FELIÇ ANY NOU!

A tots i a totes. Als qui teniu ganes d'oblidar el 2007. Als qui no espereu massa res del 2008. Als qui desitjeu girar pàgina ràpidament d'aquestes festes cada vegada més disneytzades. I a tothom,

UN 2008 PLE DE PAU, JUSTÍCIA, LLIBERTAT I BELLESA.

El pressupost del 2008, compromís públic.

El Parlament de Catalunya acaba d'aprovar els pressupostos de la Generalitat per a l'any 2008. Com ja se sap, aquest és un dels moments polítics més importants de cada any. I és que la llei de pressupostos és el marc que ha de fer possible les principals polítiques públiques del govern. Unes polítiques públiques que troben la seva base, objectiu per objectiu, en el pla de govern 2007-2010.

El govern ha volgut que els pressupostos reflecteixin la voluntat i el compromís per a la millora de la cohesió social i el creixement en competitivitat dins el rigor d'un projecte coherent i clar. En aquest sentit, cal recordar que els eixos del nostre pla de govern són el reforç de l'estat del benestar per assolir una societat més justa i cohesionada, l'increment de l'eficàcia dels nostres governs i institucions i la potenciació d'una economia dinàmica i competitiva en un territori sostenible.

De la lectura de la llei de pressupostos podem constatar el creixement de recursos en temes de recerca, desenvolupament i innovació, habitatge, cicle de l'aigua, mobilitat, acció social i transferències destinades al món local. S'ha posat un èmfasi especial en noves mesures fiscals, elevant el valor exempt per habitatge habitual fins a mig milió d'euros en l'impost sobre successions i donacions, i reduint els tipus impositius en donacions. En medi ambient es culmina el pla de sanejament, assolint l'equilibri financer previst. És important remarcar també que s'enforteix la despesa social, amb una participació del 52% sobre la despesa pública, i que es milloren en un 17% els serveis públics, com ara justícia, seguretat i cooperació exterior.

Pel que fa a les comarques gironines podem destacar diversos punts que exemplifiquen les esmentades polítiques sectorials i concreten la voluntat del govern. Potser el més gràfic es veu en les infraestructures: s'inicien els treballs de desdoblament de l'eix transversal per import de 34,5 milions, (d'un pressupost total de 708 milions del 2007-2011), s'inverteixen 94 milions pel desdoblament de Vic-Ripoll (d'un pressupost total de 220 milions de 2006-2009) i pel tram Vic-Bracons -Vall Bas, 29,2 milions (d'un cost global de 187 milions del 2003-2008). Tal com informava fa pocs dies el conseller Nadal, el pressupost del Departament de Política Territorial i Obres Públiques a les comarques gironines per al 2008 suposa una inversió de 316 milions. I si prenem com a referència les actuacions en curs a la xarxa viària gironina, trobem que s'executant obres per un import rècord, de gairebé 700 milions.

Hem vist algunes lectures parcials i interessades del pressupost, que critiquen una possible davallada d'inversió a les nostres comarques. Aquests arguments es desfan a través d'una mirada atenta al pressupost. Si bé és cert que es parteix d'un escenari realista de contenció econòmica, és incorrecte fixar-se només en la inversió que resulta del capítol 6 comarcalitzable. Són xifres d'un apartat de les actuacions del govern, a les quals hi hauríem de sumar l'obra no territorialitzable (com ara l'eix transversal), les obres amb finançament específic (com ara l'eix Vic-Olot per Bracons, el centre penitenciari de Figueres i l'Edifici Judicial de la Bisbal) així com les actuacions de GISA, Regsa, Regsega, Forestal Catalana, ICO... També hi cal sumar altres programes de transferències territorials gestionats mitjançant convocatòria, com ara el pla únic d'obres i serveis (amb què es beneficiarà d'un notable increment de recursos), el pla d'electrificació rural, les ajudes d'agricultura per camins o el pla d'equipaments esportius, per posar exemples significatius. Tot plegat, ben sumat, demostra una considerable millora qualitativa i quantitativa de les actuacions del govern a les nostres comarques.

Finalment, una breu reflexió sobre la situació econòmica a les comarques de Girona. L'informe de l'Anuari Comarcal 2007 de Caixa Catalunya presentat fa poc constata per a tot el país un canvi del patró de creixement, amb una recuperació industrial que s'ha fet notar més a les comarques centrals que a les de Girona.

Aquest fet ens obliga a redoblar esforços per evitar en el futur perdre posicions en el mapa del creixement comparat de les demarcacions catalanes. Per la meva part estic segur que, millorant les infraestructures com fem, comptant amb l'enorme capacitat d'adaptació i dinamisme de les petites i mitjanes empreses gironines, i gràcies també a la desestacionalització del turisme –a la qual contribueix positivament el rellançament de l'aeroport de Girona–, tots plegats serem capaços d'afrontar els reptes estratègics que el futur ens té plantejats. De moment, l'esforç inversor del pressupost de 2008 per Girona ja hi apunta.

(Article publicat a El Punt el dia 30 de desembre de 2008)

1 any de Camins, 7 blocs de qualitat i el cor de Macià.

M'adono que porto més d'un any de bloc. Efectivament, ja han transcorregut 91 entrades i més de 11.800 visites des d'aquell 22 de desembre de 2006, quan aquests Camins començaven a funcionar. És hora doncs de celebrar-ho. Com que l'ocasió s'ho mereix, encento una Moska, la cervesa artesana gironina per excel·lència, produïda amb molta estimació i qualitat pels amics de Birrart. Immortalitzo l'ocasió amb una foto mitjançant el mòbil.

Un bon moment per parlar del fenòmen blocaire. I ho lligo amb el meu compromís adoptat dies enrera de seguir la cadena dels blocs solidaris. Personalment tinc diversos blocs de referència, bona part dels quals els trobareu enllaçats a la dreta d'aquest meu bloc. Tots ells són mereixadors, fins i tot més que jo, de ser guardonats com a blocs solidaris. Però per no reinterar-me (gairebé tots ja han estat nomenats), us relaciono aquí set altres blocs i llocs web de consulta obligada, no sé si solidaris o no, però que per mi tenen una vàlua indubtable tot i que no he comentat gairebé mai:

-Tornareu a Falgons. Pla de l'Estany en estat pur. Difícilment accessible als qui no tingueu alguna arrel clavada a l'indret de més concentració creativa de l'hemisferi Nord, que és la vall del Campmajor. Juntament amb el Baix Ter, és clar...

-Alfons Cama. L'Alfons és un amic de Tarragona amb orígens baix-empordanencs. Un dels pioners a la blocosfera, tot i que no escriu tan sovint com m'agradaria. Sense fer soroll, modestament i sàvia, com és l'Alfons, escriu de solidaritats i d'injustícies.

-El Barrank. Dels del Pisopuesto sempre se n'aprenen coses. Gràcies a El Barrank es canalitzen inquietuds artístiques i vitals de tota la seva gent, i ens permet a tots nosaltres saber de les noves aventures, rebel·lies i desassossecs d'una penya del tot especial.

-Emporion. Revista torroellenca quinzenal en format digital. Recupera una capçalera mítica del Baix Empordà i aplega signatures que ja voldrien molts mitjans d'abast més gran, i que són tot un referent com en Joan Surroca, en Vicenç Fiol, en Xavier Ferrer... tots ells sota la batuta d'en Jaume Bassa i companyia.

-L'Home que Mira. Apunts sobre filosofia, vida i cultura. Uns escrits de nivell, els de Ramon Alcoberro.

-La Dona del Pescador, bloc d'en Marc Teixidor. L'escalosfera és més completa i activa que mai. En teniu una mostra amb aquest excel·lent bloc d'en Marc Teixidor.

-Tramuntana TV. Notícies en forma de reportatges audiovisuals a la primera televisió supracomarcal per internet de les comarques de Girona.

Tot just acabada, ja m'adono que la llista és incompleta i, per tant, poc justa amb tants blocaires que segueixo dia a dia. En tot cas, vegeu-la com una mostra de diversos racons de la xarxa on s'hi couen idees i projectes que tindran molt a dir en el futur.

Macià
El dia de Nadal vaig veure la pel·licula El Coronel Macià a TV3. En la meva humil opinió crec que en Josep Maria Forn ha superat el repte d'equilibrar rigor històric i el sempre complexe tractament de personatges simbòlics, amb l'ínterès òptim exigible a tota narració en format cinematogràfic. I no ho tenia fàcil. La llàstima és que el film aguantés poquíssim a les sales d'exhibició comercials. Ja sé que allò fàcil és buscar-ne els culpables a set-cents quilòmetres de casa, imputar-ho a conxorxes espanyolistes, però, nois, em sap greu dir-ho, però aquí els qui hem fallat som els espectadors catalans.

Parlant de Macià comento una notícia que acabo de llegir al suplement Culturas de la Vanguardia que, per desconeguda i singular, m'ha resultat xocant. En el moment de la seva mort al President Macià se li extirpà el cor per a conservar-lo a manera de relíquia. El 1939, Tarradellas, camí de l'exili, s'emportà el cor de Macià conservat en formol dins d'una urna de plom. Els alemanys detinguéren en un tren l'esposa de Tarradellas amb el cor de Macià, creient que transportava una bomba. Més endavant, el cor presidencial fou depositat en una caixa de seguretat a Tours però, amb el pas dels anys, l'urna perdé líquid i es filtrà a d'altres caixes provocant queixes d'usuaris i la posterior retirada del cor de l'Avi per part de Tarradellas. El 1977 el president retorna de l'exili portant, en secret, l'òrgan de Macià. Finalment, el setembre de 1979, en un acte privat al Palau de la Generalitat, es lliura a la família el cor del President Macià, que fou reintegrat amb la resta de les seves despulles al cementiri de Montjuic.

