amb lupa”). Evidentment qualsevol servei públic és criticable, també el policial, però com també s’ha dit aquests dies, no es pot caure en l’error de desacreditar globalment un cos tan professional i vinculat al nostre autogovern com ho és la Policia de Catalunya.

Cal tenir en compte a més que en la nostra societat, oberta i complexa, les variables que conformen la seguretat pública, a part de la feina estrictament policial enconamada als Mossos, tenen a veure també amb polítiques públiques per a la inclusió social, educatives i amb la lluita contra qualsevol tipus de precarietat.... És evident doncs que no es pot delegar a la Policia l’abordatge exclusiu de tot tipus de conflicte a la nostra societat.

En qualsevol cas, sí que és cert que el dia a dia i la voràgine informativa no ens ha d’impedir constatar la importància de la tasca que desenvolupa la Policia de la Generalitat. L'escola de Mollet imparteix una formació de qualitat reconeguda arreu. Els Mossos d’Esquadra participen amb les mateixes condicions que altres cossos policials (que aprofito també per felicitar avui aquí) de polítiques de seguretat transfronterera (com ara en el centre de coordinació de El Portús), sense deixar de banda el treball de proximitat, com es demostra a Girona amb les intervencions de les unitats de relacions amb la comunitat o amb la decisiva participació dels Mossos a la comissió de violència domèstica de les comarques de Girona, intervenció que vull agrair. També vull destacar l’elevat índex de resolució de fets delictius així com l’important paper dels Mossos en la substancial reducció de les víctimes mortals a les carreteres gironines els darrers anys.

Que la tasca que ha desenvolupat el cos a les comarques gironines i a tot Catalunya ha estat encomiable i positiva, ho constato també dia a dia parlant amb ciutadans, entitats i representants del món local de les nostres comarques. Només remarcar que en aquest temps que he tingut la responsabilitat a la Delegació del Govern només he rebut un tipus de demanda en relació als Mossos: que si pot ser n’hi hagin més. Mai el contrari!. Un bon indicador de la valoració del cos per part de ciutadans, actors socials i institucions. Una valoració que vé avalada per una trajectòria llarga, vinculada al territori, i que ha configurat una estructura de policia sòlida. Us en felicito.

Però sortosament, ara ja no estem en temps de congratular-nos pel fet de tenir policia pròpia, sinó en el moment de treballar intensament per millorar-la any a any i dia dia. Millorar-la per donar millor servei als ciutadans i per fer possible un marc de convivència òptim. Aquest és el nostre principal repte de futur.

I precisament de cares a un futur, aquest més immediat, disposarem durant el 2009 i 2010 de major nombre d’agents a les nostres comarques producte de la finalització del desplegament a tot Catalunya, i gaudirem també al nou edifici de la Generalitat a Girona d’una moderna oficina d’Atenció al Ciutadà dels Mossos d’Esquadra, oberta les 24 hores del dia i que permetrà una major proximitat i comoditat a la ciutadania. Aquestes són dues realitats palpables i imminents.

I acabo, no sense felicitar-vos a tots i a totes pel dia de les Esquadres i encoratjar-vos a seguir treballant amb la mateixa professionalitat, i ho dic amb tot l’orgull que com a representant del Govern i sobretot com a ciutadà d’aquesta nació, sento per disposar d’una policia catalana professional i consolidada. Felicitats a tots els guardonats i moltes gràcies a tots i a totes".

A algú li sóna aquesta melodia?

Assenyalem-los amb el dit

Aquests dies hem vist com els líders del món occidental han certificat el fracàs del model econòmic i social capitalista basat en el dogma de l'autorregulació del mercat. Ho recordava ahir Castells a La Vanguardia. Mentre, el cor d'intel·lectuals, tertulians i setciències neoliberals que hem hagut de suportar els darrers anys en aquestes terres, ha fet silenci. És curiós, però ara ja ningú et titlla de marxista quan defenses més regulació pública de l'economia, ja ningú t'insulta quan proclames la necessitat de control estatal dels fluxes financers, ja ningú t'alliçona despectivament quan dius que cal limitar determinats beneficis i retribucions d'alts executius de les empreses... Perquè resulta que tot això ho proclamen ara els governants del G20, que han entès que la superació dels principals reptes globals passa per reforçar el control públic del mercat.