Curiosa història per a un curiós país.

BONES FESTES DE NADAL A TOTHOM

... i ja hi ha el programa del Concert d'Any Nou de la Filarmònica de Viena. És aquest.
Pels afortunats que aquests dies sereu a Paris, no deixeu de veure l'exposició al Grand Palais L'Art entre en gare.

Les noves tecnologies, un compromís necessari.

Les infraestructures bàsiques -ferrocarril, carreteres, aeroports- monopolitzen avui el debat sobre el futur del nostre país. Però mentre reclamem i treballem per assolir la posada al dia d'aquestes infraestructures tradicionals és indispensable no oblidar que tenim un altre tipus d'infraestructures de les quals n'hem d'assentar les bases per assegurar ser capdavanters en els propers anys. M'estic referint a les Noves Tecnologies de la Comunicació i la Informació. Cal que les comarques gironines sapiguem estendre totes les nostres potencialitats també en aquest àmbit, on és necessari concentrar esforços per tenir-hi una intervenció clara i decidida.

Fa unes setmanes vaig assistir al Fòrum E-Tech de Noves Tecnologies de les comarques gironines i vaig percebre no només el dinamisme del sector, sinó també la consciència dels empresaris gironins de la necessitat d'afrontar amb valentia el repte que suposen les noves tecnologies. El recentment creat Observatori de noves tecnologies de les comarques gironines, liderat per AENTEG, l'associació d'empresaris del sector, contribuirà a crear dinàmiques cooperatives entre empreses tot superant l'excessiva fragmentació existent. També cal felicitar el sector per la seva decidida aposta en favor del català: si en el comerç i l'economia tradicionals és important que ens puguem desenvolupar amb normalitat en la nostra llengua, més important encara ho ha de ser en un mitjà relativament recent, però amb enormes potencialitats de futur.

Tenim davant nostre dos reptes absolutament ineludibles. El primer repte és la retenció de professionals. Hi ha a les nostres comarques personal qualificat que representa en aquest àmbit un autèntic lideratge. Malauradament, si la competència que representa la ciutat de Barcelona en tots els sectors és evident, en el dels professionals de les noves tecnologies estem davant d'una veritable sagnia de talents. Hem d'oferir oportunitats de millora professional a casa nostra i evitar una fuga de cervells no volguda. Tothom qui ho desitgi ha de disposar a les nostres comarques de les suficients eines per poder desenvolupar-se professionalment, més encara en un àmbit on el treball presencial es relativitza.

El segon repte inclou un element de qualitat, l'equilibri territorial: cal estendre la banda ampla a tot el territori. Pels professionals, pels empresaris de turisme rural, pels teletreballadors, disposar de banda ampla és absolutament bàsic. El Govern de la Generalitat, a través del projecte Banda Ampla Rural del Departament de Governació i Administracions Públiques, vol garantir les possibilitats de connexió a tota la ciutadania, visqui on visqui. Dels 665 nuclis de més de 50 habitants de la demarcació de Girona, 541 disposen ja de servei de banda ampla, dels quals bona part ho fan a través de la tecnologia sense fils Wimax del projecte de Banda Ampla Rural.

Per tal de dotar d'infraestructures de telecomunicacions a aquells nuclis de les comarques gironines que encara no en disposen, hi ha en marxa 53 actuacions de compartició o construcció que oferiran, a més de serveis d'Internet, telefonia mòbil i televisió digital terrestre. L'objectiu és doncs assolir l'accés de tota la ciutadania als principals serveis de telecomunicació a un preu assequible, independentment de la seva ubicació, ampliant així els objectius de Lisboa. Tot i que el 98% de la població ja té avui aquesta cobertura, no hem de renunciar a assolir la plena connectivitat de tots els nuclis habitats.

A més a més, el Govern, a través del Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya (Puosc) també del Departament de Governació i Administracions Públiques, ha formulat per primera vegada un programa específic per ajudar els ajuntaments que vulguin avançar cap a la connectivitat dels seus ciutadans i ciutadanes.

Per afrontar aquests dos reptes i per sortir-ne d'una manera exitosa cal un treball conjunt de totes les institucions i de tots agents implicats. Si per les infraestructures tradicionals des de Girona hem treballat plegats i exitosament -la promoció de l'aeroport de Girona n'és un exemple- ara es fa necessari un nou compromís per les infraestructures del segle XXI.

(Article publicat al Diari de Girona de 20 de desembre de 2007)

Exposicions i emocions.

Dues exposicions absolutament recomanables aquests dies a Girona. La primera, que es pot visitar a la Sala de l'Obra Social de La Caixa, és una mostra de l'obra del fotògraf Henri Cartier-Bresson, l'"ull del segle XX". Anoto a la meva Moleskine una frase que apareix en un plafó explicatiu de la mostra: fotografiar és contenir l'alè quan totes les nostres facultats convergeixen per captar la realitat fugissera. Captar l'efímer, allò que aviat ja no serà, és l'essència també, penso, dels grans instants de la poesia.

L'altra exposició que us recomano vivament és la mostra Ramon Barnils, periodista de referència, que podeu veure a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Admiro Barnils des de les meves èpoques universitàries quan vaig descobrir-lo en les excel·lents intervencions radiofòniques a la Catalunya Ràdio de finals dels vuitanta. Posteriorment vaig seguir-lo en diverses reunions i trobades. A Girona, en concret, recordo una trobada amb gent d'ERC a l'antic local de la Plaça Poeta Marquina. També en un emotiu homenatge al poeta Gabriel Ferrater i, això ja no ho recordo tan bé, crec que també vingué a la Casa de Cultura en l'acte de protesta per la supressió del mític programa l'Orquestra de Catalunya Ràdio, dirigit pel també malaguanyat Jordi Vendrell i eliminat de la programació per decisió política. Efectivament, el periodisme rigorós i crític, té a Catalunya un referent: en Barnils.

Cap de setmana també d'emocions, com les que ahir vaig sentir durant la visita al Museu Memòria de l'Exili de la Jonquera, on un exel·lent contingut -basat en el meritós treball del comissari del Museu, l'historiador Enric Pujol-, encaixa de manera sublim en el millor continent, un edifici que de ben segur se'n sentirà a parlar. O l'emoció que també em produí retrobar-me amb persones del meu poble amb qui feia anys i panys que no ens vèiem -en algun cas des de l'època escolar- en motiu de la trobada de gent de Torroella nascuda el 1967. En algun moment de la nit una reconfortant esgarrifança em sorprenia: quan en el rostre d'un company de quaranta anys hi reapareixia, sense avisar, gairebé furtiva, la gestualitat intacta d'aquell adolescent amb qui compartírem hores de carrer, il·lusions, pà amb xocolata i tramuntanades.

Acabo agraïnt molt sincerament a en Joan Margall i a la Trini Millán el nomenament immerescut d'aquests modestos Camins de Ferro com a bloc solidari. M'honora especialment que uns blocaires que segueixo de fa temps i que ja han esdevingut per a mi un referent quotidià, em facin aquesta menció. Intentaré seguir la cadena tant aviat com pugui. Però, en qualsevol cas, moltes gràcies.

Trens que fan història

GRANS MOMENTS FERROVIARIS: Instant en què el primer tren de mercaderies després de més de mig segle atravessa, ahir dimarts, la frontera entre les dues Corees.

Independentisme majoritari flamenc?. No gràcies.

La situació política a Bèlgica continua a la deriva. Avui mateix, després de 174 dies de crisi, ha dimitit l'encarregat de formar govern i candidat més votat a les eleccions del passat juny, Yves Leterme.

Paral·lelament, al nostre país s'han escoltat algunes veus emmirallades amb l'independentisme flamenc. Em resulta sorprenent. Tot i que d'independentistes, a Flandes, com arreu, n'hi deu haver de tot tipus, el majoritari està representat al Parlament de Flandes pel Vlaams Belang ("Interès Flamenc"). És el partit amb més escons al Parlament Flamenc, a banda de ser el més votat en moltes ciutats i disposar de tres eurodiputats. Abans de 2004 s'anovemava Vlaams Blok, però aquell any hagué de canviar de nom ja que la formació fou il·legalitzada per racista (aquí trobareu la decisió de la Cort Suprema de Bèlgica).

El seu programa polític es basa en (segons Viquipèdia):
-L'autodeterminació de la nació flamenca per tal de formar un nou estat.
-L'oposició a l'ingrés de Turquia a la Unió Europea.
-Inicialment advocava per la expulsió de tots els inmigrants que no s'integressin, malgrat que a la actualitat els seus líders afirmen que es conformarien amb que aprenguessin el neerlandès i assimilessin els constums flamencs, tot i que, consideren el vel islàmic com a suficient motiu d'expulsió.
-L'eliminació del dèficit fiscal anual (12.000 milions d'euros/any, any 2005) amb Valònia que permetria millorar substancialment les pensions.
-És un partit de dretes, fortament conservador, independentista, republicà.

El meu admirat Jacques Brel, amb ascendents flamencs, dedicà, que jo sàpiga, un parell de cançons als flamencs. Una d'elles la titulà Les F.. I és que li repugnava escriure el nom complet dels flamencs. Aquí podeu llegir la lletra. Entre altres "perles" Brel afirma que els flamencs són nazis durant les guerres i catòlics entre elles. La crítica als seus compatriotes és despiatada: Messieurs les flamigants je vous emmerde. En la segona cançò, Les Flamandes, no tan dura, Brel ofereix una visió més irònica dels flamencs. Els canta com un poble conservador, tancat, rústic, ancorat als costums... Us n'ofereixo el video (aquí la lletra).





No m'estranya que en morir Brel, a Flandes aparegúessin pintades celebrant-ho.

La meva manera d'entendre la defensa dels drets nacionals parteix d'un reconeixament previ de la democràcia i dels drets personals i socials. En la línia de la gran manifestació d'aquesta tarda als carrers de Barcelona. A Flandes, en canvi, els independentistes majoritaris no serien els meus companys de viatge. No, a Flandes, jo no menjaria patates fregides ni musclos ni votaria mail el Vlaams Belang.

Aznavour, novel·la negra gironina, RENFE.

M'assebento per l'article d'en Joan de Segarra -amb qui comparteixo una certa passió i vanitat francòfila- al Culturas que el gran Charles Aznavour deixa la cançò. És temps doncs per recuperar La Bohème i estremir-nos una vegada més recordant quan teníem vint anys i vivíem de l'aire dels dies. Esperàvem la glòria recitant versos i podíem passar la nit en blanc retocant el dibuix del contorn d'un pit.

Ara, quan l'atzar dels dies ens porta a fer un tomb a la nostra antiga adreça, ja no reconeixem ni els murs ni els carrers que veiéren la nostra joventut. En aquesta seva nova decoració, Montmartre sembla trist...

------

Girona ja té la seva crònica negra en forma de novel·la: Diari d'un forense, anatomia de 10 crims reals de la garrotxina Clàudia Pujol. Inspirat en l'experiència del gran professional en medicina forense (i persona d'una gran humanitat) Narcís Bardalet, el llibre beu de les fonts de la literatura de detectius i recull els casos criminals que més han sacsejat la societat de les nostres comarques. Doncs això: CSI a la Gironina. Molt recomanable.

------

En aquests temps de popularització del transport aeri, de vegades s'oblida que a Girona estem connectats ferroviàriament amb grans capitals europees. Efectivament, els amants dels viatges internacionals amb tren, a l'estil dels grans expressos europeus, des del centre de Girona podem anar a Montpeller, Paris, Gènova, Milà, Torí, Ginebra, Berna, Zuric i… Madrid... Madrid?, doncs no. Em diuen que la RENFE ha eliminat el mític exprés nocturn Costa Brava que diàriament connectava Portbou amb Madrid. Deu ser que l’empresa ferroviària espanyola, en exercici del seu dret a decidir, ha decidit desconnectar-nos de la capital d’Espanya.

Tres

1.- Mireu un bon atles (no serveix el Google Earth) i ubiqueu-hi las Islas Desertores, el Golfo de Penas, la Bahía Inútil, Puerto Deseado, la Isla Desolada, el Seno Última Esperanza. Ben aviat navegareu pels confins del món, propers i remots. Llavors llegiu Coloane:

Solamente una vez más el whisky y esa orilla oriental
de la Tierra del Fuego, donde las resacas del Atlántico
son como los pasos de alguien que nunca llega…
FRANCISCO COLOANE
Tristana

2.- Em sento molt honorat que José Antonio Donaire m'hagi incorporat a l'apartat Altres Idees, Bones Idees del seu bloc. Tot i que no conec personalment en Donaire, trobo ben suggerents i enriquidors els seus comentaris, que defugen sempre el fum, la frivolitat i l'argumentari partidista.

3.- Mor Paco Candel. De vegades ens costa definir allò que és i allò que no és cultura catalana. Afinariem força si convinguéssim que la nostra cultura és aquella a la que pertany en Candel.

Els símbols. Carta de preus:

-Despenjar una bandera de Letònia: 3800 Euros.
-Embolcallar-se, sense cap altra roba, amb la bandera de Mèxic: 4000 Dòlars.
-Cremar fotos del Monarca: 2800 Euros.
-Publicar un dibuix satíric representant els Príceps "divertint-se": 3000 Euros.
-Afrontar la Moreneta, la Senyera, el Barça: preu segons temporada.

Un futur de color de gos com fuig.

Aquest matí de diumenge he assistit a la cloenda del 3er Congrés de la Immigració a Catalunya, invitat per l'Associació d'Ajuda Mútua d'Immigrants a Catalunya i la UGT, celebrat a la Coma Cros de Salt. A banda de poder-hi saludar bons amics d'aquest sindicat com la Dolors i en Camil, i de comprovar la bona beina que fan, m'ha resultat força suggerent la intervenció de l'ex-president Maragall.

Un Maragall interessat en remarcar que no es considera exactament socialista (i que ha aprofitat l'oportunitat per fer un spot del seu Partit Demòcrata Europeu), ha afirmat que els moviments migratoris i l'extensió del mestissatge ens porten inexhorablement a un futur sense negres, blancs, vermells o grocs, un futur en què tots serem de color de gos com fuig. Resulta d'una evidència matemàtica que, si la barreja va creixent mentre la reclosió dins del popi grup ètnic va minvant, al final tots serem mestissos. I potser no tan a llarg termini com sembla (penseu sinò en els canvis que hem experimentat a les nostres comunitats tan sols des de la generació dels nostres avis ençà). En qualsevol cas, m'ha agradat l'expressió de color de gos com fuig, pel que té d'entranyable, intraduïble i indefinible. L'ex-president també ha considerat que Europa només podrà recuperar el seu lideratge davant d'altres realitats mundials emergents si els europeus resolem la nostra complexitat interna, caracteritzada per diversos fets nacionals i regionals que demanden major veu pròpia.

Ara que a Catalunya tothom està refundant-se, repensant-se i montant plataformes, mentre el país real es deleix per Escenas de Matrimonio, s'obliden veritats pètries com aquestes. Europa no arrencarà sinò encaixa decididament els fets nacionals dins del seu projecte. Un projecte però que a la vegada ens ha de portar a superar la tribu. Així de clar. Com el color del gos com fuig.

El món local com a protagonista.

Un cop han passat les eleccions locals i s'han constituït els diversos governs a cada ajuntament arriba el moment d'anar desplegant totes aquelles polítiques públiques tendents a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans de les nostres comarques. I és precisament des de l'àmbit local on es porten a terme amb la major efectivitat els principals projectes que afecten directament el benestar de la gent. Disposar d'una llar d'infants, d'un consultori local del segle XXI, d'una xarxa viària de qualitat, d'un enllumenat adequat, d'un nou equipament esportiu, d'un espai urbà amigable, ajuda en bona part a conformar el bon funcionament de les nostres comunitats, més enllà de les grans infraestructures.

Precisament el govern de la Generalitat acaba d'aprovar el nou Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC), el programa més important de cooperació amb les inversions locals, que ha de servir perquè els 210 ajuntaments de les comarques gironines (i tots els de Catalunya) puguin tirar endavant les infraestructures i les millores que volen implantar en els propers cinc anys.

El PUOSC 2003-2007 que aviat tancarem ja havia augmentat un 60% la dotació respecte al PUOSC 2000-2003, fet que ha permès destinar una inversió rècord de més de 105 milions d'euros a les comarques gironines i realitzar 928 actuacions. Disposem així de prop d'un miler de serveis i equipaments, doncs, que abans no existien als nostres pobles i ciutats i que ara existeixen gràcies, primerament, a l'esforç de tots els municipis, però també al finançament del PUOSC. I parlem d'obres tan importants com el condicionament d'espais públics, la supressió de barreres arquitectòniques, pistes esportives, carrils bici, serveis de sanejament urbà o equipaments museístics, per exemple.

En aquests moments s'inicia una nova fase amb un PUOSC 2008-2012 que representa un pas endavant quantitativament i qualitativa respecte al pla vigent. A tall d'exemple, la dotació mínima garantida en el programa general del pla es veurà doblada als municipis gironins. D'altra banda, aquest nou pla –aprovat per unanimitat per tots els sectors del municipalisme català– passa a ser quinquennal per afavorir la planificació municipal. El PUOSC subvencionarà específicament, com a novetat, la millora de les infraestructures de les telecomunicacions, en un intent clar de donar suport a la connectivitat a tots els ciutadans, i no només els que viuen en ambients metropolitans. Tot plegat es portarà a terme amb la màxima transparència i amb total respecte a l'autonomia local.

PLANTEJAR LES NECESSITATS Ara doncs, més enllà de discursos o de xifres, els protagonistes són els alcaldes i alcaldesses i els regidors i regidores que han de plantejar les necessitats de la seva població i han de prioritzar aquelles millores per al desenvolupament de la comunitat. Com a delegat del govern, i arran de les meves visites als municipis de les nostres comarques, detecto que en termes generals s'ha aconseguit cobrir bona part de les mancances en matèria d'infraestructures bàsiques, però també que en tots els municipis hi ha necessitats a resoldre. De vegades de tipus social o cultural, però moltes altres d'aquestes mancances tenen a veure amb el creixement o la posada al dia dels serveis bàsics. I no vull deixar-me l'aposta clara que fa i farà el govern en l'educació dels nens i nenes de 0 a 3 anys, un repte essencial per a la millora de la conciliació entre la vida familiar i laboral de les persones.