Els ho haurem de recordar sempre, el que han arribat a dir els darrers anys tota aquesta gent. No pas per demostrar-los quant d'equivocat era el seu dogma neoliberal (d'això ja se n'ha encarregat la realitat dels darrers mesos), sinò per recriminar-los el mal que ha fet la pràctica del capitalisme desregulat que defensaven amb la seva verborrea sectària. Els hem d'assenyar amb el dit, en nom de tants ciutadans i empreses damnificats.

Ja tenim web

A la Delegació del Govern a Girona estrenem web. No ens n'hem pas de penjar cap medalla, ans el contrari, em fa una mica de vergonya que fins ara no hagim estat capaços de tirar-la endavant. Però, en fi, més val tard que mai!.

En quasevol cas, hem pensat un espai web que primi els contiguts dinàmics, que s'actualitzen constantment, i de relació amb els ciutadans. Així, a aquesta web del Govern de Catalunya a Girona hi trobareu l'agenda diària de tots els càrrecs territorials de la Generalitat, una sala de premsa amb totes les notes relatives a Girona que emeti qualsevol organisme del Govern, una bústia de contacte, butlletins mensuals d'informació de l'acció de Govern a les nostres comarques, etc.

També hi trobareu els continguts clàssics d'un espai web institucional, com ara informació normativa, la salutació de rigor, adreces d'interès i també tota la informació que va generant el complex procés de trasllat de les dependències de la Generalitat a la nova seu institucional a l'antic hospital Santa Caterina de Girona.

Espero que aquesta web pugui ser d'utilitat i que la podem anar complementant i millorant, amb les aportacions de tots, en el futur.

La democràcia no serà 2.0 si es limita a informatitzar la vella democràcia

Al fil de l'excel·lent conferència del president Benach d'avui sobre la Catalunya 2.0, he recordat un treball que vaig fer l'any 2000 sobre el paper de les noves tecnologies aplicades a la participació ciutadana en l'àmbit local. Es tractava de la memòria final en el marc del Mestratge de Gestió Pública, que aleshores dirigia Joan Subirats.

Rellegint aquell treball de gairebé una dècada d'antiguitat, m'adono que ja aleshores es depositaven moltes esperances en el paper de les noves tecnologies aplicades en la millora del sistema democràtic representatiu. El treball, que podeu trobar a l'apartat Els meus escrits d'aquest bloc, recull alguns exemples d'iniciatives participatives basades en les TIC realitzades ni més ni menys fa prop de 40 anys!. Permeteu-me la gosadia d'autocitar-me un fragment del treball:

"En aquest context, torna a rebrotar el concepte de “democràcia electrònica”, que no és nou en el món de la ciència política. És un dels conceptes sorgits d’algunes de les utopies tecnològiques suggerides per estudiants, polítics i activistes des dels anys 60 (Tsagarousianou i altres, 1998). Ja molt abans de l’ús d’internet en processos de participació ciutadana, s’havien posat en pràctica diverses experiències basades en l’ús d’instruments tecnològics com ara la televisió per cable interactiva, les conferències telefòniques i les primeres computadores.

A mitjans dels anys vuitanta, per exemple, la fundació American Talk Issue Foundation va idear un sistema d’entrevistes per telèfon anomentat American Talk Issue. La tècnica consisteix en entrevistar un nombre considerable de ciutadans escollits a l’atzar i plantejar-los diverses qüestions d’interès polític, amb l’objecte de què els entrevistats puguin expressar lliurement la seva opinió. Amb les respostes obtingudes es feia una anàlisi de les opinions més consensuades, que després es trametia a tots els actors. També basades en l’ús de la xarxa telefònica s’han realitzat experiències participatives a Amsterdam o Alaska, i d’altres consistents en experiments de televotació (Font, N. 1998). La televisió, en canvi, ha servit de suport en modalitats participatives portades a terme al Regne Unit i als Estats Units durant la primera meitat dels noranta, de les quals Fishkin (1995) en realitzarà un anàlisi crític.

(...) aviat es constata també que les possibilitats interactives de les xarxes informàtiques poden ser útils en processos de participació ciutadana. Aleshores sorgeixen les primeres iniciatives de seguiment de l’activitat política a través de la xarxa. S’acostuma a citar el caràcter pioner de l’experiència que va tenir lloc a l’estat de Minnesota, als Estats Units, amb el naixement del projecte E-democracy (que originàriament pretenia efectuar un seguiment des d’internet de la campanya electoral de 1994). El sistema, promogut per Steven L. Clift, ha esdevingut un referent en experiments posteriors de democràcia electrònica. Actualment Minnesota E-democracy impulsa un fòrum de debats denominat MN-Politics que funciona a través d’una llista de distribució amb l’objectiu de debatre sobre qüestions polítiques de Minnesota. També s’ofereixen debats entre polítics i conferències online".