Tenim un país que forma part d'una Europa occidental moderna i pròspera, però també tenim poblacions que encara no gaudeixen de tots els serveis que els poders públics volen i han de prestar. Per això, lluny de cofoismes, ara és un bon moment per planificar el futur de les ciutats i pobles de les nostres comarques, de pensar quines mancances tenen els ciutadans i d'executar amb valentia totes les decisions. En aquest sentit, des de la Delegació del Govern i dels Serveis Territorials de Governació i Administracions Públiques, estem a disposició de tots els alcaldes i regidors per donar suport a aquest procés de creixement.

(article a El Punt)

Un any de legislatura i deu mil visites.

En complir-se el primer any d'aquesta legislatura catalana, es dibuixa un mapa electoral força estabilitzat segons l'enquesta d'avui de La Vanguardia. De la mateixa es pot desprendre, en tot cas, una lleugera tendència de l'electorat català a premiar els partits de govern i a castigar els de l'oposició. Ep!, que ho diu La Vanguardia!.

En qualsevol cas, l'elevat grau de fidelització de l'electorat català no és un fenòmen novedós. Des de mitjans dels noranta tenim un sistema de partits força consolidat en què, quan hi ha hagut un canvi de govern, aquest ha estat decidit per poquíssims escons. I és que potser les decisions individuals de canvi de vot dels catalans tenen quelcom de costoses a nivell personal i, com a tal, són minoritàries. En qualsevol cas, vaticino força avorriment als profetes de l'apocalipsi i als somniadors d'un daltabaix electoral que ens ha de portar directes a la terra promesa (tot i que alguns no en veurem mai cap de terra promesa; ens quedarem voluntàriament a la primera taverna del camí).

Acabo amb un reconeixament a totes i a tots els lectors d'aquests modestos Camins de Ferro. Amb deu mesos i mig hem superat les deu mil visites. Gràcies!.

Girona, immortal.

S'acaben les fires de Sant Narcís, que pels exilats a Girona ens han ofert una nova oportunitat per exercir la nostra no gironitat. I és que aquesta ciutat es disfruta més amb una mirada distant, un punt sorneguera, decididament empordanesa, que, com tot allò que vé del nord, esvaeix boires (Sant-) narcisistes.

Grazie Avvocato!.

Sense voluntat de pontificar o d'atribuir-me la funció de crític musical: Inoblidable visita de Paolo Conte a Girona. Amb setanta anys i una veu que a voltes desdibuixava la melodia fins a esdevenir recitació, Conte ens va oferir un gran concert. La completa banda que l'acompanyà sonava pulcra, impecable, i de vegades tenia la impressió d'estar assistint a un concert d'excel·lents instrumentistes jazzístics -Sotto le stelle del jazz-. També és d'agrair que Conte no sermonegi entre cançò i cançò tal com ens tenen acostumats alguns cantautors nostrats, i això que l'italià, en la seva vida civil, tampoc defuig el compromís polític i social.

El moment més emotiu del concert?. Per mi, sens dubte quan Conte, solitari al piano, interpretà Genova per noi.

Us deixo un video de la cançò més coneguda de l'Avvocato, i que no va tocar ahir a l'Auditori. Popularitzada per Adriano Celentano (Itàlia en estat pur!), Azzurro ha entrat a la categoria d'himne pels italians.



"E allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te,
Ma il treno dei desiderin ei miei pensieri all'incontrario va..."

"Les Benignes", o l'holocaust definitiu.

Crec que així es titula la traducció catalana, editada per Quaderns Crema, de la novel·la en francès Les Bienveillantes, del nord-americà resident a Barcelona Jonathan Littell. A principis d'any us en vaig parlar en aquest post. Per mi és la millor novel·la sobre la Segona Guerra Mundial. Recorrent, paradoxalment, a la tècnica d'humanitzar els nazis, l'autor aconsegueix transportar al lector a una realitat sumament dura i escruixidora. Retingueu aquest llibre, se'n sentirà a parlar. A França ha protagonitzat el darrer any literari, obtenint el premi Goncourt i aconseguint vendre més de 750.000 exemplars. El comentari de l'Emili Teixidor a l'Avui.

Paradoxa.

Tot analitzant els moviments dels darrers mesos als partits polítics catalans, observem que en dos casos, PP de Catalunya i PSC, el seu corresponent màxim responsable ha abandonat la formació (per cert, amb un sorollós cop de porta). De vegades, la voràgine informativa ens fa oblidar la importància d’esdeveniments com aquests. Cal subratllar-ho: els qui han esparrecat el carnet no són actors secundaris, sinò ni més ni menys els càrrecs orgànics de major jerarquia del respectiu partit i protagonistes indiscutibles de la política catalana del darrer deceni. També una altra formació, CiU, ha vist ben a prop la possible ruptura de la federació, i tots els catalans hem assistit a proclames expresses per al trencament de la mà de diversos membres de la mateixa. En totes aquestes formacions el procés ha anat acompanyat d'intensos debats que no només han estat interns. Per tot plegat em sembla certament esbiaixada la tendència d'associar només ERC a les tensions internes intrapartidàries. I més tenint en compte la impossibilitat de les bases dels altres partits d'expressar-se directament a les sessions congressuals.

En qualsevol cas, tal com vaig manifestar en aquest post, els debats interns als partits, per apassionats que siguin, em semblen convenients i extremament saludables.

Capvespre.

En aquesta mortalla daurada de la setmana que en diuen capvespre de diumenge tot tendeix cap a una certa vaporositat. I amb el teclat al davant no resulta tan senzill com havia pensat escriure sobre el campionat del món de Rugby, la Conferència Nacional d'ahir, els papers de Salamanca o Pasqual Maragall. Quan els pensaments es rovellen més ràpidament que cap metall és potser el moment d'alçar el volum de l'amplificador, aclucar els ulls, i cedir el pas al soul acústic de Ben Harper and The Innocent Criminals -absolutament imprescindible el seu darrer disc, Lifeline-. Bona setmana.

It's late and I can't sleep
I've made promises that I can't keep
Cobblestones and broken bones,
has a kingdom but he's got
no home
Last night is still ringing in my head
like that lonesome whistle in the rain
I'm a fool for a lonesome train
I'm a fool for a lonesome train

A Frankfurt els catalans ens hem agradat.

Viatge llampec d'un dia a Frankfurt. Insuficient per a captar l'impacte real a Alemanya del protagonisme de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Fira del Llibre. I encara més insuficient per conèixer el nivell de negocis editorials en favor dels nostres editors i escriptors, ja que en definitiva aquest hauria de ser el principal indicador d'èxit de la participació a la Fira.

En canvi sí que tinc la percepció que la nostra participació a Frankfurt està resultant positiva en termes de psicologia col·lectiva. I és que començant pel gran discurs inaugural de Monzó i continuant per l'èxit organitzatiu de totes les activitats programades per l'Institut Ramon Llull, es pot afirmar que els catalans ens hem mirat i, vés per on, en aquesta ocasió ens hem agradat.

A Frankfurt, d'altra banda, vaig tenir ocasió de participar en l'obertura d'una mostra de dibuixos de diversos paisatges empordanesos de Günter Grass, realitzats per l'escriptor durant una estada a la Plaça de Madremanya el 2004 (vegeu notícia a El Punt i a Diari de Girona), així com en el sopar ofert pels joves cuiners gironins al Sónar de Frankfurt (informació a Diari de Girona i a El Punt).

No voldria acabar sense afegir-me a les felicitacions a Quim Curbet per la seva inspirada, elegant i pedagògica iniciativa del Frankfurt al Konig.

Conèixer una societat.

Ho recordava aquesta setmana l'Antoni Bassas: A Catalunya durant molts dies el programa televisiu amb més audiència és Escenas de matrimonio, de Telecinco. Aquest subproducte de la factoria de José Luís Moreno és doncs el programa líder a casa nostra, amb un important marge de diferència respecte als espais que li van al darrera. Insisteixo, la majoria de conciutadans de la nostra nació trien Escenas de matrimonio a l'hora de veure la tele, en comptes d'altres programes. La majoria.

Tinguem-ho present els periodistes, intel·lectuals, analistes i blocaires que pretenem interpretar la nostra nació. Tinguem-ho present els polítics i altres aventurers que pretenem millorar-la. És legítim treballar per qualsevol model de país. El que és imperdonable és desconèixer el país present.

Dit això, me'n vaig a veure l'Argentina-Escòcia dels quarts de final del mundial de Rugby de França amb un bon amic catalano-argentí. M'agrada compartir unes cerveses amb els afeccionats d'aquest noble esport. Endavant Pumas!.

L'etern viatger.

Hi ha un tros de país que em té fascinat. Es tracta del tram de costa de l'Albera que va des de Colera fins a Cotlliure. M'agrada anar-hi per qualsevol motiu, sigui de feina o d'oci. I de vegades hi vaig sense cap excusa. La costa vermella dels francesos; una terra de vents, de paisatges esquerps, de vins i de mar.

Aquestes darreres estribacions d'uns Pirineus que mai han pretés dividir amaguen històries personals d'un intens dramatisme. La setmana passada vaig ser a Portbou -per cert, en relació a aquest poble no us perdeu l'excel·lent novel·la La Casa Gran de Maria Mercè Roca- on es commemoren els seixanta-set anys de la mort del gran pensador Walter Benjamin. L'Ajuntament ha tingut l'encert de dissenyar un interessant programa d'actes en la memòria de Benjamin i del seu pas pel municipi.

Com se sap, Benjamin trobà una mort voluntària en una solitària cambra d'hostal de Portbou. El seu darrer somni, arribar als Estats Units via Lisboa, es veié estroncat en ser-li denegada l'autorització d'entrada a l'Espanya franquista. Definitivament derrotat, Benjamin emprengué doncs la fugida absoluta. Pensador d'orígen jueu, havia hagut de deixar l'Alemanya nazi en destí a una França que sempre havia estimat. Un amor no correspost, donat que allà també fou perseguit en la follia antisemita que regnava a Europa. Clandestinament pretengué entrar a l'estat espanyol per la frontera catalana, cap a un nou món lluny d'aquella Europa violenta, saturada de símbols i de sang.

La droga, la sol·litud i una grisa cambra d'hostal, aquesta és la destinació final de l'etern viatger Benjamin en el seu darrer periple. Un periple amb el mateix final però en sentit contrari a l'emprès per Machado qui acabà els seus dies a Cotlliure un any abans, amb un vers a la butxaca de l'americana: estos días azules y este sol de la infancia. Un vers i tota la misèria dels derrotats. Machado i Benjamin, capriciosa i macabra picada d'ullet de la història en una terra de frontera. Una terra d'exilis i fugides, de contrabandistes, d'herois i de traïdors. De solitaris. I de ferroviaris.

¿No era Kapucinsky, a Viatges amb Herodot, qui parlava de la passió adolescent per les fronteres?

Miralls.

Posats a copiar quelcom als bascos, proposo que els copiem això.
Posats a copiar quelcom als escocesos, proposo que els compiem això.

Hipersimbolisme.

No m'he sentit especialment ofès quan he sabut que s'ha cremat una bandera catalana en un estadi de futbol. No m'ha molestat la ridiculització de La Moreneta i d'altres símbols catalans que en alguna ocasió he vist interpretar a Albert Boadella. Respecto que algú cridi Pujol enano, habla castellano. Sincerament, mai m'he considerat agredit per aquests comportaments. També, d'altra banda, he vist cremar en moltes ocasions al nostre país banderes dels Estats Units, d'Israel i imatges del president Bush.

Potser és que a Catalunya li manquen moltes coses substancials i n'hi sobren d'accessòries. D'entre aquestes últimes, els símbols. Tenim una diarrea simbòlica. Ho sacralitzem tot, banderes, muntanyes, himnes, clubs que són més que un club i cantants que són més que un cantant. Una altra manifestació d'aquesta sobrecàrrega simbòlica és la utilització en negatiu dels símbols dels altres: sovint es posa més èmfasi en atacar la simbologia de l'adversari que no pas en criticar les seves accions.

Per mi el republicanisme i l'independentisme tenen tants arguments positius al seu favor que no deixa de resultar empobridor que s'hagi de recòrrer a la crema de símbols.

Però per damunt de tot això o precisament per tot això i perquè com Brassens, definitivament ni la música patriòtica ni les festes nacionals em fan aixecar del llit, no entenc que els símbols hagin de protegir-se amb articles del codi penal.

Francesc Gimeno torna a Torroella.

Céret té Soutine, Cotlliure té Derain o Matisse, Arles té Van Gogh.... tots ells emprenguéren un viatge personal i artístic a la recerca de la llum del Mediterrani. Torroella té Gimeno.

Per mi, de petit, el pintor Gimeno era el nom d'un carrer, el carrer dels meus avis. Un carrer, doncs, que fou un dels països del continent que és la pàtria de la infància. De més gran vaig saber que Gimeno fou un gran artista. En aprofundir en la seva obra, sobretot a partir de l'antològica al MNAC Gimeno un artista maleït, vaig tenir clar que es tracta d'un dels millors pintors catalans del segle passat.


Dissabte s'inaugurà a Torroella la mostra Francesc Gimeno i els paisatgistes del Montgrí, segurament una de les millors exposicions de la rentrée cultural a les comarques gironines. Coproduïda pel Museu d'Art de Girona i pel Museu de la Mediterrània de Torroella, la mostra ens reconcilia novament com a torroellencs amb un dels hostes més interessants que hem acollit al poble. La importància històrica d'aquesta exposició la remarcaren molt bé en els seus parlaments durant l'acte de presentació l'alcalde Margall i el tinent d'alcalde Rufí. És el resultat del magnífic treball realitzat per Mariona Seguranyes, comissariada de l'exposició, gràcies a una de les beques Joan Torró, que cada any atorga l'ajuntament amb la col·laboració de la Delegació del Govern. A banda dels quadres de Francesc Gimeno la mostra també acull obres de Martí Gimeno, Joaquim Mir, Ramon Call, Modest Urgell i Josep Maria Mascort.

El pintor maleït, el solitari itinerant, a qui Pla dedicà un dels seus Homenots, l'outsider que amb la seva paleta captà magistralment la llum i els colors de l'Empordà, siguin les teulades de Torroella o les escenes marineres pintades des de Cala Fornells (on el pintor es retirà a una barraca de pescadors, en una entrega gairebé mística a l'art i a la pintura), sí, el gran pintor Gimeno ha tornat a Torroella. Es mereix la millor acollida.

Nova secció al bloc i Poveda.

De vegades passa que un article te'l trobes fet. Que la forma i el fons d'un text a la premsa diària és justament el què i el com més òptims d'allò que un voldria dir i no sabria ni com posar-s'hi. Em va passar ahir llegint el diari Avui amb l'article "Endarrera aquesta gent" de l'escriptor Sebastià Alzamora. En transcric el darrer paràgraf:

Miguel Poveda no tan sols és tan català com la Moreneta sinó que, juntament amb Maria del Mar Bonet, és un dels artistes més importants i més universalment reconeguts amb què compta actualment Catalunya. Entre la seva brillant discografia s’hi inclou l’esmentat Desglaç, gràcies al qual ha donat a conèixer la poesia catalana (i, per tant, la cultura catalana, i, per tant, Catalunya) per més de mig món, des de Sevilla fins a Tòquio passant per Nova York i tot el que vostès vulguin, sense perdre ocasió de presentar-se com a català tant si li ho pregunten com si no. Vull dir que el senyor Poveda ha fet ell solet molt més per la cultura catalana del que faran mai en tota la seva vida els que el van xiular l’altre dia, encara que els suméssim i els multipliquéssim per ena: si tan patriotes volen ser, haurien de començar per saber quins són els millors fills que té el país i retre’ls l’homenatge i l’agraïment que es mereixen. Però no hi ha res a fer: aquesta mena de personal són el greix del catalanisme, els detritus d’una ideologia, i sembla que no hi ha manera de fer net. Potser sí que no queda més remei que assumir l’existència dels energúmens, però sempre resulta depriment veure’ls en acció.

D'altra banda, he obert un nou apartat al bloc on hi aniré posant d'altres escrits meus que no s'ajusten massa al format d'un post blocaire. El trobareu en un requadre a la dreta i de moment i he penjat un reportatge que aparegué al Diari de Girona sobre el ferrocarril més alt del món. Properament, si me'n surto amb el tema d'editar pàgines web, hi aniré ubicant d'altres escrits.

L'èpica de la gestió.

Darrerament he sentit criticar a responsables governamentals titllant-los de gestors, de vegades afegint-hi adjectius com ara grisos o freds. Sóc dels que crec, per contra, que gestionar, gestionar els afers públics, no té en cap moment una connotació negativa. Gestionar és vetllar per l'eficència en la provisió de serveis públics. És saber detectar adeqüadament aquells aspectes que s'han de millorar en les nostres col·lectivitats, d'acord amb les demandes dels ciutadans. Els bons gestors públics han de tenir visió de futur, han d'atinar en l'elecció dels projectes i de les polítiques, i saber-ne guiar la seva implementació, així com avaluar adequadament l'impacte de les decisions adoptades, en un continu procés de reenginyeria. Hi ha qui opina que els polítics no han de gestionar. I que un govern que pretén primordialment gestionar bé és un govern gris, mecànic, mancat d'èpica. Es demana, de vegades, no sé quina mena d'il·luminació als polítics governamentals, denigrant l'activitat de gestió. Personalment ja m'agradaria que tots els polítics fossin bons gestors públics. I és que a una societat amb un govern que no respongui a les necessitats dels seus ciutadans, de res li servirà l'èpica. D'altra banda, a mi sempre m'ha agradat més la lírica...

Idees per a la rentrée gironina.

Des de fa força anys segueixo una mena de ritual d'activitats al nord de les nostres comarques en aquestes setmanes de tornada a la feina. La veritat és que actes com aquests, que es celebren la primera quinzena de setembre, m'han fet durant uns quants anys les rentrées més lleugeres.