Queda clar doncs, que els intents teòrics i pràctics per a la renovació dels nostres sistemes democràtics mitjançant eines tecnologiques és molt anterior a l'aparició de les xarxes socials per internet. D'emprenedors tecnooptimistes n'hi ha hagut sempre. Afortunadament.

Però l'experiència ens demostra (i així ho apuntava el president Benach al final de la seva intervenció d'avui ala UDG) que la tecnologia, digital o analògica, només és una solució parcial al problema. I que els canvis substancials només es produiran si enprenem una substitució profunda de l'actual sistema de partits, que ja fa temps que evidència greus símptomes de cansament. Una nova llei electoral més avançada o les llistes obertes poden oferir-nos, per exemple, camins força efectius.

I és que de la mateixa manera que les noves tecnologies han servit per millorar el funcionament de determinades organitzacions, com ara algunes empreses que gràcies a les TIC han aplanat estructures, agilitzat procediments i adaptat contínuament els seus productes, en d'altres només han servit per informatitzar allò que ja funcionava malament. Hi ha qui diu per exemple que l'administració electrònica només ha servit per informatitzar la vella burocràcia i, informatitzant-la, impedir una superació real del model burocràtic. Que no passi el mateix amb la Democràcia 2.0, que no sigui el salvavides que necessitava per sobreviure la vella democràcia...

Tres pensaments

Amb el creixent centralisme barceloní que patim, em plantejo deixar de commemorar l'onze de setembre. I és que la nostra derrota no fou el 1714, nosaltres ho perdérem tot amb la fi del Comtat d'Empúries.

---

La pressumpta trama de corrupció de diverses autoritats del PP a València, amb l'episodi del sastre del president Camps, ¿no serà extreta d'una novel·la de Ferran Torrent?.

---

Més sobre centralisme: Com és que el diari Avui dediqui dos o tres pàgines fixes a Barcelona i ni una sola a la resta del territori del país?. I això que aquest diari, nacional segons s'autoafirma, és supersubvencionat per les institucions de tot el país. De vegades sembla que a comarques només surtim a l'Avui quan hi ha una desgràcia o un concert de la Núria Feliu.

Policia de Catalunya

Em van agradar les declaracions de Joan Puigcercós sortint en defensa de la professionalitat dels Mossos d'Esquadra. Puc deixar sincera constància, per la meva feina durant aquests anys, del bon fer dels professionals d'aquest cos

Quan el nom fa la cosa.

Representants del món de l’empresa i de les finances de Girona han anunciat la seva voluntat de constituir la Fundació Príncep de Girona, amb objectius d’àmbit social, educatiu i de formació dels joves. Objectius ben lloables, d’una iniciativa absolutament legítima i respectable. Vull afegir, a més, que en general crec que allò important és la feina que es fa des de les entitats o institucions, i no tant la seva denominació. El nom no fa la cosa, és cosa sabuda. I els que em coneixeu sabeu com m’avorreixen els debats sobre símbols o nominalismes.

El nom no fa la cosa però, de vegades, el nom ajuda a explicar el projecte i diu molt dels seus principis inspiradors. Hi penso en constatar que la notícia de la nova Fundació apareix la mateixa setmana que a Girona commemorem els setanta anys de l’assassinat per part del franquisme de Carles Rahola, un home que durant tota la seva trajectòria va treballar justament a favor d’objectius com els que diuen pretendre els promotors de la Fundació. Precisament, també Rahola es mostrà sempre preocupat per la formació dels joves, als quals dedicà, per exemple, el seu Breviari de Ciutadania.

Personalment penso que és una llàstima haver deixat passar l'oportunitat de donar a la nova Fundació, que segons ens diuen està cridada a tenir un paper rellevant a la Girona del futur, el nom d'algun gran gironí com ara Carles Rahola. No només per reconèixer, merescudament, la seva obra i personalitat, sinò sobretot els valors que inspiraren la seva trajectòria, i que són plenament actuals. Hagués estat una bona oportunitat doncs de renovar i projectar cap al futur a través dels nostres joves valors com la tolerància, la democràcia, l’esforç i l’accés universal al coneixament que tant pregonà i transmeté Rahola. I de mostrar-nos a tots plegats que la història, de vegades, també la poden escriure els vençuts.