Començo per tot un clàssic: Visa pour l'image. La gran mostra mundial del fotoperiodisme, a Perpinyà. L'excursió mereix tota una jornada. I per recuperar forces entre mostres, un dinar amb notes exòtiques a Le Coq Au Riz o a La Route de Tanger. Una altra mostra, ben diferent, és la Fira del Vi de l'Empordà que té lloc a Figueres pels volts de la Diada. Una mostra que ha anat creixent i consolidant-se any rera any, de la mateixa manera que els vins que s'hi poden tastar van refermant-se amb èxit en el mercat gràcies a l'aposta qualitativa dels nostres productors.

Normalment el mateix dia que anem a la Fira del Vi de Figueres (on, per cert, fa uns anys vam tenir la sort de guanyar la panera!), ens arribem a Castelló a recórrer els escenaris de Terra de trobadors. Tot un poble participant activament en la recreació del seu noble passat medieval. En l'edició d'enguany es commemoraran els mil anys d'història del Comtat d'Empúries.

De fires, festes i activitats n'hi ha moltes més. Tan sols he volgut destacar les que particularment ja he convertit en gairebé una tradició. En qualsevol cas, a disfrutar d'aquesta traca final de l'estiu que la gent de les comarques de Girona tenim a casa mateix!.

Bona Festa Major.

Dies de festivitats populars a les nostres viles i ciutats. Temps també pel sentiment de pertanyença: unes arrels i un retrobar-se amb la única pàtria, la infància. I és que la Festa Major és un estat d'esperit. Tots a Torroella per Sant Genís!.

Ciutats de llibres (II). Praga i Hrabal.

Hi ha una Praga tavernària, irònica, a voltes subterrània, una Praga popular, dignament humil, sorneguera; una Praga que no trobem en Kafka ni en Kundera ni en la pretenciositat de l'arquitectura habsbúrguica. És la ciutat de personatges com el bon soldat Schwejk, creat per Jaroslav Hašek en una de les grans obres de la literatura universal, Les aventures del valerós soldat Schewejk (per a molts, el Quixot de l'Europa Central).

Ara fa deu anys ens deixava Bohumil Hrabal després d'una vida (i d'una mort) de novel·la. Hrabal, un dels grans noms de la literatura contemporània txeca, havia treballat de ferroviari, premsador de paper vell, actor, viatjant de comerç... Com a escriptor és un dels autors més singulars del segle XX: Des del soroll de les cerveseries i dels cafès de Praga ens dibuixa amb humor uns personatges a la deriva, marginals però d'una profunda humanitat. Les seves són històries sobre l'absurd de cada dia, descrites per un murri, a voltes des de la tendresa.

D'entre les seves obres, destacaria Jo he servit al rei d'Anglaterra, Una solitud massa sorollosa o Trens rigorosament vigilats. Gràcies a Monika Zgustová, escriptora d'orígen txec resident a Barcelona, els catalans tenim la sort de conèixer millor l'obra de Hrabal i de disposar-ne d'excel·lents traduccions. El 1997 ens sorprenia la notícia de la mort de l'escriptor. ¿Es tractà realment d'una caiguda accidental des d'una finestra volent donar menjar als ocells, tal com es digué oficialment, o d'una opció voluntària a manera d'epíleg de la seva vida-novel·la?.

Tot el que he vist en aquest món és animat si­multàniament per un moviment de vaivé, tot avan­ça i recula, com la manxa d'una farga, com el ci­lindre de la meva premsa quan pitjo el botó verd i el vermell, zim-zam, tot oscil·la en el seu propi contrari i es per això que res al món no coixeja; respecte a mi, fa trenta-cinc anys que premso paper vell i per sortir-me'n del tot, bé prou em caldria un títol universitari en clàssiques i, a més a més, un seminari. I és que en la meva feina l'espiral i el cercle es corresponen i el progressus ad futurum es fon amb el regressus ad originem; tot això ho visc amb molta intensitat i com que sóc infeliçment feliç i culte malgrat jo mateix, he començat a reflexionar sobre el fet que el progressus ad originem correspon al regressus ad futurum. Cadescú es distreu com pot, jo d'aquesta manera, algú altre llegint «Praga-Vespre». Ahir vam enterrar el meu oncle, aquell bard que em va ensenyar el camí instal·lant al seu jardí el canvi d'agulles, les vies, la locomotora Ohrenstein i Koppel i tres va­gons en els quals a la tarda passejaven els nens i al vespre ell i els seus companys mentre prenien cervesa a cor què vols. Ahir doncs vam enterrar el meu oncle: havia tingut un atac d'apoplexia -s'entén que en la seva garita del canvi d'agulles, on si no- i com que és època de vacances, els seus companys se n'havien anat a la muntanya o al llac, així que durant aquells dies de calda ningú no l'havia anat a veure, el meu oncle havia mort feia dues setmanes i, fins que el va trobar un ma­quinista, jeia al terra de la garita, cobert de mos­ques i rosegat pels cucs, amb el cos desfet, talment un camembert ranci. Els empleats de les pompes fúnebres en van recollir només el que es podia agafar amb els vestits, després em van venir a bus­car i jo, com que en la feina n'havia vist de tots colors, els vaig ajudar a canvi d'una ampolla de rom que retornava les ànimes: vaig rascar les res­tes del meu oncle del terra, primer amb una pala i després, els trossos més petits, amb una paleta; el que em va donar mes feina van ser els seus ca­bells pèl-roigs incrustats en el linòleum com un eriçò atropellat en una autopista; vaig haver de gratar el terra amb un rasclet; un cop vaig tenir totes les restes en vaig farcir el vestit del meu oncle, estès en el taüt, al cap li vaig posar la seva gorra de ferroviari que estava penjada en la garita del guarda-agulles i a la mà li vaig col·locar un llibre d'Immanuel Kant, obert per les pàgines el bell text de les quals sempre em commovia... El cel estrellat damunt meu i la llei moral en mi són objete d’admiració i veneració sempre noves i creixents…

Bohumil Hrabal. Una solitud massa sorollosa.
(Traducció al català de Monika Zgustová, autora també de la biografia de Hrabal Els fruits amargs del jardí de les delícies, d'on he extret la fotografia superior, que testimonia la visita de Bill Clinton i Václav Havel a Hrabal a El Tigre d'Or, la cerveseria habitual de l'escriptor a Praga).

Músiques

Ho digué una enèrgica Rosa Maria Moret, alcaldessa de Rabós, minuts abans del concert al Monestir de Sant Quirze de Colera dimarts passat, davant d'un públic d'unes dues-centes persones: Possiblement mai hi havia hagut tanta gent al Monestir des de la seva fundació al segle X. I és que l'ocasió s'ho mereixia. Per primera vegada s'obria a un acte públic una de les principals joies del romànic de les comarques de Girona. Aquelles pedres milenàries foren testimonis d'un excel·lent concert de L'Orquestra de Cambra de la Filarmonia Artur Rubinstein i el flautista Anton Serra. També es podia menjar formidablement al restaurant Corral de Sant Quirze (segurament la millor carn a la brasa de l'Albera!). Cal agrair als ajuntaments de Rabós, Llançà, Garriguella i Vilamaniscle la iniciativa, juntament amb el Departament de Cultura. I esperem que sigui l'inici de la recuperació definitiva d'un monument oblidat durant decenis.

D'altra banda, ahir dimecres a la nit vaig assistir a un altre concert ben diferent, però que també em sorprengué agradablement. Es tracta de la 2na. Mostra Gironina de Música a la Carpa Nummunit de Girona. Hi trobàrem el més innovador de l'escena pop-rock gironina: Miau Miau, The Pony Boy, Ella Eléctrica i El chico con la espina en el costado. Frescor i ritme sota els arbres de la Devesa. Tenim un bon planter!.

Finalment, no puc acabar aquest comentari sense adreçar un missatge de solidaritat, germanor i esperança a aquest gran país, amb tots els sentits, que és Peru.

Cançò de l'estiu 2007: el triomf dels Països Catalans.

(Avís: aquest és un post certament frívol i decididament prescindible).

La primera vegada a la meva vida que vaig comprar-me un disc va ser a inicis dels vuitanta al carrer Santa Anna de l'Estartit. El disc en qüestió fou el single La Dolce Vita de Ryan Paris (evidentment de vinil, d'aquells que es posaven a 45 rpm). Sí, tots tenim un passat. Es tractava de la cançò de l'estiu d'aquell any basada, com totes les cançons de l'estiu, en una lletra fàcil i una música de xumba xumba enganxosa. Des de llavors, però, he anat seguint mínimament, de més a prop o de més lluny, el fenòmen de les cançons dels estius. Unes músiques fugisseres, desacomplexades i un punt ingènues, com els estius de la nostra primera joventut, quan tot estava per fer i tot ho crèiem possible.

Pels qui viviu més allunyats d'aquest gènere musical, us vull il·lustrar de les candidates a cançò de l'estiu 2007. I us n'avanço la conclusió: els intèrprets vinculats als Països Catalans marquen la pauta.

Un any més (l'any passat ho feu amb Summer Love) el mallorquí de Pollença David Tavare es situa al capdemunt de les llistes d'èxits amb el seu Hot Summer Night. De nou un producte dels Països Catalans triomfant al món!.

Tampoc aquest estiu podria faltar l'èxit de la colombiana Shakira. Després d'aquelles caderes que no mentien de l'any passat, ara triomfa amb la seva Pure Intuition. Shakira, recordem-ho, és descendent de Catalunya per part de mare, i per això s'anomena Ripoll de segon cognom. Ella ho va dir en el seu darrer concert a Barcelona: és tan catalana com el pà amb tomàquet.

Hi ha d'altres cançons que estan de moda en carpes, xiringuitos i discoteques estiuenques, com ara la de la noia del paraigües, la Rihanna, que ens canta Umbrella.

Com es pot comprovar aquests temes no es caracteritzen pas per la seva qualitat musical ni per la profunditat de les seves lletres... Però és que ningú els demana aquesta funció. I no, no disparem contra les cançons dels estius, ja que amb elles potser també atacarem part de la banda sonora íntima d'algún episodi de les nostres vides.

En qualsevol cas quedem-nos amb una de les millors cançons d'aquest estiu en català, XL dels incansables Els Pets.


S'admeten comentaris sobre les vostres cançons d'estiu.

Xirinacs

Se'm fa complicat fer un comentari a l'alçada del que mereixeria la figura de Lluís Maria Xirinacs. La premsa diària ja ha publicat diversos apropaments a la seva persona, als quals poca cosa hi podria aportar. Només vull esmentar molt breument que per mi ha estat un referent en diverses de les seves activitats. Una de les quals, desenvolupada a través de la Fundació Randa, no és massa coneguda. Em refereixo al projecte Germanies, creat per Xirinacs per a promoure la democràcia participativa. Vaig conèixer el projecte casualment al bar Glaciar de la Plaça Reial de Barcelona (un bar, per cert, on sempre hi ocórren coses interessants). Allà el propi Xirinacs i els seus col·laboradors hi feien xerrades explicatives i hi distribuïen documentació. La informació em fou d'utilitat per una tesina que vaig fer sobre la participació ciutadana.

La darrera vegada que vaig veure en Xirinacs fou aquesta tardor, quan ens creuàvem al matí a primera hora, al carrer Pau Claris o Roger de Llúria, ara no ho recordo amb precisió, quan jo anava a la feina i ell caminava per la vorera. No sé si s'adreçava al seu despatx o a comprar la premsa, en tot cas es tractava d'alguna mena de rutina diària, donat que el veia sovint, sempre a la mateixa hora i per la mateixa zona. Anava molt a poc a poc, sempre pensatiu. Mai em vaig atrevir a saludar-lo. En qualsevol cas, que descansi en pau Lluís Maria Xirinacs.

Ciutats de llibres (I). Paris i Rayuela.

Dir Rayuela és dir Paris, però també el jazz. El jazz i el Paris més lliures i apassionats. És la nostàlgia de quan no ho havíem transigit gairebé tot. Pàgines de gust de regust de glops de vodka amanides d'amor i d'amistat. La novel·la total. I l'antinovel·la. Trobarem La Maga?

...y desde un chirriar terrible llegaba el tema que encantaba a Oliveira, una trompeta anónima y después el piano, todo entre un humo de fonógrafo viejo y pésima grabación, de orquesta barata y como anterior al jazz, al fin y al cabo de esos viejos discos, de los show boats y de las noches de Storyville había nacido la única música universal del siglo, algo que acercaba a los hombres más y mejor que el esperanto, la Unesco o las aerolíneas, una música bastante primitiva para alcanzar universalidad y bastante buena para hacer su propia historia, con cismas, renuncias y herejías, su charleston, su black bottom, su shimmy, su foxtrot, su stomp, sus blues, para admitir las clasificaciones y las etiquetas, el estilo esto y aquello, el swing, el bebop, el cool, ir y volver del romanticismo y el clasicismo, hot y jazz cerebral, una música-hombre, una música con historia a diferencia de la estúpida música animal de baile, la polka, el vals, la zamba, una música que permitía reconocerse y estimarse en Copenhague como en Mendoza o en Ciudad del Cabo, que acercaba a los adolescentes con sus discos bajo el brazo, que les daba nombres y melodías como cifras para reconocerse y adentrarse y sentirse menos solos rodeados de jefes de oficina, familias y amores infinitamente amargos, una música que permitía todas las imaginaciones y los gustos, la colección de afónicos 78 con Freddie Keppard o Bunk Johnson, la exclusividad reaccionaria del Dixieland, la especialización académica en Bix Beiderbecke o el salto a la gran aventura de Thelonius Monk, Horace Silver o Thad Jones, la cursilería de Erroll Garner o Art Tatum, los arrepentimientos o las abjuraciones, la predilección por los pequeños conjuntos, las misteriosas grabaciones con seudónimos y denominaciones impuestas por marcas de discos o caprichos del momento y toda esa francmasonería de sábado por la noche en la pieza del estudiante o en el sótano de la peña, con muchachas que prefieren bailar mientas escuchan Star Dust o When your man is going to put you down , y huelen despacio y dulcemente a perfume y a piel y a calor, se dejan besar cuando es tarde y alguien ha puesto The blues with a feeling y casi no se baila, solamente se está de pie, balanceándose, y todo es turbio y sucio y canalla y cada hombre quisiera arrancar esos corpiños tibios mientras las manos acarician una espalda y las muchachas tienen la boca entreabierta y se van dando al miedo delicioso y a la noche, entonces sube una trompeta poseyéndolas por todos los hombres, tomándolas con una sola frase caliente que las deja caer como una planta cortada entre los brazos de los compañeros, y hay una inmóvil carrera, un salto al aire de la noche, sobre la ciudad, hasta que un piano minucioso las devuelve a sí misma, exhaustas y reconciliadas y todavía vírgenes hasta el sábado siguiente, todo eso en una música que espanta a los cogotes de platea, a los que creen que nada es de verdad si no hay programas impresos y acomodadores, y así va el mundo y el jazz es como un pájaro que migra o emigra o inmigra o transmigra, saltabarreras, burlaaduanas, algo que corre y se difunde y esta noche en Viena está cantando Ella Fitzgerald mientras en París Kenny Clarke inaugura una cave y en Perpignan brincan los dedos de Oscar Peterson, y Satchmo por todas partes con el don de ubicuidad que le ha prestado el Señor, en Birmingham, en Varsovia, en Milán, en Buenos Aires, en Ginebra, en el mundo entero, es inevitable, es la lluvia y el pan y la sal, algo absolutamente indiferente a los ritos nacionales, a las tradiciones inviolables, al idioma y al folklore: una nube sin fronteras, un espía del aire y del agua, una forma arquetípica, algo de antes, de abajo, que reconcilia mexicanos con noruegos y rusos y españoles, los reincorpora al oscuro fuego central olvidado, torpe y mal y precariamente los devuelve a un origen traicionado, les señala que quizás había otros caminos y que el que tomaron no era el único y no era el mejor, o que quizá había otros caminos y que el que tomaron era el mejor, pero que quizá había otros caminos dulces de caminar y que no los tomaron, o los tomaron a medias, y que un hombre es siempre más que un hombre y siempre menos que un hombre, más que un hombres porque encierra eso que el jazz alude y soslaya y hasta anticipa, y menos que un hombre porque de esa libertad ha hecho un juego estético o moral, un tablero de ajedrez donde se reserva ser el alfil o el caballo, una definición de libertad que se enseña en las escuelas, precisamente en las escuelas donde jamás se ha enseñado y jamás se enseñará a los niños el primer compás de un ragtime y la primera frase de un blues, etcétera, etcétera.

I could sit right here and think a thousand miles away,
I could sit right here and think a thousand miles away,
Since I had the blues this bad, I can’t remember the day…

A Rayuela hi apareix també el Giglico, l'idioma musical inventat per Julio Cortázar. Mai sense dir res s'ha dit tant:

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpaso en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balpamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

Julio Cortázar. Rayuela

Retribucions dels electes locals.

Fa gairebé vint anys que segueixo molt de prop la política local (en alguna etapa fins i tot com a regidor) i aquests dies em resulta curiós comprovar que, com cada quatre anys, reapareix puntual el debat públic i mediàtic entorn de les retribucions dels alcaldes i regidors. Novament en molts pobles i ciutats aquest és el primer motiu de controvèrsia del mandat, just poques setmanes després de constituïr-se les corporacions locals. Sense voluntat de sentar cap càtedra ni d'extendre'm més d'allò que un lector en ple mes d'agost toleraria, vull compartir unes reflexions al respecte:

-Un alcalde ben pagat potser pot sortir car al municipi (tot i que si obté uns bons resultats el sou de l'alcalde haurà resultat una excel·lent inversió). Però un alcalde incompetent resultarà sempre absolutament ruïnós, encara que no cobri res.

-El sou no és gairebé mai un valor absolut des del moment que pretén compensar una capacitat, responsabilitat o dedicació. Els debats sobre la idoneïtat de les indemnitzacions als polítics adquireixen el seu veritable sentit quan s'hi incorpora la variable de la responsabilitat o de l'avaluació dels resultats.

-També com cada quatre anys he sentit proclamar la necessitat que una institució "superior" limiti les quantitats a percèbre pels electes locals. I ho han dit persones que sovint es proclamen defensors de l'autonomia local!. Sóc dels que penso que no cal tractar els electes locals d'immadurs, que estan suficientment capacitats (o igual de capacitats que els legisladors nacionals o estatals) per establir les retribucions adequades a cada situació. Ells i només ells n'hauran de donar compte al ciutadà que els ha escollit. No és això el que els britànics en diuen accountability?.

-Sempre he desconfiat dels polítics que no volen cobrar res.