Dit això, voldria desitjar a la nova entitat molts èxits a favor de l’interès general de tots els ciutadans i ciutadanes de les comarques de Girona.

El cinema en català i les pel·licules que es monten alguns

Estic d'acord amb el Partit Popular de Catalunya. Els populars catalans diuen que no s'ha d'imposar la llengua en què es doblen o es subtitulen les pel·licules que s'exhibeixen a Catalunya. Que els ciutadans tenen dret a escollir.

Totalment d'acord. Vull poder escollir.

Vull poder escollir però ara no puc fer-ho. Avui mateix, per exemple, totes les pel·licules que es projecten a Girona són doblades o subtitulades en espanyol. On queda el meu dret a escollir?

Amics del PP, on s'ha de signar?

Tres reflexions insolents i un punt frívoles per tancar la setmana

Primera.- Es veu que el Barça i TV3 La Nostra estan barallats. Tot i que per a alguns això és la fi de la nació, permeteu-me que ho relativitzi, que hi tregui una mica de ferro. El fet que dos patums es barallin no ha de ser necessàriament dolent. Ara diuen que gràcies a La Caixa es podrà resoldre el desencontre. Us imagineu que la cosa acabés malament i les tres institucions entréssin en conflicte?. Tres grans vaques sagrades del país tirant-se els plats pel damunt!. No puc dissimular un cert morbo només d’imaginar-ho…

Segona.- Sembla que ERC sotmetrà a consulta interna la proposta de finançament de Catalunya. Aplaudeixo tots els mecanismes de democràcia participativa, dels quals ERC n’ha estat tradicionalment pionera. Però a l’espera de conèixer els termes en què es plantejarà tal consulta, em pregunto quin militant d’ERC podrà declarar-se satisfet del finançament que finalment s’acordi entre els governs català i espanyol en execució de l'Estatut de 2006. ¿No ens varem oposar al nou Estatut bàsicament pel deficient model de finançament que contemplava?.

Tercera.- El president de la República Txeca i actual president de torn de la Unió Europea, Václav Klaus, ha escandalitzat les ingènues i benpensants ments europeistes. Resulta que Klaus ha gosat qüestionar l’actual procés de construcció europea, ha lamentat l’absència d’un model alternatiu, i ha assenyalat els dèficits democràtics europeus i la creixent distància entre ciutadans i institucions comunitàries. Tothom s'ha afanyat a criticar-lo i a expulsar-lo del políticament correcte europeista. Podem discrepar de les formes, però crec que fariem bé d’escoltar les raons de Klaus. I entendre que no és necessàriament dolent que no tothom combregui amb l'eurooptimisme que alguns volen vendre. Al contrari, l’euroescepticisme és una actitud no només respectable sinò assenyada en els temps que córren. I en tot cas, ben justificable venint dels txecs, país tradicionalment castigat per totes les utopies que ha generat Europa.

La cultura gironina del segle XXI ja no serà monocroma

Excel·lent reportatge de Xavi Castillón avui a El Punt, "Amb la maleta plena d'idees". Es detalla informació de bona part dels nous creadors culturals de les comarques gironines, arribats d'arreu del món. Retinguem els noms d'aquests artistes vinguts per quedar-se entre nosaltres. Algun d'aquests creadors, de ben segur, tal com ja és un fet amb Roberto Bolaño, formaràn part dels grans noms de la cultura gironina dels propers decenis. Molt bona notícia per un sistema cultural com el gironí, que ben sovint ha donat símptomes de replegament, tancament en sí mateix i una certa incapacitat de renovació.

En record del president del món.

Tot fent el trapasser per la xarxa he ensopegat amb un bloc sobre les Gavarres, gràcies al qual he sabut de la mort, l'estiu passat, de Jesús Plaja. Aquest bon home de la Bisbal era tot un personatge. Se'l coneixia pels pobles de la comarca amb el nom de Cigronet i arreu es proclamava "president del món". Jo el retrobava cada any a l'aplec de Santa Caterina amb el seu dos caballs. Tot un personatge, l'entranyable Cigronet, la biografia del qual, desgraciadament, dificilment apareixarà als llibres d'història. Un homenot. L'Empordà en estat pur.

Descansi en pau el meu president, el president del món.

Entrevista al Diari de Girona

Projectes sòlids d´empreses solvents tenen dificultats per trobar finançament de bancs i caixes.

Delegat del Govern a Girona. A la meitat de legislatura, Jordi Martinoy (Torroella de Montgrí, 1967) creu que s'ha d'encarar la crisi aprofitant sinergies i posant en comú les potencialitats dels diferents sectors socials i econòmiques.


LAURA FANALS GIRONA

L'atur a Girona ha crescut més d'un 7% al gener. Com s'ho farà, la demarcació, per sortir-se'n?
Estem en un moment complicat, tot i que seria un error caure en un excés de pessimisme que no permeti veure les potencialitats que tenim. Hem posat èmfasi a reforçar el Servei d'Ocupació de Catalunya, per això n'obrirem una oficina a Salt. També estem reforçant els cicles formatius. I falta relligar totes les potencialitats que tenim, que és un tema pendent. Actors socials, empreses, el Parc Científic... han de fer estratègies de cooperació. També em preocupa el paper de les entitats bancàries. Evidentment hi ha un paper de les entitats públiques, però la seva capacitat econòmica, en comparació a la capacitat de donar crèdits dels bancs i caixes privats, és molt menor. Hi ha projectes sòlids a Girona presentats per empreses solvents que tenen dificultats per trobar finançament. Trobo preocupant que les entitats bancàries, que durant anys han participat de la generació de riquesa, ara no facin el paper d'estimular la reactivació. Haurien de ser més actives.

Tenen prevista ja alguna reunió amb aquestes entitats bancàries?
No hem previst una reunió formal, però sovint tenim trobades i les empreses ens traslladen aquesta preocupació. Les patronals i la Cambra estan agafant informació de tots els casos i intenen incidir en els bancs i caixes, i nosaltres els donem suport.

La crisi ha deixat veure que el model econòmic de Girona estava massa basat en la construcció?
En certa manera, sí, ja que la frenada més brusca ha estat la de la construcció. Afortunadament, però, tenim una demarcació amb moltes potencialitats. Hi ha alguns sectors que, després d'haver fet els deures, es troben en un bon moment, i sobre aquestes bases hem de construir una economia més diversificada.

El Govern defensa l'obra pública per generar feina però, enguany, la principal inversió a Girona serà pagar el peatge a l'ombra de la C-31 Palamós-Palafrugell.
Aquest sistema els hipoteca?
És un sistema de finançament de l'obra pública com un altre, el que volem és que es faci. És necessari posar al dia els grans dèficits històrics de Girona. Han estat molts anys de desinversió, que ens han fet arribar a inicis del segle XXI amb infraestructures obsoletes. Per sort, ara totes les administracions estan fent els deures, més val tard que mai. Són obres que ja s'estan executant: desdoblaments de carreteres, els tretze programes de barris, un Puosc que ha portat més diners que mai.... Paral·lelament, també s'executen obres de l'Estat: el TAV, el desdoblament de la N-II, el tercer carril de l'autopista. I esperem sumar un aeroport gestionat per la Generalitat i un port de Palamós amb projecció internacional.

Els pobles de costa han de patir de cara a l'inici de la temporada, després dels temporals?
Estem treballant perquè a l'estiu tot estigui refet. Les infraestructures de la Generalitat ja estem treballant per reparar-les. Pel que fa a danys dels particulars, s'ha actuat ràpid, el Consorci de Compensació d'Assegurances ha estat àgil i les entitats financeres hi han ajudat. Pel que fa als danys municipals, les administracions acompanyarem els ajuntaments a arreglar infraestructures. Esperem que el gros més important estigui resolt abans de la temporada turística.

Preveu un descens de turistes?
Fa de mal dir. El turisme estarà afectat per la crisi, però això pot determinar canvis en el comportament dels visitants. Potser hi ha gent que opta més pel turisme interior, i això pot compensar la davallada de turisme exterior. També hi ha cada cop més països emergents en el mercat turístic, que abans no sortien i ara ho fan, com l'Europa central i de l'Est. I també ens hem acostumat a no valorar tant la temporada turística en termes quantitatius com qualitatius. Som la demarcació amb més estrelles Michelin per habitant, tenim una bona gastronomia, bons paisatges, bon patrimoni cultural... Això ens ha de ser molt últil. A més, en un entorn en què tots els aeroports redueixen el trànsit i les companyies aèries pateixen un descens de passatgers, el nostre aeroport encara creix.