-I una nota optimista: No fa tants anys les retribucions dels nostres gestors públics eren un veritable misteri, matèria donada a l'obscurantisme i a l'especulació. Per sort, avui dia el panorama ha canviat radicalment i s'ha guanyat en transparència, i les nòmines dels regidors es comenten a les sobretaules familiars. En aquest punt s'ha de reconèixer la feina feta pel Govern en l'anterior mandat, facilitant que els ciutadans, mitjançant un parell de clics d'internet, puguin conèixer els noms i les retribucions del tots els alts càrrecs i assessors de la Generalitat.

Le Tour Ultime

El ciclista Amat Artigas de l'Estartit em fa saber que participarà a Le Tour Ultime, el campionat del món de Supervivència en Bicicleta. Serà el primer català en intentar superar aquest repte. Podeu seguir aquesta aventura al seu blog. Sort i molts ànims Amat!.

Eurodistricte a la premsa.

-L'Independant: L'eurodistrict entre les deux catalognes est né
-Diari de Girona: Beneeixen la creació d'un eurodistricte transfronterer
-Avui: Nou impuls a l'espai català transfronterer
-El Punt: Més d'un milió d'habitants de 450 municipis integraran l'eurodistricte transfronterer

Signada, aquest migdia, la Declaració de Ceret.

DECLARACIÓ D’ INTENCIÓ PER A LA CREACIÓ D’UN EURODISTRICTE DE L’ESPAI CATALÀ TRANSFRONTERER

«Nosaltres, els representants institucionals signataris d’aquesta Declaració, ens reunim avui a Ceret amb l’objectiu de formalitzar una col·laboració per tal de portar a terme la creació d’un Eurodistricte destinat a potenciar, vertebrar i harmonitzar l’Espai Català Transfronterer.

Aquest espai d’un milió d’habitants, que abraça les comarques de la demarcació de Girona i el departament dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord), configura un conjunt històric i geogràfic coherent, a la vegada urbà i rural, i amb eixos econòmics complementaris.

L’acte d’avui s’emmarca en la voluntat d’una construcció europea a escala local, de proximitat, que ha de permetre resoldre les dificultats derivades del fet fronterer que pateixen les poblacions i els territoris, i promoure un projecte de desenvolupament compartit.

La nostra voluntat és, a mitjà termini, crear un organisme inter-institucional col·legial de cooperació integrada, dotat de capacitat jurídica i d’autonomia financera, que portarà una política de governança territorial transfronterera en un espai que serà marcat per l’arribada del TGV.

De conformitat amb el principi de subsidiarietat promogut per la Unió Europea i en complementarietat amb les accions dutes a terme al territori per cada soci, aquesta estructura de cooperació transfronterera podrà permetre resoldre i superar progressivament el conjunt dels diferencials administratius, fiscals, infraestructurals, i de mobilitats que caracteritzen el nostre espai.

Per tant, podrà portar projectes d’interès comú i fomentar els intercanvis en tots els àmbits.

Així, en nom de les institucions que representem, nosaltres signataris d’aquesta Declaració, ens comprometem a impulsar el projecte d’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer, oficialitzant mitjançant aquest acte fundacional la constitució d’un Comitè de Pilotatge, compost d’un òrgan polític i d’un òrgan tècnic, que serà encarregat de la posada en marxa d’aquesta iniciativa ambiciosa ».


Fet a Ceret, el 27 de juliol del 2007.

Institucions signatàries:
-Consell General dels Pirineus Orientals
-Generalitat de Catalunya
-Ajuntament de Perpinyà
-Ajuntament de Girona
-Ajuntament de Figueres
-Consells comarcals gironins
-Entitats supramunicipals del Departament dels Pirineus Orientals
-Federació de Municipis de Catalunya
-Associació Catalana de Municipis
-Associació de Batlles i Adjunts dels Pirineus Orientals

Reflexions de final de curs.

Aires de fi de curs en aquests dies calorosos de juliol. Dóna la impressió que són moments d'anar tancant temes, de deixar-ho tot enllestit per afrontar la pausa vacacional. Tot sembla estar a punt per a la partida, la fugida d'agost.

Miro enrera cap als darrers mesos. La major novetat pertany a l'àmbit personal i familiar, ja que aquest "curs" ens ha canviat la vida a la Mònica i a mi, gràcies al naixement del nostre fill Biel. No m'hi detenc massa ja que és difícil trobar les paraules justes per a descriure la suma de sensacions viscudes.

A la feina estem tancant uns mesos intensos, on hem pogut resoldre satisfactòriament importants reptes que ens havíem traçat a Girona. Alguns de gran importància estratègica, com ara el tema de la Facultat de Medicina a la UdG o el tret d'inici per a la constitució d'una entitat de cooperació transfronterera entre les comarques gironines i la Catalunya Nord -que es protocolitzarà a Ceret aquest divendres-. També ens n'estem sortint relativament bé d'altres temes "menors", que no entro a detallar perquè aquest no és el lloc ni el moment oportú. I, d'altra banda, els mèrits dels encerts també es deuen a d'altres actors que han intervingut en cada tema, a banda de la institució que represento. Evidentment també hi ha coses que no han sortit tal com les voldríem, i potser aquí sí que els demèrits ens corresponen.

Entrant plenament en temàtica estiuenca, és impressionant el nivell dels festivals de música gironins d'enguany: Torroella, Porta Ferrada, Cadaqués, Cap Roig, Perelada... No deu haver-hi gaire llocs al món on en un espai petit de temps i de territori trobem concentrats el millor del panorama de la música mundial. Ahir mateix vaig assistir al magnífic concert del trio de jazz de Keith Jarret a Perelada, i si tot va bé divendres seré a la cita amb Mehldau i Metheny a Cap Roig. I evidentment no penso prendre'm alguns concerts d'un dels festivals més rigorosos i sense segons quines concessions a la seva programació: el festival de Torroella. Ja que parlo de pianistes, us recomano el concert de Joaquin Achúcarro a aquest festival el proper 23 d'agost.

Faig totes aquestes reflexions bevent una Quilmes, a la salut del meu amic Guille, tot animant-lo que es decideixi a publicar el seu blog.

14 Juillet.

Cansat com m'he trobat aquest dissabte, he volgut celebrar la Festa Nacional francesa, mirant el Tour des del sofà. Excel·lent la retransmissió televisiva de l'etapa alpina. Però en cinc minuts, la migdiada era absoluta.

M'agraden les fronteres.

M'agraden les fronteres. Les considero necessàries ja que les diferents realitats requereixen tant de fites com de llocs d'encontre. També m'hi sento còmode perquè són el punt més llunyà dels respectius centres, la perifèria absoluta. Des de sempre, quan identifico una frontera sento una emoció adolescent.

No sempre les ratlles tenen un traç nítid. De vegades les traça la imaginació. I sovint, tot buscant interfícies i punts de contacte entre realitats diverses, ens trobem amb enutjoses terres de ningú.

Assaig d'inventari de fronteres:

-El darrer edifici d'una ciutat o el primer arbre del bosc.

-La platja, entre les realitats del mar i de la terra.

-Els viatges i les estacions, passos entre orígen i destinació.

-La línia de l'horitzó que separa els blaus del mar i del cel.

-La poesia, frontera entre el somni i la vetlla.

-El mirador des d'on contemplem els nostres límits.

-Ushuaia.

Autors de frontera: Joseph Roth, Claudio Magris, Francisco Coloane, Walter Benjamin, Joseph Conrad, Albert Sánchez Pinyol, Joan Lluís-Lluís.

Un web sobre les fronteres.

Fotos de fronteres. Acompanyant aquest post, fotografia de la frontera Bèlgica-Holanda.

Política catalana: l'hora de les agendes internes.

Després d'un cicle llarg i extenuant de convocatòries electorals, sembla ser que els partits polítics catalans han obert l'agenda de les qüestions internes. Només cal donar un cop d'ull a una petita mostra dels titulars polítics de la premsa d'aquest dissabte:

"Mas decideix engegar el debat per redefinir CDC"
"Cinco candidaturas pugnan por el control de Ciutadans en un congreso"
"Mas trata de apaciguar a sus bases críticas con Unió y prevé una renovación interna"
"Carretero pide recuperar el "eje nacional" pero descarta salir del gobierno"
"El sector catalanista del PSC impulsa un debate para regenerar la izquierda"

Debats interns de major o menor calat també s'estan produïnt a altres opcions polítiques com Iniciativa o el Partit Popular de Catalunya.

Tant l'enfoc mediàtic com l'opinió de bona part de la ciutadania del nostre país en relació a aquests moviments tendeixen a associar-los a dinàmiques negatives i desestabilitzadores, remarcant-ne més aviat la part de conflicte que no pas de diàleg i de confrontació d'idees. Molt diferent, per exemple, a la manera de tractar els mateixos assumptes en la política francesa (si heu seguit a través de la premsa francesa el debat obert després de les eleccions presidencials al sí del partit socialista, en sorprèn la normalitat i el rigor amb què es tracta, en cap cas associant-lo a derives negatives o perilloses).

En qualsevol cas, és d'esperar que d'aquest interessant moment que estan encetant els partits catalans en surtin unes organtizacions posades al dia ideològicament, més transparents i democràtiques. I és que encara que soni a tòpic, els partits polítics són una de les peces més importants -i segurament també més perfectibles- d'aquesta nostra democràcia encara adolescent. Esperem finalment que un hipotètic avançament de les eleccions generals espanyoles no entorpeixi el procés.