Ara l'aeroport depèn d'una sola companyia, però la nova Spanair apostarà per Girona?
És veritat que tot ha pilotat al voltant de Ryanair, però ja voldrien molts aeroports tenir una Ryanair com nosaltres. Tenim molt poques companyies, però les que tenim són molt potents i han fet una aposta consolidada per la demarcació. És cert que hi ha companyies que han deixat d'operar a Girona, però amb Wizz Air i Transavia estem treballant perquè mantinguin vols i com a mínim a l'estiu tindrem vols d'aquestes companyies. Tan sols mantinguéssim l'escenari actual, seria un èxit, en un mapa de navegació aèria on tothom va de retirada. Si Spanair s'acaba confirmant com a nou operador amb base a Catalunya, més dinamització per l'aeroport de Barcelona significarà més oportunitats a Girona. Spanair ja té experiència a l'aeroport de Girona i no descarto que puguem establir-hi més relacions.

Joaquim Nadal creu que l'èxit de l'aeroport pot endarrerir el seu traspàs. Vostè també ho tem?
Ens inquieta molt la tardança de l'Estat per fer el traspàs de l'aeroport previst a l'Estatut, igual que les Rodalies ferroviàries. Amb les dues coses hem demostrat que, sense tenir-ne la competència, hem fet els deures. En el cas de l'aeroport, des del territori l'hem situat de no tenir pràcticament cap vol a tancar l'any amb 5,5 milions de viatgers. I hem fet una bona feina amb la promoció del transport públic a l'àrea de Girona. Ara hem d'incorporar les Rodalies, però necessitem el traspàs.

Pot fer alguna cosa, la Generalitat, davant el caos de Renfe?
El caos actual no deixa de ser un efecte puntual de les obres del TAV. Però a banda d'això, les rutes de Renfe estan planificades des de Madrid o Barcelona. No tenim l'oportunitat, des del territori, de dissenyar un sistema d'horaris i freqüències que ens sigui més beneficiós. Per això, la Generalitat ha presentat un pla de Rodalies ferroviàries, al voltant de Figueres i Girona, en el qual, aprofitant la infraestructura actual, es poden optimitzar els horaris i les freqüències i posar més trens.

Queda pendent la interconnexió elèctrica. Després que Mario Monti proposés soterrar-la i que la Unió Europea hagi garantit finançament, la Generalitat ha presentat informes en diferents sentits. Fa la sensació que, com que Energia va per un costat i Medi Ambient per l'altre, la postura del Govern no és clara.
És una infraestructura de l'Estat, nosaltres només fem la gestió dels tràmits de les al·legacions. Vaig seguir la intervenció de Monti on proposava soterrar el tram dels Pirineus, i penso que en els trams on es reprodueixin les mateixes condicions de sensibilitat paisatgística i ambiental del tram transfronterer també s'ha de fer el soterrament. En idèntiques condicions, idèntiques solucions.

El que sí que s'està a punt d'acabar és la nova seu de la Generalitat. Va tot al ritme esperat?
Sí. Tenim la previsió de complir el calendari, que el primer semestre de 2009 s'acabin les obres i puguem entrar en la fase d'equipament i proves, i sobretot en el projecte funcional i organitzatiu. El canvi serà molt important, ja que estem passant d'un funcionament departamental a un funcionament conjunt, on tots els departaments compartiran serveis.

CiU els critica que no s'ubiquin tots els departaments a l'edifici.
No és cert. L'edifici té un sistema de serveis comuns del qual es beneficien tots els departaments, una oficina d'atenció al ciutadà única, aules de formació, serveis d'informàtica i noves tecnologies... El ciutadà, anant a l'Oficina de la nova seu de la Generalitat, podrà fer tràmits de qualsevol departament. Però hem vist que teníem un edifici emblemàtic al centre de la ciutat, la casa Solterra, molt ben ubicat, a cinc minuts de la seu. Per això, hem pensat que valia la pena mantenir-lo. D'altra banda, tampoc volíem omplir de cop i volta tot el nou edifici de la Generalitat. No volem ofegar l'edifici d'inici, sinó deixar marge per a previsions de creixement. Per això hem creat una seu principal i una subseu totalment interconnectades.

Passat l'equador del mandat, què li queda per fer?
Vull veure com s'executen les obres i que no es retardin més del compte. També hem de relligar potencialitats, crec que tothom hi està disposat. Concretament, vull aprofundir en el compromís del retorn d'aigua del Ter. Un cop superada l'emergència, podem tenir un diàleg més asserenat i aconseguir el retorn d'aigua, que serà gradual a mesura que es desenvolupin les infraestructures hidràuliques de Barcelona. També vull reforçar les infraestructures de transport. He vist millores importants a l'aeroport, i el mateix s'ha de fer amb el port de Palamós. Podem crear sinergies. I finalment, ser exigents amb l'Estat per fer efectiu el compliment de l'Estatut.

Obama arriba en tren i el tren arriba a Torroella!

De tota la posada en escena de la inauguració de l'era Obama, em va agradar el detall del president electe d'arribar a Washington DC en tren. Un bloc com aquest havia de reconèixer aquest gest inspirat en el viatge del president Lincon més d'un segle i mig enrera. Veient el flamant president damunt d'aquest tren partint de Pensilvania, vaig pensar en l'enorme càrrega simbòlica i evocadora que ofereix el ferrocarril. I més encara en un país que consolidà la seva expansió a mida que el tren anava arribant a nous territoris. Els pioners en el somni americà, com l'altre dia Obama, anaven sobre els camins de ferro...

D'altra banda, i seguint amb els trens, el polifacètic i incansable torroellenc Xavier Bisbe és des d'ara també distribuidor oficial a les comarques de Girona de Märklin, l'emblemàtica marca alemanya de modelisme ferroviari. Märklin, amb els seus productes de qualitat, ha fet possibles els somnis dels amants dels trens en miniatura des de fa més de 150 anys. Ja ho sabeu tots els apassionats del tren: a Girona ja tenim un nou centre on aprendre, admirar i adquirir nous productes.

Setanta anys d'una trobada a Cervià de Ter

Al llarg d'aquest 2009 molts de nosaltres participarem en diversos actes arreu de les comarques de Girona en record de la derrota i de l'exili de 1939. Setanta anys més tard, s'evocarà aquell desastre i la sortida obligada de moltes persones cap a França. Les nostre terres foren testimoni directe d'aquella derrota col·letiva, i veieren desfilar en direcció a la Catalunya Nord les màximes institucions i polítics del principat i de l'estat espanyol. Així, en aquest setantè aniversari es recordarà, entre d'altres fets, la celebració de les Corts Republicanes a Figueres, el pas de Companys cap a l'exili, la sortida del gruix dels nostres intel·lectuals i homes de lletres, la ubicació de les més importants col·leccions artístiques de l'estat així com del tresor de la República en diversos indrets de l'Alt Empordà, etc...

Tindrem oportunitat d'anar-ne parlant i de reflexionar sobre els enfocaments que de ben segur escoltarem sobre aquells fets. Ara però vull recordar un encontre esdevingut a Cervià de Ter a finals de gener de 1939, és a dir, fa just setanta anys. La història la recull l'Atles literari de les terres de Girona, aquesta imprescindible obra coordinada per Narcís-Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga.

Aquells dies de finals de gener fugien cap a l'exili el poeta Carles Riba i la seva esposa Clementina Arderiu. Provinents d'una posició certament benestant es podien permetre l'ús d'ún automòbil, que havia fet funcions d'ambulància de guerra. Circulaven per la carretera de Barcelona en direcció a França. Podem imaginar-nos fàcilment el panorama de misèria i desolació que es devien trobar pel camí: Centenars de persones, amb les seves úniques possessions al damunt, amb rostres de fred i de gana, obrint-se pas caminant per la carretera. A l'alçada de Cervià de Ter, Riba i Arderiu s'aturaren per recollir dos viatgers més, un home d'aspecte malaltís i una senyora gran. Es tractava, ni més ni menys, que d'Antonio Machado i de la seva mare, Ana Ruiz. Ambdós havien dormit a Can Santamaria, a Raset, prop de Cervià.

El dia 22 de gener Machado havia marxat, junt amb part de la seva família i d'altres intel·lectuals en direcció a la frontera, on hi arribarien després de moltes dificultats el dia 27. Machado, malalt, té 64 anys i la seva mare 88. La història que segueix ja és sabuda: passen la frontera caminant i sota la pluja. Finalment, després de dormir fins i tot en un vagó abandonat a Cervera, el dia 29 arriben a Cotlliure. Machado està greument malalt i morirà el dia 22 de febrer (tres dies abans que la seva mare).

Però retornem a la trobada de Cervià de Ter que creurà la trajectòria d'aquests dos grans homes de lletres. Carner i Arderiu féren lloc al seu vehicle per a Machado i la seva mare. Avançaren fins a Viladasens. Allà, al Mas Faixat, a les afores de la població, es va tornar a aturar la caravana d'intel·lectuals que fugien a l'exili. I aquella nit fou la darrera que Machado i la seva mare, Riba i la seva esposa, Corpus Barga, Joaquim Xirau, Tomás Navarro Tomás i d'altres passaren a aquesta banda de la frontera (tal com recull Mariàngela Vilallonga a l'Atles Literari més amunt esmentat).

Aquesta singular trobada motivarà, anys més tard, un poema de Juan Luis Panero (poeta establert a Torroella de Montgrí) anomenat, precisament, Cervià de Ter:



Cervià de Ter

(Relectura de Antonio Machado)
Aquí fue o pudo ser, es igual,
en este caserón que aún se levanta,
absurdo y gris como un abrigo viejo.
Cerca, en el río, húmedos chopos, arcos de álamos,
-Soria tan cerca y lejos-. Un hombre silencioso
hace escueto balance de su vida.
Después lo esperan apretujadas carreteras,
montón de gentes, sudor de miedo y muchedumbre,
cansados huesos, cenizas casi transparentes
y el vagón de la muerte y el hotel final.
Más tarde, banderas de derrota, hueca palabrería,
torpes discursos, aburridas canciones,
todo lo que él odió, el falso decorado,
la retórica inútil, colorines de sueños.
Junto a este río que, contaminado, sigue pasando
hacia la mar, hacia la nada,
le despido y le nombro, recordando,
repitiendo, unas pocas palabras verdaderas.


Panero, Juan Luis
Poesía Completa (1968-1996)

(Darrera fotografia de Machado en vida)

PS: En relació a l'exili dels intel·lectuals catalans, la Institució de les Lletres Catalanes acaba de posar en funcionament aquest bloc per tal d'informar el dia a dia d'aquells fets de fa setanta anys.

Prendre partit

No deixa de sorprendre'm la "necessitat" de molts catalans de prendre partit per alguna de les parts en el conflicte Israel-Palestina. Novament ho comprobo arran dels atacs d'aquestes setmanes a la franja de Gaza. Només cal donar un cop d'ull a a la comunitat blocaire catalana o al Facebook. No questiono l'interès per seguir aquest conflicte, ni les ganes, sempre saludables, d'estar-ne informat. El que em sorprèn és aquesta necessitat de prendre partit.

Una necessitat que no observo a Catalunya en relació a d'altres conflictes internacionals. En aquest punt, potser cal recordar que la capital d'Estat més propera en línia recta de Barcelona (exceptuant Andorra la Vella) és Alger. I a Algèria (és a dir, a casa dels nostres veïns de la cantonada) hi ha un conflicte armat latent i oblidat. I més al Sud, a l'Àfrica sub-sahariana, hem de lamentar, encara avui, com moren milers i milers de persones en guerres que ni surten als diaris d'aquí, tan ocupats com estan en publicar articles d'opinió o cartes al director a favor de jueus o palestins per part d'autors que potser ni sabrien situar al mapa la franja de Gaza. Perquè els catalans no prenem partit a favor d'alguna de les parts en els conflictes de El Congo, al Xad, a Sudàn o a Somàlia? Perquè (i si voleu, canviem de continent) no ens posicionem en la guerra civil no declarada que pateix Colòmbia?. Alguns d'aquests conflictes són més propers que el remot Orient Mitjà, i fins i tot han patit més víctimes que les que hem de lamentar allà. Un darrer exemple: poques setmanes abans dels atacs a Gaza, Bomai va patir una acció armada que va comportar la mort de gairebé dos centenars de persones, en el marc d'un enfrontament que va provocar, només al 2007, més de mil morts en atemptats a la Índia. Tampoc en aquest cas, no he vist ningú a casa nostra que surti al carrer, cremi banderes o escrigui articles demagògics a favor d'algun dels contendents.

D'on vé, doncs, aquesta necessitat dels catalans (que no percebo en tanta intensitat en altres països del nostre entorn) de prendre part en aquest conflicte?. Perquè tants prejudicis, tants slogans i banderes?. Perquè l'adhesió abans que el coneixament?.

Deu ser cosa del nostre fet diferencial... O que ens agrada sublimar les renúncies properes en els conflictes llunyans.

Segones Jornades Cap a la Independència de Torroella